L'Albert

Lluna

2009-12-02T18:27:00.000+01:00

La lluna em mira i somriu.
Xiuxiueixa paraules a l'oida,
omple l'esperit d'aquesta resplendor
que sempre l'acompanya.

La lluna...
Aquesta que també et mira i et somriu;
aquesta que mira i somriu de fa milers i milers d'anys
a milers i milers d'homes, de dones, d'infants.
La mateixa que fou testimoni silent i a l'hora sorollós,
que fou company i companya de viatges,
que inspirà tants i tants somnis.

La lluna...
Escolta-la avui, parla-hi,
deixa't seduir
i somriu.

Somriu a la lluna i a tu mateix.

2 de desembre de 2009

¿Se puede?

2009-12-02T18:24:00.001+01:00

¿Se puede amar un alma desconocida?
¿Puedes soñar un rostro que no has presenciado?
¿Puedes perderte en el brillo de esos ojos que jamás has mirado?
¿Y dejarte seducir por una voz que no has escuchado?
¿Se puede?

¿Es quizás ese sentimiento parecido
al de una madre por ese hijo que habita su vientre?
¿Qué hago yo siguiendo tu camino?

9 de noviembre de 2009

Evangelio anónimo

2009-11-22T22:50:00.003+01:00

Herida

2009-11-07T01:01:00.002+01:00

La herida sangra.
El bermellón se vierte
abriendo caminos que serpentean
por la piel blanca,
por la piel pálida y reseca.
¿Dónde está la caridad?
¿Dónde el buen samaritano?
¿Acaso nadie ofrece auxilio?

Tu mirada penetra por la herida
y cabalga por mi interior hasta invadir el alma.
Ahí estás: inmóvil, impasible,
mudo y ciego y sordo.

Tanto me quieres,
tanto me deseas,
tanto me amas…

Y sigues infligiendo castigo
a este magullado cuerpo
lleno de cicatrices que le deforman,
casi vacío de sangre.
Y sigues infligiendo castigo
a este alma desolada
llena de cicatrices que la hunden,
casi vacía de ánimo.

La herida sangra.
El bermellón se vierte
y el brillo de tus ojos
ahoga irremediablemente
mi lamento.

7 de noviembre de 2009

La guitarra no puede cantar sola

2009-10-21T19:07:00.001+02:00

Que callada estás…
Ahí,
sola en un rincón
la guitarra resta en silencio.
¿Dónde están sus notas?
¿Dónde sus acordes?
¿Dónde su canción?

La guitarra no puede cantar sola.
¿Dónde están las manos, dónde sus caricias?
¿Y los dedos que arrancarán la melodía?

Qué callada estás…
Ahí,
sola en un rincón
el alma resta en silencio.
¿Por qué calla?
¿Dónde está su pasión?
Quizás anda perdida,
sin rumbo,
girando sobre sí misma,
buscando en un laberinto la salida,
una luz.

¿Y la fe?
¿Dónde está su fe?

El alma no puede cantar sola.
¿Dónde está su diós?

20 de octubre de 2009

¿Por qué no me lo dijiste?

2009-10-21T19:01:00.005+02:00

Volvería sobre mis pasos
para decir tantas cosas
y quizás callarme muchas más.

Volvería sobre mis pasos
para poder crecer de nuevo,
para encontrar una nueva realidad.

Volvería para buscarte
y amarte
y no soltarte jamás.

Para cantar hasta el alba,
para leer de nuevo aquel final.

Regalar una sonrisa,
respirar de nuevo
y vivir…
sobretodo vivir.

Volvería sobre mis pasos
para encontrar los fallos,
para detener el tiempo,
para poder querer,
amar,
desear.

Volvería sobre mis pasos
si no supiera que el camino
dejó de existir,
que no se puede volver atrás
y que solo existe el hoy
y que el mañana tan solo es un sueño,
una esperanza,
una ilusión.

¿Por qué no me lo dijiste
antes de echarnos a andar?

Volvería sobre mis pasos
si no supiera que el camino
dejó de existir.

20 de octubre de 2009

Un tomb pel món: França 2009

2009-08-11T14:50:00.002+02:00

Al castell de Carcassonne, agost de 2009

Un tomb pel món: Suècia 2009

2009-07-26T12:03:00.004+02:00

Stockholm, Suècia. Maig de 2009

Sant Jordi 2009

2009-04-24T23:08:00.002+02:00

Qui ets tu?

La veueta sorgí com del no res.
Quin ensurt! – va pensar.

Qui hi ha?
On ets?
Hi ha algú?

De sobte, com si aparegués també del no res,
va veure un noiet de cabells rossos
i vestit de color blau
que s’atansava lentament cap a ell.

Qui ets? – li preguntà.

Però el noiet de cabells rossos i vestit de color blau
en lloc de contestar va fer un somriure i sacsejà el seu cap.

Contesta: qui ets? – insistí.

Aquesta pregunta l’he fet jo primer i tu no l’has respòs – digué el noiet.

Però jo tinc una daga!

I amb la seva mà la tragué del cinturó.

Una daga? Jo tinc una rosa i tres volcans, però un està apagat. I també tinc un xai que em va dibuixar l’aviador.

Ah... – va ser l’única cosa que se li va acudir de respondre.

Qui devia ser aquell noiet?
Potser era un pirata?
Però no, no tenia pinta de pirata.
Tampoc era una fada,
tot i tenir els cabells rossos com el sol i el rostre molt bonic.

Es van observar uns instants.

No, segur que no era un pirata, no en feia la cara.

Benvingut al meu planeta – digué.

Aquest és el teu planeta?

Si. Aquí visc tot sòl... Bé, tot sòl no, amb la meva flor. Et vols quedar a viure amb mi?

Vaja! Això si que no s’ho esperava.
Va fer com si s’ho pensés alhora que guardava la daga de nou al cinturó.

Saps que passa? És que no vinc sòl – i girant-se d’esquena al noiet de cabells rossos i vestit de color blau va fer un xiulet.

De tot arreu van aparèixer un bon grapat de noiets.
Alguns anaven una mica bruts i desendreçats; d’altres duien una bata d’escola, d’aquelles de ratlletes. Uns, els nens, de color blau, altres, les nenes, de color rosa; també alguns amb els pantalons caiguts mostrant pel darrera calçotets de diferents colors; i finalment, camuflats entre els vailets... Qui eren aquells personatges amb bates grogues i taronges? Com podia ser? Mestres? Segurament que ho eren, però per ser allà segur que amagaven un infant dins del seu cor.

Poc a poc es van anar acostant per observar de més a prop al noiet.

Aquests són els Nens Perduts i jo em dic Peter, Peter Pan.

Benvinguts al meu planeta. Em diuen el Petit Príncep.

Els nois van començar a xerrar.
Al cap de poca estona,
com sol passar amb gairebé tots els nens,
ja eren amics.
S’explicaven les seves aventures,
els seus viatges al voltant de l’univers,
els planetes que havien visitat,
les constel·lacions que havien conegut.

Van passar molts dies compartint, convivint,
gaudint els uns de la companyia dels altres.

Però un dia Peter Pan es va quedar pensatiu: què devia passar pel seu cap?

Els pirates! – va dir.
Què passa amb els pirates?

Es deuen estar avorrint sense nosaltres. Hem de tornar al país de Mai Més. A més, Campaneta, la meva petita fada rondinaire, de ben segur em deu enyorar.

I de cop, com per art de màgia, aixecà el vol.
Els Nens Perduts li van anar al darrera.

Vine amb nosaltres si vols.

No puc, he de cuidar de la meva flor. Però abans que marxeu us diré el meu secret.

Tots es van atansar i el Petit Príncep, amb un murmuri, va dir:

El més important és invisible als ulls. El més important es troba a l’interior de cadascun de nosaltres.

Tots els Nens Perduts van fer una exclamació: Oh!

Peter Pan li feu l’ullet
i acomiadant-se del Petit Príncep
tots van enlairar-se per entremig dels estels
fins que van desaparèixer.

El Petit Príncep prengué una regadora
i anà a regar la seva flor.

I abans que Peter i tots els Nens Perdut arribessin a casa recorrent un univers d’estels, de planetes, d’asteroides, de constel·lacions, de llunes i prunes i de sols solets, la nit s’acabà i aquest somni arribà a la seva fi.

Sant Jordi 2009. Per als nens, les nenes i mestres del Col·legi Nen Jesús de Praga.

Un tomb pel món: Colombia 2009

2009-04-19T15:17:00.003+02:00

A Medellín, Colombia. Març de 2009

* * *

Amb David, al seminari de Chía

Colombia 2009

2009-04-19T02:01:00.006+02:00

Després de viure una experiència està bé poder seure tranquil·lament i avaluar els resultats. El viatge a Colombia d’aquest any ha estat realment profitós. Sabia que faria forces funcions però no imaginava l’acollida que tindria. M’agradaria fer una anàlisi pas per pas.

EVANGELIO ANÓNIMO

L’experiència de l’any passat em duia a pensar que aniria bé. L’obra està molt fixada, em sento molt a gust fent aquest personatge i els comentaris de la gent han estat molt positius. El resultat: 22 funcions amb 4152 espectadors.

ECCE HOMO

El nou monòleg era un misteri. El vaig estrenar sense saber que passaria. No podia anar millor: crec que funciona millor que l’altre. El personatge és radicalment diferent i també em sento a gust fent-lo. No han estat gaires funcions però a mesura que he anat fent-les he anat creixent i ficant-me més en la història. Resultat: 8 funcions amb 850 espectadors.

AMADO DISCÍPULO

Vaig escriure aquest text, un diàleg entre dos personatges, a l’avió, viatjant de Barcelona a Bogotá. I els primers dies d’estar allà, fent un taller de teatre vaig trobar un noi, el David Pérez, que donava perfectament un dels personatges. Ens vam posar a treballar de seguida. Quin descobriment! El David és un gran actor, ho porta a la sang. Ens vam sentir molt a gust treballant junts i el resultat va ser molt bo, malgrat el poc temps per fer-ho. Vam fer dues funcions amb 154 espectadors.

En resum, les 32 funcions i els 5156 espectadors són uns números encoratjadors, però el millor ha estat l’experiència de treballar i conèixer nova gent. Gent amb la que espero podré dur a terme d’altres projectes.

Només queda agrair a tots els que han compartit i fet d’aquesta experiència una veritable experiència de vida. Gràcies.

Quan?

2009-04-18T13:31:00.001+02:00

De vegades et veus obligat a deixar allò que no vols deixar.
T’has d’allunyar per força.
No vols fer-ho.
Sents un dolor profund.
Notes com una part de tu s’esquerda,
s’esmicola,
deixa de ser.
I en el moment precís caus,
t’enfonses en una foscor infinita.
Els teus ulls s’omplen de llàgrimes
en veure aquells ulls que et miren
i que en breus segons deixaran de fer-ho.
El teu cor s’encongeix
en sentir aquella veu que et diu “adéu”
i que en breus segons deixarà de fer-ho.
La teva ànima pateix
en mirar aquells llavis que s’esforcen
per fer un darrer somriure
que restarà per sempre en el record.
Un últim somriure acompanyat d’una lleu carícia...

Fins quan?
Quan retornaran les mirades,
les paraules,
els somriures?
Quan retornarà la calidesa
de cada segon compartit?

Quan?

¡Ya sé quién eres!

2009-04-18T13:18:00.001+02:00

¡Ya sé quién eres!
¿Cómo no te he reconocido antes?
Tendría que haberme dado cuenta
al ver tú sonrisa,
al ver esa mirada
que me ha transportado hacia un mundo de sueños,
de mis sueños.
Tendría que haberme dado cuenta
al sentir tú pasión por todo,
por cada instante.
Tendría que haberme dado cuenta
al verte jugar,
al oírte cantar,
al verte feliz.
Y también al sentirte frágil,
al verte esconder lágrimas
que mostraban tu humanidad,
tu ternura,
tu propia vida.

¿Cómo no te he reconocido antes?

Eres Peter Pan,
eres los Niños Perdidos.
Eres el Principito
diciendo “lo esencial es invisible a los ojos”,
eres el Pinocho de madera
deseando ser un niño de carne y hueso.

Eres el niño…
el niño que un día quise ser.

Estrena teatral

2009-04-09T16:13:00.007+02:00

Demà divendres s’estrena a la ciutat de Chía (Colombia) l’obra teatral “Amado discípulo”. Aquesta obra presenta una conversa entre Jesús de Natzaret i l’apòstol Joan i que es situa moments després de l’anomenat “últim sopar”.

Preparar aquesta representació ha estat una gran experiència. He treballat amb un jove actor colombià i crec que tots dos hem tret un gran profit del treball realitzat. Esperem que l’acollida que rebi sigui bona i a l’alçada de les espectatives creades, que són moltes.

AMADO DISCÍPULO

Repartiment:

Jesús de Nazaret - ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
Juan el apóstol - DAVID PÉREZ GUTIÉRREZ

Disseny gràfic:

ESTANIS ABOAL MIMBRERO

Guió i direcció:

ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

Eternidad

2009-04-09T16:13:00.001+02:00

Es bien cierto aquello de que las palabras se las lleva el viento.
Y también que el amor es eterno mientras dura.

¿Y tú mirada?
¿Volará con el viento?
¿Desaparecerá enredada en el soplo de una brisa matutina?
¿Será eterna esa sonrisa que sale de tus labios,
esa que arranca irremediablemente una sonrisa de mis labios?

¿Ocupará el olvido ese espacio
ahora lleno por pensamientos
que te hacen presente a cada instante?

¿Olvidaré tu bello rostro?
¿Serás solo un nombre en el recuerdo?

¿Quizás dejarás una marca,
que sí será eterna,
en mi corazón?

¿Formarás parte de mi eternidad?

Ya eres parte de esa eternidad.

Palabras que serán silencio

2009-04-01T00:22:00.001+02:00

Busco nuevas palabras,
palabras que no sean repetidas,
palabras que expresen nuevas sensaciones.

Las busco pero no las hallo.
Regresan a mi memoria
aquellas que ya fueron pronunciadas,
aquellas que ya expresaron sentimientos
que forman parte del pasado,
que forman parte del camino,
que forman parte de la vida.
Palabras que sirven, sin duda alguna,
para describir lo que siento,
pero que temo sean incompletas,
que no estén a la altura,
que no hagan justicia.

Busco nuevas palabras
y mientras lo hago
me sumerjo en la magia de tú mirada,
en la inmensidad de tu sonrisa,
en la calidez de tus palabras,
en el frescor de ese aroma que desprendes
y que me hipnotiza,
me embriaga ,
me seduce,
me enloquece,
me transporta a un lugar que,
sin lugar a dudas,
debe ser el paraíso.

Busco nuevas palabras
que, de encontrarlas,
seguramente restarán en lo más íntimo de mi ser,
jamás serán pronunciadas,
jamás llegarán a tus oídos.

Busco nuevas palabras,
palabras que serán silencio.

On ets?

2009-03-27T18:37:00.000+01:00

On ets?
Per què no apareixes?
És que no saps que necessito la teva presència?
Necessito aquesta brisa que t'envolta
i que em fa sentir viu.
Necessito beure de l'aigua que emana de tu,
de l'aigua que calma la meva sed,
de l'aigua que neteja el meu esperit.

On ets?
No em deixis esperant,
apareix de nou,
mostra't davant meu
que només la teva brisa em fa lliure,
que només la teva presència m'omple d'alegria.

On ets?
Vine,
que aquí estic ansiós
esperant la teva arribada.

No dejéis de caminar

2009-03-17T16:37:00.002+01:00

Vamos, un poco más. El esfuerzo valdrá la pena. Seguro que más allá encontraremos un tesoro, encontraremos quizás, un poco de agua.

Mamá, ¿qué sabor tiene el pan?

Sigamos adelante. No miremos atrás. El futuro pasa por ir siempre hacia allá.

¿Futuro? ¿Alguien puede regalarnos un poco de futuro?

Las piernas flaquean, la vista se nubla. Quizás es mejor sentarse y esperar a que ese futuro nos encuentre en lugar de ir nosotros en su búsqueda…

Vamos, no dejéis de caminar.

Immunitat

2009-01-14T00:46:00.003+01:00

Il·lustració d'Estanis Aboal

* * *

Camino.
Segueixo el curs de l’esdevenir constant i diari.
Sempre endavant...
D’acord, sempre no.
Potser de vegades reculant una mica,
però sempre amb l’afany
de recuperar alguna cosa perduda:
una paraula, una mirada,
un somriure,
temps potser...
O potser a tu.

I també potser
i també de vegades,
com dol caminar!
Quin mal fa fer un nou pas!

Però els anys,
l’experiència,
et torna immune
i el dolor deixa de ser dolor
i corre el perill de convertir-se en indiferència.
I l’amor pot deixar de ser amor
i córrer el perill d’esdevenir veritable indiferència.

Camino indiferent.
Camino sense dolor.
La immunitat s’ha apoderat de mi
definitivament?
O és que el camí que ara recorro
és planer i favorable?

Un tomb pel món: Gran Bretanya 2008

2009-01-07T19:58:00.003+01:00

Junt al Pont de Londres

* * *

Celebrant el cap d'any amb la Rosa i la Mercè al costat del Big Ben a London

La vida bella

2009-01-07T19:48:00.000+01:00

Me siento junto a ti,
junto a vosotras.
Respiro el aire que nos rodea.
Mi mirada recorre el lugar.
No decimos nada.
A veces sobran las palabras
porque el silencio es más elocuente.
Compartimos lo que tenemos.
Quizás tan solo un trozo de pan que,
al repartirlo,
hace que nuestras manos se rocen
para certificar con la calidez de la piel
que estamos vivos,
que somos,
que estamos,
que vivimos,
que la vida es bella
si la vives amando todo lo que te rodea,
si te amas a ti mismo,
si tu mirada es limpia
y tus palabras sinceras.
Me siento junto a ti,
junto a vosotras
para vivir la vida,
la vida bella.

Para Rosa y Mercè en Rochester (Gran Bretaña), sobre la mesa donde escribía Charles Dickens el 31 de diciembre de 2008

Un tomb pel món: Uruguay 2003

2008-12-27T12:30:00.002+01:00

Colonia de Sacramento, Uruguay 2003

Un tomb pel món: Chile 2000

2008-12-27T11:41:00.004+01:00

Desert de l'Atacama, Chile 2000

Interior de les xemenèies del Volcan Villarrica, Chile 2000

Quan et sents terriblement sol...

2008-12-25T02:17:00.001+01:00

Quan sents un silenci al teu voltant.
Quan no pots creuar la mirada amb cap mirada.
Quan l’absència de sentiments t’envaeix lentament.
Quan no hi ha cap paraula per dir.
Quan no hi ha cap paraula per escoltar.
Quan voldries fugir sense cap rumb.
Quan l’enteniment perd el control.
Quan una follia sembla apoderar-se de tu.
Quan l’estómac s’encongeix.
Quan et sents terriblement sol....

Quan tu no hi ets.
Quan no saps qui és aquest tu.
Quan mires cap a dins i tan sols hi ha gel.
Quan no saps que fer per fondre aquest gel.
Quan et sents terriblement sol...

Quan això passa, qui sóc?
Sóc jo?

Quan et sents terriblement sol...

Bones festes

2008-12-24T19:39:00.002+01:00