L'Albert

Fragments del meu cap

2012-02-12T11:40:00.002+01:00

Il·lustració d'Estanis Aboal

* * *

La ment vull.
Vull amb intensitat.
Els pensaments no es poden aturar.
Cauen els uns al damunt dels altres
convertint-se en un crit eixordador
que sembla conduir-te a la bogeria.

Rostres i més rostres:
crit eixordador!
Mirades d'angoixa:
crit eixordador!
Arrels profundes que es claven al cervell:
crit eixordador!
Foc que encén l'ànima:
crit eixordador!
Finestres per on fugir:
crit eixordador!
Solitud, pau, vida i mort:
crit eixordador!

Fragments del meu cap,
fragments que són crits.
Crits del meu cap,
crits què són fragments.

Fragments del meu cap.

8 de febrer de 2012

No et rendeixis

2012-01-29T19:17:00.005+01:00

Il·lustració original d'Estanis Aboal

Tranquil...

Ja sé que tot sembla perdut.

La barca s'esmicola, s'enfonsa,

es veu avocada al naufragi.

Les aigües semblen voler-te engolir a tu també.

T'arrosseguen, se t'emporten.

Sents com el fred s'apodera del teu cos nu,

indefens, sense protecció.

Notes com els músculs s'engarroten,

com tot tu et paralitzes.

Sí, ja sé que tot sembla perdut.

Però fixa't:

les restes de la barca suren al teu voltant.

Aferra't!

No et rendeixis,

resisteix, fes un darrer esforç

i sura amb elles.

I també obre els ulls.

Només així podràs veure que ben a prop hi ha la platja.

Només així podràs veure les mans amigues

sempre disposades a ajudar-te.

Només així podràs veure que res està perdut.

29 de gener de 2012

Take one

2012-01-21T21:36:00.003+01:00

Il·lustració original d'Estanis Aboal

Obre'l!

Què no veus que està esperant?

Mira'l: sembla trist, indefens,

necessita d'algú.

D'algú que el cuidi,

que es faci càrrec,

que l'ajudi a sortir

de l'aïllament en que es troba,

a fugir de la solitud

del seu castell de cristall.

Algú que li ofereixi una mà,

una mirada, una carícia, un petó...

A més,

sembla de bona qualitat,

en bon estat, nou de trinca...

I què me'n dius del preu?

És gratis, no?

Ho diu clar:

"agafa un".

Som-hi doncs!

Obre el pot i és teu!

21 de gener de 2012

Tot segueix el seu curs

2012-01-21T20:51:00.003+01:00

Tanco els ulls i et veig

caminant al meu costat

amb la mirada clavada a terra,

el teu cor bategava accelerat.

Un color rosat intens

va envair les teves galtes

i en tenir-me al teu davant

no vas saber que fer.

Em moria per besar-te,

sols volia abraçar-te,

em moria per sentir la teva pell!

Potser senties tu el mateix?

Digues que sí, digues que sí!

Tot segueix el seu curs,

tot avança, tot es mou.

Digues que sí per seguir el camí.

Digues que sí.

Digues que sí per viure, per sentir.

Tanco els ulls i et veig

caminant al meu costat.

No deies res, silenciós i pensatiu

Ignorant del teu costat

xiuxiuejaves la cançó

com si fós aquell dibuix pintat

ara fa tants anys

i que es tornava un cant.

Em sentia ignorada!

Em sentia oblidada!

Però aquell cant, aquell dibuix

eren per mi.

Veritat que tot era per mi?

Digues que sí, digues que sí!

Tot segueix el seu curs,

tot avança, tot es mou.

Digues que sí per seguir el camí.

Digues que sí.

Digues que sí per viure, per sentir.

Tanco els ulls i et veig

caminant al meu costat.

I ara tot segueix el seu curs

per camins de vermell i de blau.

Buscarem plegat altres colors.

Digues que sí, digues que sí!

Del musical Generacions, original de Pedro Pardo (música) i Albert López Vivancos (text i lletres)

Somni

2011-10-15T21:56:00.003+02:00

Demà és el gran dia:

el dia del canvi,

el primer jorn d'una nova vida.

Descansa tranquil

doncs la nit serà llarga.

Dorm i somia

que el somni aquest cop

es farà realitat.

Però els déus,

maleïts siguin els déus!

s'alien i pacten en contra teu.

I la nit es fa eterna:

l'insomni t'ataca,

es llença al teu coll

i t'ofega, esgarrapa,

empeny en la fosca,

t'enfonsa, se't clava,

et congela, t'atrapa,

s'apodera de l'ànima,

t'abandona al desert,

et condemna a l'oblit,

de nou a l'oblit.

On és ara aquell somni

que et feia avançar?

On són les forces,

aquell bon humor?

Projecte, aventura...

s'esvaeix en la nit.

Lentament, pasa a pas,

gota a gota.

De nou carrer sense sortida,

de nou fons del pou,

fosca, desesperança...

I el somni desitjat?

13 d'octubre de 2011

Volcà

2011-04-18T23:36:00.003+02:00

Com si d'un volcà es tractés

irromps de nou al més íntim del meu ésser.

Entres, com sempre, sense trucar.

Envaeixes el meu espai sense contemplacions

i des del precís instant en que ho fas

tot és tu i només tu.

I jo gaudeixo del moment,

gaudeixo de la invasió,

del tu i només tu,

d'aquest foc volcànic que em crema,

que em desfà

i m'omple de plaer.

18 d'abril de 2011

Mirada

2011-03-13T21:48:00.005+01:00

Ermita de La Pertusa (Vall d'Àger, Lleida)

La natura es fon amb la mirada.

Els colors i la llum inunden fins l'últim racó,

inclosa l'ànima dels ulls que observen.

Les pedres mil·lenàries,

testimoni del passat que es fa present,

recorden l'espiritualitat,

de vegades perduda,

de vegades oblidada.

Els desitjos emprenen el vol

i enyoren una mirada,

mirada de companyia,

presència anhelada,

mirada per compartir,

que faria de la visió

el veritable paradís.

13 de març de 2011

Regal

2011-03-04T01:12:00.000+01:00

Un regal d'un bon amic. Gràcies Joan.

Compartir,

compartir amb mi

una cançó,

una conversa,

una abraçada,

un somriure,

una mirada.

Compartir alegria,

tristesa,

el pa

o el vi.

Compartir és estimar.

Quan estimem compartim

i compartint som més humans

Compartiràs amb mi?

Joan Carrión, 04/03/2011

Línia

2011-02-27T22:07:00.003+01:00

Camino por la corda fluixa.

Em moc per aquella línia

que mai s'ha de traspassar.

De vegades m'agrada fer-ho,

de vegades em cal fer-ho

per sentir l'alè fresc de viure,

per sentir el risc de viure.

Dirigeixo les meves passes per damunt d'ella

sabent que un sòl pas en falç

et pot fer caure a l'abisme.

Però controlo, sé que no esdevindrà

aquest pas en falç,

que retornaré al camí planer i segur

després de l'aventura.

Però ara...

Ara sento el desig

que algú em doni una empenta

i em faci caure a l'altra banda.

Ara desitjo traspassar la línia.

El seny però,

arribarà puntual per, un cop més,

evitar aquest pas

i deixar-me sense saber

que seria de mi

més enllà d'aquesta línia,

la que no s'ha de traspassar.

27 de febrer de 2011

Somio que et somio

2011-02-26T00:19:00.004+01:00

Tanco els ulls a la recerca d'un somni.

Un somni que em porti a navegar per una blau mirada,

que em faci cavalcar per un ample somriure.

Tanco els ulls a la recerca d'un somni demanat.

Però no arriba.

El busco, però no el trobo.

N'apareixen d'altres que,

inconcientment,

els faig desaparèixer.

Per què no puc somiar amb tu?

M'ho has demanat

i jo no sé arribar fins el somni

en que tu esperes amb la blau mirada,

amb l'ample somriure.

Serveix si somio que intento que et somio?

Tanco els ulls a la recerca d'un somni,

d'una mirada,

d'un somriure.

26 de febrer de 2011

Esencias

2011-01-31T22:28:00.002+01:00

Sueño que soy aire.

Corro por el mundo.

Busco los más ocultos rincones

en los que penetrar

para descubrir otro mundo,

ese mundo desconocido

que a veces imaginamos

pero del que somos ignorantes.

Acaricio rostros.

Cientos de rostros,

miles de rostros.

¡Qué grande que es descubrirlos!

Qué grande es la sensación

de sentirte libre

para recorrerlos,

para observarlos,

para vivirlos.

Sueño que soy aire

y recorro el mundo

en busca de la propia libertad.

Sueño que soy fuego.

Me muevo al compás

de la música que emiten los corazones

que llegan en busca de calor.

Ellos se alimentan de mí

y yo vivo de sus pasiones,

de sus anhelos,

de sus inquietudes,

de sus impulsos más íntimos.

Permito que se acerquen,

ilumino sus rostros,

juego con sus sombras.

Les regalo mi crepitar acompasado

sin dejar que traspasen el límite,

ese límite que quema,

que desgarra,

que desespera.

Sueño que soy fuego

e ilumino el mundo

en busca de la propia libertad.

III

Sueño que soy agua.

Me ofrezco al sediento

para aliviar la desesperanza,

para recorrer su interior

regalando frescor

que libere el alma

de la sed de respirar,

de sentir,

de vivir.

Riego los sentidos,

baño las orillas de los mares

que inundan de sentimientos

los rincones más íntimos del espíritu.

Soy calma y tempestad,

soy lluvia y rocío.

Sueño que soy agua

e inundo el mundo

en busca de la propia libertad.

Sueño que soy tierra.

Me abro a las raíces del hombre

que busca su aliento vital

a través de lo más profundo

de mi ser.

Siento como se lanza

a una búsqueda

que a veces se antoja desesperada.

Recorre mi interior,

acaricia mis entrañas,

consume mi energía,

se nutre de mis pensamientos

y a la vez me alimenta con sus deseos,

con sus metas,

con su esencia.

Sueño que soy tierra

y alimento al mundo

en busca de la propia libertad.

Hace tiempo que los pájaros me llaman

2011-01-04T12:18:00.002+01:00

Hace tiempo que los pájaros me llaman.

Agudizo mis sentidos para no perder su rastro.

Busco sus formas en los cielos que se abren ante mis ojos,

busco las sombras fugaces en la tierra que planea bajo mis pies.

Quizás se esconden entre las viejas piedras

que son testimonios silenciosos del paso del tiempo.

Quizás no veo su sombra porque está tras mi propia sombra

que me sigue fiel y solícita.

O quizás su vuelo supera esas nubes caprichosas

que juegan al escondite con el inmenso universo azul.

Cierro los ojos e intento escuchar su música.

Caminaré a ciegas siguiendo mi instinto,

siguiendo las notas de su canto.

Palparé las piedras, oleré la tierra,

sentiré la brisa acariciando mi piel…

Hace tiempo que los pájaros me llaman

y yo, fiel a su llamada,

sigo por la senda hasta encontrar el nido de la vida.

Albert, 24/12/2010

A partir de una creación de Joana Matallana

Soy un contemplador del mundo

2011-01-04T12:08:00.003+01:00

Soy un contemplador del mundo.

Mis ojos, sedientos de experiencia,

recorren como locos todo lo que aparece ante ellos.

Son espejismos.

Espejismos del alma de todos aquellos que habitan,

que sienten,

que palpitan con cada grano de arena,

con cada gota de océano,

con cada suspiro de la propia existencia.

Las imágenes se solapan,

se complementan,

se crean unas a otras,

se buscan unas a otras,

se destruyen unas a otras

mientras tú,

quizás también espejismo,

caminas sobre el puente

que las une en un frágil equilibrio

que a su vez fortalece el alma,

colma el espíritu,

y que es aliento de vida.

Albert, 24/12/2010

A partir de una creación de Joana Matallana

Sóc aquí dalt

2010-09-12T12:50:00.003+02:00

Saps què?

Sóc aquí dalt, al núvol.

Et veig, t'observo.

Ets sota l'arbre, a l'ombra,

fugint de la calor

i fugint també d'altres coses, oi?

la meva mirada travessa l'espai.

I et veu.

Per fora i també per dins.

Et penetra i sembra en l'ànima

preguntes i anhels.

D'això es tracta:

de preguntar-se,

de qüestionar-se,

de plantejar i dubtar,

de decidir.

El vent bufa

i fa fugir el núvol.

Però jo segueixo planant

al teu damunt,

al teu voltant, a l'aire que respires.

I quan obris els ulls

sentiràs que segueixes sent tu,

que segueixes sent jo.

Què jo sóc tu.

què tu ets jo.

24 d'agost de 2010

Horitzó

2010-08-24T23:29:00.003+02:00

La mirada clavada a l’horitzó.

El vent, agitat a estones,

a estones suau,

refresca de l’escalfor del sol

que il·lumina i dona vida

al quadre que sorgeix davant els ulls.

Restes immòbil,

però els teus peus,

els peus de l’ànima,

recorren els cims de les muntanyes,

es refresquen en l’aigua dels estanys,

busquen pels camins insondables del silenci,

de la soledat,

del propi ésser.

La mirada,

que es clava a l’horitzó,

proporciona aquell moment de pau

que precedeix al renaixement.

24 d’agost de 2010

Monestir de secrets

2010-08-23T19:31:00.004+02:00

Camino pel claustre.

Pel claustre del monestir de la meva ànima,

del meu ésser,

del meu jo.

El silenci l’envolta.

Només les meves passes,

les passes de la vida,

el trenquen.

En sóc l’abat.

I també cadascun dels monjos.

I també el novici,

bell jove acabat de sortir de la infantesa,

que intenta esbrinar quin és el camí a seguir.

Les pedres del dia a dia l’han anat construint

per guardar vivències,

sentiments,

experiència...

I també secrets.

Secrets on potser tu hi ets.

I tu...

I també tu.

Secrets del cor.

Secrets d’amor.

23 d’agost de 2010

Castell

2010-08-23T15:54:00.003+02:00

El castell sembla abandonat.

Les torres mig derruïdes i el pont d’entrada enfonsat.

Les mans, que amb paciència el van aixecar, han marxat.

L’aigua, que va i ve, el deteriora

deixant entreveure el pas del temps

que actua implacable i sever.

Per què aixecar castells de sorra?

No és més fàcil viure la realitat?

Potser si.

Segur que és això el que cal fer.

Demà tornaré a la platja i seré altre cop

el senyor d’un nou castell,

un castell de sorra fet amb somnis i il·lusions.

15 de juliol de 2010

Sant Jordi 2010

2010-04-23T13:59:00.004+02:00

Les busques s’acosten vertiginosament

cap a l’hora que marca el moment clau.

Ja?

Sí, ja.

La porta s’obre

i com si fos un huracà,

els crits i les corregudes envaeixen passadissos i escales

fent esclatar el silenci

com si es tractes dels focs d’aquest Sant Joan.

I també l’aroma a primavera

penetra per les finestres

que s’obren per deixar passar la llum:

l‘olor a la ginesta, l’olor de l’ametller...

El matí avança envoltat del silenci

que ha tornat per veure’s trencat tan sols

per alguna veu coneguda.

Alguns, privilegiats asseguts al costat de les finestres,

miren a través dels vidres buscant altres vistes al mar.

D’altres, els més agosarats,

esperen l’hora d’esbarjo

per cercar aquell rostre atractiu

i pensar en la possibilitat d’un peto furtiu,

el primer,

que restarà en la memòria com la balada del bes,

mentre els més petits van jugant i es miren els grans:

són com els nans i els gegants.

I barrejat amb sumes i restes,

ortografia i sardanes,

el Comte Arnau cavalca per les ments més despertes

que s’atreveixen amb Joan Maragall,

gran poeta intuïtiu i assagista incisiu

en aquest Sant Jordi de llibres i flors,

de lletres i de cançons.

I tots plegats,

ensenyants i ensenyats,

caminen fins a aquell moment

en que les busques s’acostaran vertiginosament

cap a l’hora que marcarà un nou moment clau.

Ja?

Sí, ja!

Sant Jordi 2010

Sant Jordi 2010. Per als nens, les nenes i mestres del Col·legi Nen Jesús de Praga.

El camí del Petit Príncep o potser de Peter Pan

2010-03-06T00:15:00.002+01:00

Aroma

2010-03-05T23:43:00.001+01:00

L’aroma, inconfusible,

fereix els sentits.

Els empeny a una lluita perduda

abans d’iniciar-se.

Es sotmeten a una esclavitud sense límits

de la que no es pot fugir,

de la que, potser, no es vol fugir.

La mirada vol defugir la mirada,

però, impotent,

s’enfonsa en una claror penetrant,

embriagadora.

Els músculs es mobilitzen,

gairebé imperceptibles,

buscant el contacte físic

que donarà consistència a aquella imatge

que sembla somiada,

que convertirà en real

el que sembla irreal.

I un somriure signarà la troballa.

Un somriure imprès d’ara endavant,

a la profunditat de l’ànima.

5 de març de 2010

Lluna

2009-12-02T18:27:00.001+01:00

La lluna em mira i somriu.
Xiuxiueixa paraules a l'oida,
omple l'esperit d'aquesta resplendor
que sempre l'acompanya.

La lluna...
Aquesta que també et mira i et somriu;
aquesta que mira i somriu de fa milers i milers d'anys
a milers i milers d'homes, de dones, d'infants.
La mateixa que fou testimoni silent i a l'hora sorollós,
que fou company i companya de viatges,
que inspirà tants i tants somnis.

La lluna...
Escolta-la avui, parla-hi,
deixa't seduir
i somriu.

Somriu a la lluna i a tu mateix.

2 de desembre de 2009

¿Se puede?

2009-12-02T18:24:00.001+01:00

¿Se puede amar un alma desconocida?
¿Puedes soñar un rostro que no has presenciado?
¿Puedes perderte en el brillo de esos ojos que jamás has mirado?
¿Y dejarte seducir por una voz que no has escuchado?
¿Se puede?

¿Es quizás ese sentimiento parecido
al de una madre por ese hijo que habita su vientre?
¿Qué hago yo siguiendo tu camino?

9 de noviembre de 2009

Evangelio anónimo

2009-11-22T22:50:00.003+01:00

Herida

2009-11-07T01:01:00.002+01:00

La herida sangra.
El bermellón se vierte
abriendo caminos que serpentean
por la piel blanca,
por la piel pálida y reseca.
¿Dónde está la caridad?
¿Dónde el buen samaritano?
¿Acaso nadie ofrece auxilio?

Tu mirada penetra por la herida
y cabalga por mi interior hasta invadir el alma.
Ahí estás: inmóvil, impasible,
mudo y ciego y sordo.

Tanto me quieres,
tanto me deseas,
tanto me amas…

Y sigues infligiendo castigo
a este magullado cuerpo
lleno de cicatrices que le deforman,
casi vacío de sangre.
Y sigues infligiendo castigo
a este alma desolada
llena de cicatrices que la hunden,
casi vacía de ánimo.

La herida sangra.
El bermellón se vierte
y el brillo de tus ojos
ahoga irremediablemente
mi lamento.

7 de noviembre de 2009

La guitarra no puede cantar sola

2009-10-21T19:07:00.001+02:00

Que callada estás…
Ahí,
sola en un rincón
la guitarra resta en silencio.
¿Dónde están sus notas?
¿Dónde sus acordes?
¿Dónde su canción?

La guitarra no puede cantar sola.
¿Dónde están las manos, dónde sus caricias?
¿Y los dedos que arrancarán la melodía?

Qué callada estás…
Ahí,
sola en un rincón
el alma resta en silencio.
¿Por qué calla?
¿Dónde está su pasión?
Quizás anda perdida,
sin rumbo,
girando sobre sí misma,
buscando en un laberinto la salida,
una luz.

¿Y la fe?
¿Dónde está su fe?

El alma no puede cantar sola.
¿Dónde está su diós?

20 de octubre de 2009

¿Por qué no me lo dijiste?

2009-10-21T19:01:00.005+02:00

Volvería sobre mis pasos
para decir tantas cosas
y quizás callarme muchas más.

Volvería sobre mis pasos
para poder crecer de nuevo,
para encontrar una nueva realidad.

Volvería para buscarte
y amarte
y no soltarte jamás.

Para cantar hasta el alba,
para leer de nuevo aquel final.

Regalar una sonrisa,
respirar de nuevo
y vivir…
sobretodo vivir.

Volvería sobre mis pasos
para encontrar los fallos,
para detener el tiempo,
para poder querer,
amar,
desear.

Volvería sobre mis pasos
si no supiera que el camino
dejó de existir,
que no se puede volver atrás
y que solo existe el hoy
y que el mañana tan solo es un sueño,
una esperanza,
una ilusión.

¿Por qué no me lo dijiste
antes de echarnos a andar?

Volvería sobre mis pasos
si no supiera que el camino
dejó de existir.

20 de octubre de 2009

Un tomb pel món: França 2009

2009-08-11T14:50:00.002+02:00

Al castell de Carcassonne, agost de 2009

Un tomb pel món: Suècia 2009

2009-07-26T12:03:00.004+02:00

Stockholm, Suècia. Maig de 2009

Sant Jordi 2009

2009-04-24T23:08:00.002+02:00

Qui ets tu?

La veueta sorgí com del no res.
Quin ensurt! – va pensar.

Qui hi ha?
On ets?
Hi ha algú?

De sobte, com si aparegués també del no res,
va veure un noiet de cabells rossos
i vestit de color blau
que s’atansava lentament cap a ell.

Qui ets? – li preguntà.

Però el noiet de cabells rossos i vestit de color blau
en lloc de contestar va fer un somriure i sacsejà el seu cap.

Contesta: qui ets? – insistí.

Aquesta pregunta l’he fet jo primer i tu no l’has respòs – digué el noiet.

Però jo tinc una daga!

I amb la seva mà la tragué del cinturó.

Una daga? Jo tinc una rosa i tres volcans, però un està apagat. I també tinc un xai que em va dibuixar l’aviador.

Ah... – va ser l’única cosa que se li va acudir de respondre.

Qui devia ser aquell noiet?
Potser era un pirata?
Però no, no tenia pinta de pirata.
Tampoc era una fada,
tot i tenir els cabells rossos com el sol i el rostre molt bonic.

Es van observar uns instants.

No, segur que no era un pirata, no en feia la cara.

Benvingut al meu planeta – digué.

Aquest és el teu planeta?

Si. Aquí visc tot sòl... Bé, tot sòl no, amb la meva flor. Et vols quedar a viure amb mi?

Vaja! Això si que no s’ho esperava.
Va fer com si s’ho pensés alhora que guardava la daga de nou al cinturó.

Saps que passa? És que no vinc sòl – i girant-se d’esquena al noiet de cabells rossos i vestit de color blau va fer un xiulet.

De tot arreu van aparèixer un bon grapat de noiets.
Alguns anaven una mica bruts i desendreçats; d’altres duien una bata d’escola, d’aquelles de ratlletes. Uns, els nens, de color blau, altres, les nenes, de color rosa; també alguns amb els pantalons caiguts mostrant pel darrera calçotets de diferents colors; i finalment, camuflats entre els vailets... Qui eren aquells personatges amb bates grogues i taronges? Com podia ser? Mestres? Segurament que ho eren, però per ser allà segur que amagaven un infant dins del seu cor.

Poc a poc es van anar acostant per observar de més a prop al noiet.

Aquests són els Nens Perduts i jo em dic Peter, Peter Pan.

Benvinguts al meu planeta. Em diuen el Petit Príncep.

Els nois van començar a xerrar.
Al cap de poca estona,
com sol passar amb gairebé tots els nens,
ja eren amics.
S’explicaven les seves aventures,
els seus viatges al voltant de l’univers,
els planetes que havien visitat,
les constel·lacions que havien conegut.

Van passar molts dies compartint, convivint,
gaudint els uns de la companyia dels altres.

Però un dia Peter Pan es va quedar pensatiu: què devia passar pel seu cap?

Els pirates! – va dir.
Què passa amb els pirates?

Es deuen estar avorrint sense nosaltres. Hem de tornar al país de Mai Més. A més, Campaneta, la meva petita fada rondinaire, de ben segur em deu enyorar.

I de cop, com per art de màgia, aixecà el vol.
Els Nens Perduts li van anar al darrera.

Vine amb nosaltres si vols.

No puc, he de cuidar de la meva flor. Però abans que marxeu us diré el meu secret.

Tots es van atansar i el Petit Príncep, amb un murmuri, va dir:

El més important és invisible als ulls. El més important es troba a l’interior de cadascun de nosaltres.

Tots els Nens Perduts van fer una exclamació: Oh!

Peter Pan li feu l’ullet
i acomiadant-se del Petit Príncep
tots van enlairar-se per entremig dels estels
fins que van desaparèixer.

El Petit Príncep prengué una regadora
i anà a regar la seva flor.

I abans que Peter i tots els Nens Perdut arribessin a casa recorrent un univers d’estels, de planetes, d’asteroides, de constel·lacions, de llunes i prunes i de sols solets, la nit s’acabà i aquest somni arribà a la seva fi.

Sant Jordi 2009. Per als nens, les nenes i mestres del Col·legi Nen Jesús de Praga.

Un tomb pel món: Colombia 2009

2009-04-19T15:17:00.003+02:00

A Medellín, Colombia. Març de 2009

* * *

Amb David, al seminari de Chía

Colombia 2009

2009-04-19T02:01:00.006+02:00

Després de viure una experiència està bé poder seure tranquil·lament i avaluar els resultats. El viatge a Colombia d’aquest any ha estat realment profitós. Sabia que faria forces funcions però no imaginava l’acollida que tindria. M’agradaria fer una anàlisi pas per pas.

EVANGELIO ANÓNIMO

L’experiència de l’any passat em duia a pensar que aniria bé. L’obra està molt fixada, em sento molt a gust fent aquest personatge i els comentaris de la gent han estat molt positius. El resultat: 22 funcions amb 4152 espectadors.

ECCE HOMO

El nou monòleg era un misteri. El vaig estrenar sense saber que passaria. No podia anar millor: crec que funciona millor que l’altre. El personatge és radicalment diferent i també em sento a gust fent-lo. No han estat gaires funcions però a mesura que he anat fent-les he anat creixent i ficant-me més en la història. Resultat: 8 funcions amb 850 espectadors.

AMADO DISCÍPULO

Vaig escriure aquest text, un diàleg entre dos personatges, a l’avió, viatjant de Barcelona a Bogotá. I els primers dies d’estar allà, fent un taller de teatre vaig trobar un noi, el David Pérez, que donava perfectament un dels personatges. Ens vam posar a treballar de seguida. Quin descobriment! El David és un gran actor, ho porta a la sang. Ens vam sentir molt a gust treballant junts i el resultat va ser molt bo, malgrat el poc temps per fer-ho. Vam fer dues funcions amb 154 espectadors.

En resum, les 32 funcions i els 5156 espectadors són uns números encoratjadors, però el millor ha estat l’experiència de treballar i conèixer nova gent. Gent amb la que espero podré dur a terme d’altres projectes.

Només queda agrair a tots els que han compartit i fet d’aquesta experiència una veritable experiència de vida. Gràcies.

Quan?

2009-04-18T13:31:00.001+02:00

De vegades et veus obligat a deixar allò que no vols deixar.
T’has d’allunyar per força.
No vols fer-ho.
Sents un dolor profund.
Notes com una part de tu s’esquerda,
s’esmicola,
deixa de ser.
I en el moment precís caus,
t’enfonses en una foscor infinita.
Els teus ulls s’omplen de llàgrimes
en veure aquells ulls que et miren
i que en breus segons deixaran de fer-ho.
El teu cor s’encongeix
en sentir aquella veu que et diu “adéu”
i que en breus segons deixarà de fer-ho.
La teva ànima pateix
en mirar aquells llavis que s’esforcen
per fer un darrer somriure
que restarà per sempre en el record.
Un últim somriure acompanyat d’una lleu carícia...

Fins quan?
Quan retornaran les mirades,
les paraules,
els somriures?
Quan retornarà la calidesa
de cada segon compartit?

Quan?

¡Ya sé quién eres!

2009-04-18T13:18:00.001+02:00

¡Ya sé quién eres!
¿Cómo no te he reconocido antes?
Tendría que haberme dado cuenta
al ver tú sonrisa,
al ver esa mirada
que me ha transportado hacia un mundo de sueños,
de mis sueños.
Tendría que haberme dado cuenta
al sentir tú pasión por todo,
por cada instante.
Tendría que haberme dado cuenta
al verte jugar,
al oírte cantar,
al verte feliz.
Y también al sentirte frágil,
al verte esconder lágrimas
que mostraban tu humanidad,
tu ternura,
tu propia vida.

¿Cómo no te he reconocido antes?

Eres Peter Pan,
eres los Niños Perdidos.
Eres el Principito
diciendo “lo esencial es invisible a los ojos”,
eres el Pinocho de madera
deseando ser un niño de carne y hueso.

Eres el niño…
el niño que un día quise ser.

Estrena teatral

2009-04-09T16:13:00.007+02:00

Demà divendres s’estrena a la ciutat de Chía (Colombia) l’obra teatral “Amado discípulo”. Aquesta obra presenta una conversa entre Jesús de Natzaret i l’apòstol Joan i que es situa moments després de l’anomenat “últim sopar”.

Preparar aquesta representació ha estat una gran experiència. He treballat amb un jove actor colombià i crec que tots dos hem tret un gran profit del treball realitzat. Esperem que l’acollida que rebi sigui bona i a l’alçada de les espectatives creades, que són moltes.

AMADO DISCÍPULO

Repartiment:

Jesús de Nazaret - ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
Juan el apóstol - DAVID PÉREZ GUTIÉRREZ

Disseny gràfic:

ESTANIS ABOAL MIMBRERO

Guió i direcció:

ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

Eternidad

2009-04-09T16:13:00.001+02:00

Es bien cierto aquello de que las palabras se las lleva el viento.
Y también que el amor es eterno mientras dura.

¿Y tú mirada?
¿Volará con el viento?
¿Desaparecerá enredada en el soplo de una brisa matutina?
¿Será eterna esa sonrisa que sale de tus labios,
esa que arranca irremediablemente una sonrisa de mis labios?

¿Ocupará el olvido ese espacio
ahora lleno por pensamientos
que te hacen presente a cada instante?

¿Olvidaré tu bello rostro?
¿Serás solo un nombre en el recuerdo?

¿Quizás dejarás una marca,
que sí será eterna,
en mi corazón?

¿Formarás parte de mi eternidad?

Ya eres parte de esa eternidad.

Palabras que serán silencio

2009-04-01T00:22:00.001+02:00

Busco nuevas palabras,
palabras que no sean repetidas,
palabras que expresen nuevas sensaciones.

Las busco pero no las hallo.
Regresan a mi memoria
aquellas que ya fueron pronunciadas,
aquellas que ya expresaron sentimientos
que forman parte del pasado,
que forman parte del camino,
que forman parte de la vida.
Palabras que sirven, sin duda alguna,
para describir lo que siento,
pero que temo sean incompletas,
que no estén a la altura,
que no hagan justicia.

Busco nuevas palabras
y mientras lo hago
me sumerjo en la magia de tú mirada,
en la inmensidad de tu sonrisa,
en la calidez de tus palabras,
en el frescor de ese aroma que desprendes
y que me hipnotiza,
me embriaga ,
me seduce,
me enloquece,
me transporta a un lugar que,
sin lugar a dudas,
debe ser el paraíso.

Busco nuevas palabras
que, de encontrarlas,
seguramente restarán en lo más íntimo de mi ser,
jamás serán pronunciadas,
jamás llegarán a tus oídos.

Busco nuevas palabras,
palabras que serán silencio.

On ets?

2009-03-27T18:37:00.000+01:00

On ets?
Per què no apareixes?
És que no saps que necessito la teva presència?
Necessito aquesta brisa que t'envolta
i que em fa sentir viu.
Necessito beure de l'aigua que emana de tu,
de l'aigua que calma la meva sed,
de l'aigua que neteja el meu esperit.

On ets?
No em deixis esperant,
apareix de nou,
mostra't davant meu
que només la teva brisa em fa lliure,
que només la teva presència m'omple d'alegria.

On ets?
Vine,
que aquí estic ansiós
esperant la teva arribada.

No dejéis de caminar

2009-03-17T16:37:00.002+01:00

Vamos, un poco más. El esfuerzo valdrá la pena. Seguro que más allá encontraremos un tesoro, encontraremos quizás, un poco de agua.

Mamá, ¿qué sabor tiene el pan?

Sigamos adelante. No miremos atrás. El futuro pasa por ir siempre hacia allá.

¿Futuro? ¿Alguien puede regalarnos un poco de futuro?

Las piernas flaquean, la vista se nubla. Quizás es mejor sentarse y esperar a que ese futuro nos encuentre en lugar de ir nosotros en su búsqueda…

Vamos, no dejéis de caminar.

Immunitat

2009-01-14T00:46:00.003+01:00

Il·lustració d'Estanis Aboal

* * *

Camino.
Segueixo el curs de l’esdevenir constant i diari.
Sempre endavant...
D’acord, sempre no.
Potser de vegades reculant una mica,
però sempre amb l’afany
de recuperar alguna cosa perduda:
una paraula, una mirada,
un somriure,
temps potser...
O potser a tu.

I també potser
i també de vegades,
com dol caminar!
Quin mal fa fer un nou pas!

Però els anys,
l’experiència,
et torna immune
i el dolor deixa de ser dolor
i corre el perill de convertir-se en indiferència.
I l’amor pot deixar de ser amor
i córrer el perill d’esdevenir veritable indiferència.

Camino indiferent.
Camino sense dolor.
La immunitat s’ha apoderat de mi
definitivament?
O és que el camí que ara recorro
és planer i favorable?

Un tomb pel món: Gran Bretanya 2008

2009-01-07T19:58:00.003+01:00

Junt al Pont de Londres

* * *

Celebrant el cap d'any amb la Rosa i la Mercè al costat del Big Ben a London

La vida bella

2009-01-07T19:48:00.000+01:00

Me siento junto a ti,
junto a vosotras.
Respiro el aire que nos rodea.
Mi mirada recorre el lugar.
No decimos nada.
A veces sobran las palabras
porque el silencio es más elocuente.
Compartimos lo que tenemos.
Quizás tan solo un trozo de pan que,
al repartirlo,
hace que nuestras manos se rocen
para certificar con la calidez de la piel
que estamos vivos,
que somos,
que estamos,
que vivimos,
que la vida es bella
si la vives amando todo lo que te rodea,
si te amas a ti mismo,
si tu mirada es limpia
y tus palabras sinceras.
Me siento junto a ti,
junto a vosotras
para vivir la vida,
la vida bella.

Para Rosa y Mercè en Rochester (Gran Bretaña), sobre la mesa donde escribía Charles Dickens el 31 de diciembre de 2008

Un tomb pel món: Uruguay 2003

2008-12-27T12:30:00.002+01:00

Colonia de Sacramento, Uruguay 2003

Un tomb pel món: Chile 2000

2008-12-27T11:41:00.004+01:00

Desert de l'Atacama, Chile 2000

Interior de les xemenèies del Volcan Villarrica, Chile 2000

Quan et sents terriblement sol...

2008-12-25T02:17:00.001+01:00

Quan sents un silenci al teu voltant.
Quan no pots creuar la mirada amb cap mirada.
Quan l’absència de sentiments t’envaeix lentament.
Quan no hi ha cap paraula per dir.
Quan no hi ha cap paraula per escoltar.
Quan voldries fugir sense cap rumb.
Quan l’enteniment perd el control.
Quan una follia sembla apoderar-se de tu.
Quan l’estómac s’encongeix.
Quan et sents terriblement sol....

Quan tu no hi ets.
Quan no saps qui és aquest tu.
Quan mires cap a dins i tan sols hi ha gel.
Quan no saps que fer per fondre aquest gel.
Quan et sents terriblement sol...

Quan això passa, qui sóc?
Sóc jo?

Quan et sents terriblement sol...

Bones festes

2008-12-24T19:39:00.002+01:00

Una fada?

2008-11-19T20:38:00.004+01:00

Obrí els ulls i observà el seu entorn. El lloc era gairebé a les fosques, només il·luminat per la claror de la lluna que entrava per la finestra. Recorregué l’espai amb la mirada: era el menjador de casa.

- M’he quedat adormida al sofà – es digué a ella mateixa.

S’incorporà per aixecar-se i anar al llit però de cop restà immòbil. Observà la figura que estava sobre la tauleta de vidre, aquella amb dues ales, cabells llargs i rostre fi que guarnia de feia molt de temps el seu menjador. Li encantaven les fades. Ja de ben petita havia agafat afició per aquells éssers màgics, per aquells éssers de ficció. Es fregà els ulls i tornà a observar la figura de pedra. No hi havia cap dubte: les ales es movien lentament, els ullets parpellejaven i un breu somriure s’havia dibuixat als petits llavis.

- Estic somiant. Encara estic adormida – es digué en veu alta.
- No somies. No dorms – contestà la figura. I sense més, agità les ales i aixecà el vol.
- No pot ser! ets una figura de pedra, les fades no existeixen!

Com podia ser? A més de veure visions estava parlant amb… amb què ?

- No sóc una fada – li digué la figura.
- Què ets doncs? Ets una al·lucinació? – li contestà.
- Si fos una noia seria una fada, però resulta que sóc noi.
- Ah no! Sempre has estat una fada. Des del dia que vas arribar a aquesta casa. No vinguis amb tonteries ara.

Si. Segur que encara dormia. No havia cap altra explicació a aquella absurda conversa.

- Ah si? Doncs mira – digué la figura alhora que s’aixecava la petita faldilla.

Obrí els ulls com taronges i exclamà un “oh” que denotava sorpresa però alhora admiració.

- Disculpa, amb aquests... diguem-li... atributs està clar que no ets una fada. Què ets doncs, un “fado”?

El petit ésser alat mogué el cap en senyal de resignació mentre baixava el seu vestit per tapar orgullós la seva virilitat i, abans d’aterrar de nou sobre la tauleta de vidre digué:

- Em pots dir Amadeu. Aquest és el meu nom.

Propera representació

2008-11-11T15:12:00.005+01:00

El proper diumenge dia 30 de novembre a les 18 hores a l'Auditori de la Torrassa (carrer Santiago Apòstol, 40 de L'Hospitalet de Llobregat), tindrà lloc una representació del monòleg teatral Evangeli anònim.

EVANGELI ANÒNIM

d'Albert López Vivancos

Qualsevol ciutat de Galilea, aproximadament l'any 58 després de Crist. Un personatge anònim, coetani de Jesús de Natzaret, repassa part de la seva infantesa amb la intenció de posar-ho tot per escrit. Recorda quan va conèixer Jesús i el que va aprendre d’ell. Fa una anàlisi dels fets esdevinguts durant aquell temps i fins la seva actualitat i dóna la seva opinió, al respecte. Ofereix un retrat del Jesús home a través de la seva visió i des d'una mirada crítica i a l'hora mostra el que possiblement era el pensament de molts homes i dones de l'època.

Autor i intèrpret: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
Disseny gràfic: ESTANIS ABOAL MIMBRERO
Vestuari: AGUSTINA VIVANCOS VERA
Escenografia: ABOAL I LÓPEZ
Músic enregistrament: ALBA LLEIXÀ LÓPEZ (violí)
Tècnics de so i llum: JESÚS HORCAJO I ESTANIS ABOAL
Producció: Projecte Ixthys

Desesperació i por... Esperança!

2008-11-06T23:29:00.002+01:00

Et sembla que avui no sortirà el sol. Es impossible que ho faci. El dia serà fosc com la nit. El dia serà avui la nit.

Però el sol ha sortit. I a més, maleït sigui, sembla més radiant que mai. Perquè ho ha fet? És que potser no sap que avui tot hauria de ser fosc? Què no sap que el que sents és foscor i desesperació?

Però el sol ha sortit per dir-te que, malgrat tot, la seva llum segueix il·luminant. Perquè és llum de vida capaç de penetrar fins el més remot dels racons.

Deixa que avui també surti el teu sol.

Què dius que sents? Por? La por tan sols genera por. La por enganya els sentits. La por confon, ens empeny a fugir del propi destí. Però el destí arriba igual, t’has d’enfrontar a ell tard o d’hora. Segueix si vols l’altre camí. Donaràs més volta, potser trobaràs amb que entretenir-te, potser t’oblidaràs de la por, la disfressaràs, però al final arribaràs al mateix lloc. Fes el que el cor et digui. El cor de vegades és un bon conseller. Però si em permets un consell: tira pel dret. Ara no és moment per buscar altres camins.

III

Dos rostres et miren. Els seus ulls oberts i el somriure franc, innocent, expressiu. Són les mirades que t’acompanyen sempre, constantment. L’energia vital. El sentir de l’ànima, el sentit de tot. Són les mirades de l’esperança. Són les mirades que esborren desesperació i por. Són les mirades. Són el motor que et fan ser, que fan que tu siguis elles, que elles siguin tu. Els somriures que es dibuixen als seus llavis són els somriures de l’esperança, els somriures de la vida. Esperança i vida.

Endavant Carme!

Nens Perduts

2008-11-06T22:49:00.001+01:00

Aquesta nit ha tornat Peter Pan.
Amb ell venien els Nens Perduts.
Quants rostres coneguts !
Del passat…
No havien vingut mai tots junts,
però ja se sap,
als somnis pot passar de tot.
Com és que han aparegut avui?
Potser ha estat un atac de melangia?
Potser la nostàlgia s’ha apoderat
de la intimitat del son?

Els seus rostres,
rostres de l’ahir,
m’han ofert els seus somriures,
les seves mirades confidents
d’un temps que vam viure
i que ha quedat gravat a la memòria.
Cadascun m’ha retornat,
com si d’un tribut es tractés,
un tros de vida,
camí que vam fer plegats.

Torneu Nens Perduts.
Torneu amb aquest Peter Pan que,
potser de vegades,
enyora moments
i viu de records.

Ho has fet de nou

2008-10-29T15:43:00.000+01:00

L’èxit és aclaparador.
Ho has aconseguit de nou.
Felicitats!
Les paraules causen efecte.
La mirada traspassa aquell límit
que la fa insostenible.
Les faccions es transformen
com si d’una màscara es tractés.
Sí.
Ho has fet de nou...
Has tornat a tocar-me els collons!

Torna Balneario

2008-10-28T19:56:00.003+01:00

El proper divendres dia 31 d'octubre a les 20 hores al teatre de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (Avda. Diagonal 647) de la UPC, tindrà lloc una representació de l'obra de teatre Balneario, interpretada per la companyia Seitan Teatre. Us esperem!

Balneario
Original d'Albert López Vivancos

Un grupo de ex-alumnas del colegio de las Misioneras de Nuestro Señor Dios Redentor ha organizado un encuentro para recordar su época como estudiantes y saber que ha sido de sus vidas después de muchos años sin verse. El lugar escogido para la ocasión es un balneario donde pasarán un fin de semana juntas. Todo parece ir como lo tenían planeado hasta que empiezan a suceder cosas extrañas. ¿Están realmente donde creen estar? ¿Dicen la verdad cuando explican sus vidas? ¿Qué sucede en aquel lugar?

Balneario es una comedia llena de momentos divertidos y cómicos pero salpicada también por situaciones de esas que nos hacen reflexionar. Un divertimento para pasar una velada muy amena.

Reparto: Dolors Calmet, Raquel Fernández, Lluís Gálvez, Albert López, María Martínez, Mercè Naval, Sara Naval, Encarna Padilla y María José Pórtoles

Escenografía y vestuario: Seitán Teatre

Telón de fondo: Mercè Naval, María José Pórtoles y Seitan Teatre

Maquillaje: Merche Hernández

Técnicos de luz y sonido: Estanis Aboal y Jesús Horcajo

Diseño gráfico: Estanis Aboal

Dirección: Albert López Vivancos

Dame tu mano

2008-10-28T19:51:00.001+01:00

Mi mano siempre está a punto
para enlazarse con la tuya.
No importa las veces que caigas:
soy viajero incansable de este camino
que juntos estamos recorriendo.
Así que dame tu mano
y levántate de nuevo.
Yo te sostendré.
Te cargaré a mis espaldas
y caminaré por los dos
si es necesario.
No importa la distancia.
Juntos llegaremos
donde nuestras miradas fijen el destino.
Porque el amor es nuestro aliado,
el verdadero combustible
que nos empuja siempre adelante.

9 de febrero de 2008

Em sento incapaç

2008-10-21T14:57:00.001+02:00

Em sento incapaç.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Incapaç de seguir emmagatzemant
tants sentiments,
tantes mirades,
tants silencis que realment parlen,
tants petons amagats.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Necessito esbrinar el misteri
que es pot intuir als teus ulls,
necessito esbrinar els secrets
del teu somriure,
la màgia de la teva veu.
Però no hi ets...
Potser hauré de seguir emmagatzemant.
Segur que encara
queda algun raconet.

Què hi ha?

2008-10-20T19:00:00.005+02:00

Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero

* * *

Què hi ha més enllà de les ones?
Què puc trobar més enllà d’aquest blau,
que ara és blanc,
ara és verd,
ara és...

Què hi ha en aquest rostre pensatiu?
Com enfilar la meva agulla
en el fil dels seus pensaments?
De quin color són aquests pensaments?

Què hi ha en la nuesa del cos
que sent la brisa acaronar-lo?
Com gaudir d’una pell càlida
que desperta qualsevol sensualitat?
Com?

I què cerquen realment
aquests ulls que observen l'obra d'art?
L’art són els colors?
O potser és la càlida pell?
Potser el cos nu?

Sempre infant

2008-10-20T16:22:00.000+02:00

El petit infant segueix viu.
Corre per les venes.
S’apodera encara de l’esperit.
Malgrat els anys.
Malgrat els somnis que no s’han fet reals.
Malgrat les decepcions.
Malgrat tu...
Tu que havies de ser-hi
i no hi ets.
Tu que segueixes passant
per sota la finestra
ignorant de la mirada
que segueix observant-te.
Que mira des de dalt els teus cabells,
ara rossos, ara negres, ara roigs.
Són els mateixos ulls.
Els d’aquell petit infant.
El que corre encara per les venes.
El que manté viu l’esperit.
L’infant que no ha volgut marxar.
Peter Pan.
Petit Príncep.
O qualsevol dels Nens Perduts.
Infant.
Sempre infant.
Que restes.
Que em fas anar endavant.

Colors

2008-10-18T15:35:00.000+02:00

No saps on ets,
ja ho sé.
No veus res:
mires endavant,
mires enrera,
res.
Negre sembla ser el color del futur...
i del passat.
I tu?
Gris, oi?
No ets capaç de veure els colors,
els teus colors.
On és la dignitat de l’home
quan un no és capaç de veure
els seus propis colors,
de trobar-se a un mateix,
de reconèixer el seu reflex al mirall
cada matí?
Blanc, roig, blau, groc...
Tots hi són en tu.
Tots.
Busca’ls,
t’ho prego.
Fes-ho!
Troba’ls!
La nostra vida és menys vida
sense la claror dels teus colors.

Les meves paraules,
que són els meus colors,
són avui per tu,
seran sempre per tu.

El cavaller

2008-10-18T15:33:00.005+02:00

Il·lustració d'Estanis Aboal

El cavaller avança amb pas ferm. Duu els seus millors vestits i l’espasa llueix penjada del cinturó de cuir finament treballat. El cavall l’espera, altiu i noble. Noble igual que ell i tota la seva nissaga. En arribar al seu costat acarona la llarga crinera. El corcer respon amb un moviment de cap. Reconeix el su senyor. Sap que a ell l’he de deixar muntar. I així ho fa.

El cavaller observa el seu entorn. D’allà dalt estant tot es veu diferent. És com si el món estigués als seus peus. Un lleu moviment dels seus talons fa que l’animal comenci a caminar. Tot està fet, res pot aturar el seu destí. Sap cap a on s’encamina. Sap que trobarà al final. Sap a qui trobarà al final.

L’observen. El reverencien al seu pas. Hi ha somriures als llavis. Un somriures que són reflex de pensaments. De pensaments... Pensen en la donzella, la donzella del final del camí mentre el seu senyor s’allunya lentament d’ells. La donzella...

En arribar el cavaller baixa, serè i tranquil, de la seva muntura. Acarona la bèstia de nou. És un gest d’agraïment per haver-lo dut una mica més enllà, més enllà de qualsevol determinació preestablerta.

Un soroll al seu darrera desvetlla la presencia d’algú. Es gira poc a poc i un somriure es dibuixa als seus llavis. És allà, davant seu, a poques passes de distancia. Avança. Avancen l’un cap a l’altre. S’atura. S’aturen l’un davant l’altre. La mà s’alça com per art de màgia per acariciar el bell rostre. Ha arribat el moment: el cavaller abraça el jove lacai d’ulls color de mar.

Els somriures, de ben segur, s’esborraran de tots els rostres.

¿Vuelas conmigo?

2008-10-17T18:00:00.001+02:00

¿Vuelas conmigo?
¿Qué no tienes alas?
Las alas están en el espíritu.
Puedes volar cuando quieras.
¿El motor?
Los sueños, por supuesto.
¿Qué sería de mí sin los sueños?
Sin ellos seguro que no podría volar.
¿Qué hay que tener los pies en el suelo?
¿Qué hay que ser realista?
Como quieras.
Yo prefiero ver las cosas desde arriba.
¡Volar!
Volar surcando mis sueños,
mis deseos, mis pasiones,
mis anhelos.

No te quedes en tierra.
Desde arriba
se disfruta más de la vida.

Indefenso

2008-10-15T21:28:00.000+02:00

Ayer te vi tan indefenso…
Quise llegar hasta ti,
dejarlo todo,
estar junto a ti.
Pero las malditas cadenas
no me dejan correr.
Las cadenas.
Siempre las cadenas.
Cada eslabón se aferra a mí,
se incrusta en la carne,
en el espíritu.
Y cuanto más afán pongo en avanzar,
más fuerte es su resistencia.
¿Cómo desprenderse?
¿Cómo deshacerse de tantas cosas
que se me antojan imprescindibles?
¿Cómo olvidar estereotipos y prejuicios?
¿Cómo alejarse del miedo?
Quizás tú indefensión
sea el camino.

Caminem de nou

2008-10-11T16:33:00.000+02:00

Caminem de nou?
Som-hi.
Iniciem la ruta.
Cap a on?
Tan se val.
Caminem.
Què et sembla si anem cap allà?
Molt bé.
Seguirem el rumb que tu escullis.
I si m’equivoco?
No te equivocaràs.
Però...
Si t’equivoques girem cua.
O agafem el primer trencant.
Vols dir?
I tant!
Apa, no xerris més.
Molt bé.
Caminem doncs.
Som-hi.

Socorroooooo

2008-10-10T22:30:00.002+02:00

Spiderman va pensar que jo era el dolent... i em va atacar!!!!

"Las chicas de oro"... lalalalala...

2008-09-28T18:11:00.005+02:00

Amb la Dolors, la María i la Jose.

Amb la Mercè (T'he de dir una cosa...)

La Dolors fa 50

2008-09-28T17:52:00.003+02:00

La Dolors ha fet 50 anys. I, com no, va tenir la seva festa sorpresa. Aquest va ser el meu regal.

De cop obrí els ulls. Sentia la seva respiració agitada i petites gotes de suor poblaven el seu rostre. Lentament va recórrer amb la mirada aquell espai que l’envoltava. Un somriure se li dibuixà als llavis en reconèixer la seva cambra i estirant els braços alliberà la tensió que oprimia els seus músculs. Notava la seva gola seca i, incorporant-se del llit, es dirigí travessant la penombra a la recerca d’un got d’aigua fresca. La mà buscà a les palpentes l’interruptor i en pressionar-lo amb els dits el ”clik” es multiplicà per l’espai alhora que una intensa llum il·luminà l’immens escenari on ara es trobava. A l’instant reconegué l’escalfor característica dels focus, l’olor característica del teatre, la màgia que emanava d’aquelles fustes testimonis de tants i tants personatges que l’havien poblat.

- Però què passa? Acabo de despertar d’un somni i de cop estic de nou dins d’un somni? - pensà sense deixar d’observar el seu entorn.
- No ets dins d’un somni - respongué una veu desconeguda.

El cor començà a bategar més intensament en veure una figura que s’acostava lentament.

- Ets dins de tu mateixa, a l’interior d’una obra teatral escrita amb lletres màgiques al teu esperit i que només tu pots representar.

Aquella persona, aquella veu parlava pausadament i conforme ho feia s’anava fent més i més familiar.

- Fixa’t en tots els actes representats, en totes les coses que has fet, des d’aquell moment en que el teu cor començà a bategar a l’interior de la teva mare. En cada llàgrima vessada, en cada rialla viscuda.

- Mira tots aquells que han format part de la representació fins ara. Mira tot el que has compartit, el que has donat, el que has rebut.

- Pensa en tot el que queda per representar. Quantes carícies, quantes mirades, quant amor...

Les veus d’aquells personatges l’anaven envoltant. Sentia com el cos i l’ànima s’anaven omplint d’energia, d’empenta, de passió, de ganes de viure. Era com si els anys viscuts, com si l’experiència l’empenyés irremeiablement a viure amb més intensitat el futur. Les veus d’aquells personatges, la seva pròpia veu...

I ara, quan despertis de nou, viu.

La representació continua.

Amb tot el meu afecte.

Fent esport

2008-08-23T12:12:00.002+02:00

Entrenant amb l'equip del Club de Rem Badalona.

¿Cuanto dises que ta costao?

2008-08-05T21:38:00.001+02:00

“¿Cuanto dises que ta costao? ¡¿Dié euro?! ¡Pos quien ta pelao, si eso no cue’ta ni sei sentimo!”

Se’ls mirava de reüll. Què fàcil seria tot si fos un d’ells, si només s’hagués de preocupar pel preu de la perruqueria des d’una ignorància que podia esdevenir reconfortant enfront dels seus problemes. De què li servia tota la seva intel·ligència, tota la seva cultura, les seves capacitats innates? En aquell moment només desitjava oblidar-se de tot, ser un ignorant, incorporar-se al petit grup d’homes que prenien el seu “carajillo de Veterano” aliens del que passava a la resta del món, transformar-se en un desconegut.

“Pos a mi me pela mi mujé i mira que bié me lo hase”.

El mòbil sonava insistent. Sabia qui trucava i què volia. Pagà el seu cafè amb llet descafeïnat i els “carajillos de Veterano” i sortí d’aquell món mentre una veu de lluny li deia:

“¡Grasia hombre!”

21 de febrer de 2008

La llegenda de Menussa i Lampègia

2008-06-30T13:58:00.003+02:00

Disseny del cartell: Estanis Aboal

* * *

La Llegenda de Menussa i Lampègia és una obra teatral que es representa a la Vila de Llívia, a la Cerdanya, des de l'any 2000. Els seus inicis van ser dintre de les activitats de l'Escola d'estiu de cultura popular i tradicional (Festcat) que organitza cada any el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya. A partir de la quarta edició va passar a dependre de l'Ajuntament de la Vila de Llívia. Es tracta d'un espectacle itinerant que recórre diferents indrets de la Vila. Hi participen els seus habitants i gent de la comarca. També hi col·laboren persones i grups arribats d'altres indrets de Catalunya.

Narra la història d'amor entre Menussa, un capdill àrab que va conquerir la Cerdanya amb les seves tropes durant la invasió musulmana de la Península Ibèrica, i de Lampègia, filla del Duc d'Aquitània.

La Llegenda d'aquest any tindrà lloc el dissabte 19 de juliol a les 22 hores. Abans però, a les 20.30 hores, hi haurà un sopar medieval. També tindrem durant tot el dia un mercat medieval de productes artesans pels carrers de la vila.

ANIMEU-VOS A VENIR!!!

Silenci. De nou

2008-06-25T22:11:00.000+02:00

Com dir el que penso?
Com dir el que sento?
Com fer-ho si ni se realment el que penso,
si ni se realment el que sento?

Potser serà millor el silenci.
Segurament expressaré mes coses sense dir res.
El meu silenci serà un crit.
Un crit per a qui ho vulgui escoltar.
Per a qui ho ha d’escoltar.

Silenci.
De nou.Silenci.

Un tomb pel món: França 2005

2008-06-15T23:31:00.002+02:00

Le Puy-en-Velay (Alt Loira), França 2005

Un tomb pel món: Brasil 1997

2008-06-15T23:08:00.002+02:00

Catedral de Brasilia, Brasil 1997

Música... dansa... tu

2008-06-15T21:57:00.002+02:00

Música...
Melodia que omple
l’espai
i ens porta cap a un viatge
d’emocions i sentiments.

Dansa...
El teu cos, nu,
es mou portat per aquestes emocions
convertint-se ell mateix
en una nova música.

Tot en plena harmonia:
notes, músculs, silencis, mirades...
movent-se per l’espai,
esdevenint una sola cosa
que perdurarà
en l’eternitat.

Somiant amb tu - setembre de 1999

Curs 2007-2008

2008-06-13T13:00:00.009+02:00

Arriba el final del curs i em ve de gust fer una repassada del que ha estat. La paraula que em ve al cap en fer aquest exercici d’avaluació és SATISFACCIÓ. Sí, em sento molt satisfet. Perquè? Doncs perquè ha estat un període molt productiu: he estrenat quatre obres escrites per mi.

BALNEARIO va obrir la temporada. La gent de la Companyia de Teatre Seitan m’han donat grans satisfaccions. En primer lloc l’oportunitat d’aprendre més d’aquest ofici del teatre, però sobretot em satisfà tenir-los com amics donant-me suport en tot moment (gràcies Mercè, María, Dolors, Raquel, Jose, Toni, Encarna, Sara i Luís)

EVANGELIO ANÓNIMO, la versió en castellà del monòleg teatral que vaig estrenar la temporada passada, va veure la llum a Colombia oferint-me l’oportunitat d’obrir altres horitzons i demostrant-me a mi mateix la capacitat d’enfrontar-me amb un text en solitari. La gira per Colombia ha estat una experiència inoblidable (gràcies Oscar, Diego, ...)

LA LIRA D’ORFEU, produït per la Sala Cabañes de Mataró, ha estat una altra experiència enriquidora: el repte de dirigir un muntatge amb gairebé cent persones involucrades (gràcies Coral, Ferran, Mercè, Estanis, Teresa, Enric, tota la companyia i, com no, a la Sala)

GRAFFITI, ÒPERA URBANA, una producció de l’Orfeó Lleidatà és la quarta estrena del curs. M’ha donat l’oportunitat d’experimentar amb noves tecnologies i de treballar amb un equip de gent immillorable que m'han fet sentir com a casa. Sense dubtes he après molt de l’experiència (gràcies Xavier, Pedro, Anna, Estanis, el cor jove i tot l’equip)

I entremig de les estrenes, la direcció de La bella Otero, que va estar cinc setmanes a la cartellera de Barcelona, treballant am dues grans professionals (gràcies Empar, Agnès, Juan i tot l’equip)

I encara queda La llegenda de Menussa i Lampègia pel juliol a Llívia, que com cada any també m’omplirà de satisfacció (gràcies anticipades a tots els que participareu)

Vull fer també un esment als alumnes que han passat pels meus cursos de teatre de l’escola de música de Gavà. Amb ells he passat molt bones estones i em sento orgullós del treball que s’ha fet durant tot el curs (gràcies a tots i especialment al “grupet”, ja sabeu...)

Definitivament estic molt satisfet. Satisfet i il·lusionat per seguir treballant en nous projectes, que en tinc uns quants.

Gràcies de nou a tots els que heu estat al meu costat en aquest magnífic curs. Als que heu treballat amb mi i als que m’heu donat suport. Un curs inoblidable.

Cicle

2008-06-13T12:29:00.001+02:00

El cicle es tanca.
Semblava impossible, oi?
Ens crèiem invencibles.
L’eternitat era nostra.
Recordes?
Per sempre, vam dir…
Com ens vam atrevir a pronunciar aquestes paraules?
Vam ser valents?
Potser agosarats?
En realitat no ens equivocàvem:
el viscut és per sempre,
malgrat hagi acabat.

La lira d'Orfeu

2008-06-02T00:21:00.003+02:00

La lira d'Orfeu ha baixat el teló. Gràcies a tots i totes els que heu participat en aquesta gran experiència.

Un, dos, tres i...

2008-06-01T13:13:00.000+02:00

Un, dos, tres i...
La impressió és aclaparadora.
Sents l’aire que t’envolta.
Guanyes velocitat.
Tanques els ulls,
és difícil mantenir-los oberts.
A la ment ressona el tres.
El tres ha estat decisiu.
Ha marcat el principi.
I també el final.
Tres...
Perquè? Perquè? Perquè?
No ho hauries d’haver fet.
Ara tens por.
Cada vegada vas més ràpid,
caus més ràpid.
Però,
realment calia saltar?
Calia llançar-se al buit?
Un, dos, tres i...
Ho has fet de nou.
Un...
Altre cop.
Dos...
Ho fas de nou...
Tres...
Potser la propera vegada
contaré fins a quatre.

14 de febrer de 2008

Estrena teatral

2008-05-27T15:15:00.005+02:00

L’Orfeó Lleidatà està realitzant un seguit d’actes durant l’any 2008 amb motiu de la celebració del 50 aniversari de les corals infantils, entre els que destaca l’estrena de l’Òpera Urbana “GRAFFITI”, una obra creada especialment per a l’ocasió amb música de Pedro Pardo i lletra d’Albert López Vivancos.

“GRAFFITI” és una obra de teatre musical amb un disseny molt original, ja que utilitza el recurs del vídeo-art, el cinema i les noves tecnologies, amb la cultura urbana com a eix principal.

Es tracta de la producció més ambiciosa que l’EMOL ha fet fins ara i està previst la seva publicació amb l’editorial Periferia Sheet Music i la producció d'un dvd en col·laboració amb la productora audiovisual Cantalup i Lleida TV.

Dies de representació: dissabte 7 de juny a les 19,30 hores

diumenge 8 de juny a les 12,30 hores

Lloc: Teatre Municipal de l'Escorxador

C/ Lluís Companys s/n

Lleida

Venda d'entrades: Telèfons: 973233554 (9-13 h i 16-20 h) i 973279356 (17-19 h)

FITXA TÈCNICA:

Música: Pedro Pardo
Llibret: Albert López Vivancos

Intèrprets: Cors infantils i Cor de Joves de l’Orfeó Lleidatà.

Orquestra de Cambra de l’Orfeó Lleidatà (Marta Garcia, flauta travessera; Núria Pascual, violí; Gilberto Rivero, saxòfon; Rafel Esteve, contrabaix-baix elèctric; Carme Garrigó, marimba;Josep M. López, bateria-percussions)

Solistes: Anna Borrego
Actor: Estanis Aboal

Escenografia: Cantalup Produccions Audiovisuals
Direcció cors: Xavier Quinquillà, Esther Lara, Elisabeth Zapater
Direcció escènica: Albert López Vivancos
Direcció musical: Pedro Pardo
Producció executiva: Xavier Quinquillà

imagen & palabra

2008-05-15T00:37:00.000+02:00

El Diego és realitzador audiovisual, fotògraf, dissenyador i músic. És colombià i viu a la ciutat de Bogotà. Durant el meu viatge al seu país va estar al meu costat acompanyant-me i fent-me de guia per tot arreu. Vam tenir grans converses i d'una d'elles va sorgir la idea de fer un treball de creació conjunta. I aquesta idea s'ha plasmat en "imagen & palabra", un blog on anem publicant aquest treball conjunt.

www.palabraimagen.blogspot.com

Esteu convidats a visitar-lo i a deixar els vostres comentaris.

Un tomb pel món: London 1998

2008-05-12T21:49:00.006+02:00

A l'entrada del musical Cats

De tornada a l'aeroportde Barcelona després de l'aventura...

* * *

Després d’estrenar l’espectacle musical “I tot plegat”, l’equip de dirección de la companyia de teatre L’Oca Underground format per la Neus, l’Oscar, la Carme, el Pere i l’Albert, vam anar a London a veure musicals. Vam fer turisme i vam veure els musicals The phamtom of the opera, Chicago i Cats. De tornada un “petit” problema: vam perdre l’avió i vam passar moltes hores a l’aeroport esperant poder tornar l’endemà.

Oblit

2008-05-03T01:51:00.001+02:00

El silenci s’apodera de tot el que t’envolta.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.

Gent que m'envolta

2008-05-01T10:16:00.002+02:00

Una nova secció per al meu blog: la gent que m'envolta. Persones que estan sempre amb mi, que m'acompanyen, que formen part de mi.

Començo amb el millor amic que tinc.

* * *

Amb l'Estanis

Sonrisa

2008-05-01T09:52:00.001+02:00

Alargas tu brazo
poniendo tu blanca mano frente a mí.
La observo.
Parece decir: tómame.
Pero no la tomo.
Subo mi mirada a ella y inicio un viaje.
Sí, cabalgo con la mirada por tu brazo
hasta llegar a ese rostro que,
con cara pícara,
me regala una sonrisa
que fascina y embriaga,
que contagia y que inspira.

És lícit fer-ho per compassió?

2008-04-26T22:31:00.000+02:00

Les paraules semblen buides.
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?

7 de febrer de 2008

Sant Jordi

2008-04-23T14:33:00.003+02:00

* * *

El drac avança despietat.
La boca oberta de bat a bat
traient foc pels queixals.
Què li passa?
Perquè aquest mal humor?
Perquè tanta mala hòstia?
Les flames t’atrapen: angoixa, malestar, depressió...
On és el maleït sant?
Què potser la seva llança no serveix
contra els monstres que ens habiten l’ànima?

Jordi! On coi ets?

Ah, ja et veig!

Arribes en forma de mirada.
Arribes dins d’una carícia.
Et mostres en una dolça paraula.

I les flames esdevenen roses,
roses fetes de passió.
Roses que tenen gust a amor.

En mi barca

2008-04-15T20:55:00.001+02:00

Qué inmenso es el mar cuando hay que atravesarlo,
cuando la tempestad agita sus aguas.
Qué oscura parece la noche.
Qué pequeña es la barca cuando debes llevar contigo
tantos sentimientos.
Qué solo te sientes bajo el cielo negro.

Pero el mar es tan agradable cuando alguien va junto a ti.
La noche se llena de luz bajo las estrellas que señalan el camino.
La barca se ensancha para compartir, para regalar, para recibir.

En mi barca estás tú.

Estrena teatral

2008-04-04T17:15:00.005+02:00

El dimecres 9 d'abril de 2008, a les 21 hores s'estrenarà al Teatre del Raval de Barcelona l'obra de Juan Trujillo "La bella Otero".

SINPSI:

La Bella Otero acaba d'arrencar l'últim full del calendari de la seva carrera artística. Aquesta nit, al Moulin Rouge, s'ha acomiadat definitivament del seu públic. No obstant això, malgrat l'ansietat de la fugida, es pren uns minuts per a acomiadar-se del seu racó favorit, un reservat que l’ha protegit moltes nits, fora de perill de la curiositat aliena, principalment per a reservar les identitats dels poderosos personatges que li van fer la cort. Mentre la Bella Otero, presa de la nostàlgia, observa cada objecte d’aquest luxós reservat, és sorpresa per La Goulue, l'altra estrella del Moulin Rouge. L'obra, es centra en l'última disputa d'aquests dos excèntrics personatges, totalment antagònics, que, sense pretendre-ho, desgranen diversos episodis de la vida de la Bella Otero, com un homenatge inconscient a la seva nit de comiat. Les dues reines de la Belle Epoque es lliuren a jocs escènics divertits amb diàlegs accidentats i grollers que transformen a La Goulue en alguns dels principals amants de la Bella Otero, que d'aquesta manera mostra les seves poderoses tècniques de caçadora d'homes. La màgica seducció que emana la seva veu, la seva figura i els seus moviments és tal que, com va ocórrer a quants la van conèixer i van sucumbir als seus encants al llarg de la seva trajectòria artística, enamora a l'auditori i, finalment, a la seva pròpia veu crítica, LaGoulue.

Producció: Factoria Artipolis SL
Direcció i adaptació al català: Albert López Vivancos
Escenografia: Estanis Aboal
Intèrprets: Empar López i Agnès Cortés

L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes de dijous a diumenge.

Un tomb pel món: Colombia 2008

2008-03-14T04:39:00.003+01:00

Passejant pel centre històric de Bogotà, Colombia

Evangeli anònim

2008-03-11T05:08:00.002+01:00

Foto: Diego MAuricio Granados

El monòleg teatral Evangeli anònim (en la seva versió castellana) està de gira per Colombia. Avui ha tingut lloc la primera representació. Ha estat a l'Stadium Generale, un convent de frares dominics. En els propers dies continuaran les representacions en d'altres espais teatrals de Bogotá.

La llista és llarga

2008-02-17T21:50:00.000+01:00

Qui ets realment?
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.

31 de gener de 2008

La lira d'Orfeu

2008-02-16T15:09:00.004+01:00

Disseny: Estanis Aboal Mimbrero

* * *

El disabte 10 de maig de 2008, a les 18 hores s'estrenarà a la Sala Cabañes de Mataró el musical La lira d'Orfeu, un espectacle teatral per a tota la família. Hi participen més de 70 persones de totes les edat.

Música: Enric Capdevila

Lletres cançons: Teresa Lluveras

Coreografies: Coral Consegal

Disseny d'imatge, escenografia i vestuari: Estanis Aboal

Direcció musical: Georgina Blanch

Assessoria vocal: Teresa Lluveras

Guió i direcció: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

Dies de representació: 10, 11, 12, 17, 18, 24 i 25 de maig i 1 de juny

Horari: 18 hores

Lloc: Sala Cabañes. Riera, 110 (Mataró) Telèfon: 937901213

No es pot morir per vosaltres

2008-02-10T13:59:00.000+01:00

“En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.” Lc 23, 3-33

Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:

- No es pot morir per vosaltres...

“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:

-Pare, confio el meu alè a les teves mans.

I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46

24 de gener de 2008

Madurar

2008-02-09T20:02:00.000+01:00

Sóc aquí davant teu.
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.

Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.

Escoltar i mirar,
per després madurar.

Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.

Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.

17 de gener de 2008

Tot depèn

2008-02-09T19:46:00.000+01:00

L’infant s’acostà lentament fins quedar davant la immensa roca. Els ulls, d’un blau pertorbador, es van clavar directament al petit forat situat al mig de la pedra. Un calfred sacsejà el cos gairebé nu i moll després d’haver travessat el riu d’aigües fosques. Les gotes recorrien aquella anatomia que es debatia entre la infantesa i l’adolescència en una lluita aferrissada. Les paraules ressonaven a la seva ment. Quatre paraules que havien servit de comiat. Quatre paraules que l’havien allunyat de la seguretat de la llar, d’una vida plàcida. Quatre:

- Tot depèn de tu.

Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.

Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.

- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.

Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.

I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:

- Tot depèn de tu.

10 de gener de 2008

Ja arriben

2008-02-09T18:29:00.000+01:00

Ja arriben els dies
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.

Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.

Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.

Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.

3 de gener de 2008

L'any dels somnis

2008-02-09T16:19:00.000+01:00

Arriba la fi de l’any,
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.

Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.

Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?

Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.

Ets així.

I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.

Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.

Tots els anys son de somnis.

27 de desembre de 2007

És Nadal i no tinc mitjons

2008-02-09T16:13:00.000+01:00

Qui ets?
Què vols de mi?
Contesta.

És Nadal i no tinc mitjons.

Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?

Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.

Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!

Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?

No...

Doncs no hi donis més voltes.

Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.

És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.

13 de desembre de 2007

Em tens una mica oblida

2008-02-09T14:05:00.000+01:00

Avui t’escric per dir-te que no tens raó. Encara ressona al meu cap la teva afirmació: em tens una mica oblidat. Encara veig la teva cara on es podia llegir que ho deies de cor, on es veia reflectida la teva veritat. Sé que ho deies convençut. Però això no és cert. Ho dic també de cor, com tu. Com podria oblidar-te? Com deixar en l’oblit tot el que hem passat junts? Com deixar de banda els sentiments? Com? Impossible. Potser sí que no ens veiem tan sovint. Potser passen els dies, les setmanes i, fins i tot, alguna vegada, alguns mesos. Però no t’oblido. Estàs present dins del meu cor. Ets present sempre, dia a dia. per això no diguis que et tinc oblidat. No m’ho diguis.

6 de desembre de 2007

Quan l'art esdevé art

2007-12-24T17:11:00.001+01:00

La tela blanca…

Mira de lluny.
Mira com si veiés alguna cosa.
Però la tela és blanca.

S’enfunda dins d’una camisa vella.
Obra la maleteta de fusta.
Treu els pinzells, els tubs de pintura...

S’ho mira de nou.
La tela segueix blanca.

Puja a l’escala.
Mulla el pinzell suaument, en blau.
I l’art esdevé art.
Les pinzellades es succeeixen l’una darrera l’altra.
El blanc deixa de ser blanc.

L’art esdevé art.
I la meva mirada, admiració.

Un tomb pel món: Turkia 2006

2007-12-14T20:33:00.000+01:00

La vall de Göreme, a la Capadòcia.

Bressol de les primeres comunitats cristianes.

No t'entrabanquis amb les carxofes

2007-12-10T23:58:00.000+01:00

Caminaven a les fosques per aquell llarg passadís. Sabien que no tenien la possibilitat d’encendre el llum perquè allò els delataria. Però també sabien on estaven, per on passaven. L’havien recorregut moltes vegades amb llum: un passadís inacabable, amb portes a banda i banda, res més.

- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.

- Com dius? - demanà.

- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.

Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.

- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.

- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.

I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.

29 de novembre de 2007

Aquelles paraules

2007-12-10T23:57:00.002+01:00

Sempre et penso.

Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.

Sempre et penso.
Sempre.

22 de novembre de 2007

Tots vivim acollonits

2007-12-10T23:57:00.001+01:00

Realment tots vivim acollonits. Quan les coses no van bé ens angoixem per tot allò que passa, pel que no tenim, per no saber que ens portarà el futur. Acollonits perquè no ets qui voldries, perquè no fas el que voldries o perquè no tens el que voldries.

I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.

15 de novembre de 2007