Los chicos del coro...

Arriiiii!!!!

18 anys!!!

Per molts anys Xavi!!!

Escenari

L’escenari és buit. Tot és fosc i fred. Sembla que la vida hagi passat de llarg deixant aquest espai orfe i solitari. Unes veus llunyanes arriben com un bri d’esperança, com un aire renovador que intenta posar en marxa de nou la vella maquinària del teatre. De cop els llums s’encenen, poc a poc, l’un darrera l’altre i ara buidor i foscor esdevenen color. Les veus s’apropen fins a formar part del propi escenari i, ara sí, la vida ocupa cada mil·límetre. Comença la funció. Els actors s’obliden de si mateixos, es transformen i, amb llums, decorat i vestuari, congelen el present per a dur a l’espectador, que obre ara tots els seus sentits, fins a qualsevol lloc on la imaginació de l’autor ha estat capaç d’arribar. La funció serà un èxit, segur. Sempre ho és perquè és capaç de crear vida en la foscor i el fred. Finalment els llums s’apagaran de nou, les veus desapareixeran i s’abaixarà el teló. I demà, com per art de màgia, hi haurà una nova funció.

17 de novembre de 2006