Ara que ho saps, tot segueix igual?

- Ara que ho saps,
tot segueix igual?

Hauria de canviar alguna cosa?
Hauria de ser diferent?
Potser sí.
Potser per la majoria seria tot diferent.
I per mi?
És diferent per mi?
Què en penso jo?

- Mmmm...
No ho sé...

No, no és diferent,
tot segueix igual.
Sento el mateix.
Estimo el mateix.

- No...
El mateix, no.

Estimo més.
Per tant...
sí que és diferent,
no?

Però en realitat...
és una barreja de sentiments,
alguns de contraris.
És un anar i venir.
És un sí però no.
És un no però sí.

Vull que tot segueixi igual...
però ja mai res podrà ser igual.

- Ara ho sé.

14 de juny de 2007

Aquesta setmana cantaran les veus del nostre cor

Tot és a punt. Després de molt temps de preparació, de molts assajos, de buscar solucions als problemes sorgits, d’esperar impacients la data assenyalada, ... aquesta setmana cantaran les veus del nostre cor. Cantaran quan per fi estem l’un enfront de l’altre; cantaran quan un somriure es dibuixi als nostres llavis; cantaran en creuar-se les nostres mirades; cantaran en sentir un “hola” desitjat i anhelat; cantaran en notar l’escalfor dels nostres cossos entre els braços en abraçar-nos; cantaran en sentir el batec que serà la melodia més bella que haguem pogut escoltar... Sí, el batec serà la melodia que cantaran les veus del nostre cor. Melodia d'un retrobament.

7 de juny de 2007.

Àngel

(Autor del quadre: Estanis Aboal, setembre de 2005)

*

Les ales caigudes...
La mirada a l’horitzó...
El llibre en blanc...
La tinta de la ploma s’asseca...

A què esperes?
Perquè no emprens el vol?
Perquè no escrius?
Potser dubtes?

No pots fer-ho!
Ets un àngel!
Potser l’àngel de la guarda...
Potser el meu àngel de la guarda!

I si tu dubtes,
tu que tens la missió de vetllar,
com fer per deixar els meus,
de dubtes,
de banda?

Ei, àngel:
la inspiració et pot arribar
quan menys t’ho esperis.

*

21 de juny de 2007

Infant

L'any 1999 a l'antic seminari de La Conreria, a Sant Fost de Campcentelles, es van allotjar un bon número de refugiats procedents de la guerra de Bòsnia. Jo hi passava sovint pel davant per anar a casa i els veia passejar, xerrar, passar l'estona per l'entorn. Aquest escrit és fruit de les sensacions viscudes aquells dies.

INFANT

Infant que corres,
tot jugant,
de dins a fora i de fora
a dins d’una nova llar
que esdevé estranya i aliena
en una terra
a milers de quilòmetres
de la veritable llar.

Infant que omples,
amb els teus crits de joia,
aquests llargs passadissos
on et sents preservat
del perill de les bombes,
del malson de la fugida,
de l’horror de la mort.

Infant que,
malgrat les teves corredisses,
malgrat els teus jocs,
malgrat els teus crits de joia,
reflexes en els ulls la incomprensió
per aquest èxode on has deixat,
pas a pas,
un tros de la teva curta vida.

Infant,
jo tampoc entenc
perquè has hagut
de deixar de ser infant
per convertir-te en refugiat.

Juny de 1999

Molt lentament

Avanço,
molt lentament,
cap al final del túnel.
Cap a la llum,
com dirien alguns.
Avanço gairebé sense esma.
Però avanço.
Sempre endavant
però mirant de tant en tant
enrera.
És bo mirar enrera.
No es pot oblidar el passat.
No aquest passat,
és part de tot el que sóc.
Perquè encara segueix essent present.
És massa recent.
Encara el sento
a la pell.
Forma part de mi.
Formarà part de mi
malgrat sortir del túnel.
Experiència de vida.

Avanço,
molt lentament,
amb pas feixuc.
Trigaré en arribar.
Si vols pots esperar-me
per després seguir al meu costat,
al meu pas.
I si tens pressa,
et desitjo un bon camí.
Ets passat, ets present i,
potser,
seràs futur.

Molt lentament,
avancem.


31 de maig de 2007

Una estona per meditar

Una estona per meditar.

Per pensar.
Resar?
Parlar amb Déu.
Prendre una copa.
Ballar.
Fer ioga.
Oblidar-te de trucar a qui has de trucar.
Escriure.
Escriure un poema.
Escriure una carta.
Escriure darrera la porta del water.
Cantar.
Visitar un amic.
Visitar un museu.
Cinema.
Teatre.
Ordenar els llibres per ordre alfabètic.
Tallar-se les ungles.
Menjar.
Menjar gelat.
Molt de gelat.
I un batut de maduixa.
I dos donuts.
Passejar per la platja.
O per la muntanya.
O per qualsevol lloc.
Sòl.
Acompanyat.
Banyar-se.
No tinc banyera...
Dutxar-se.
Llegir.
Trencar papers vells.
Netejar la casa.

Una estona per meditar.
Les possibilitats són immenses.
Qualsevol opció és bona.

24 de maig de 2007

L'espelma s'apaga

La cera es consumeix, lentament. Algunes gotes regalimen avall eixamplant la base que la sustenta dreta i ferma. La flama tremola neguitosa, com si preveiés el final que l’espera. La mà que la va encendre també tremolava. El pensament era fix en aquella idea que va quedar plasmada en l’aire a través del foc. Del foc que crema. La mirada va restar durant una llarga estona veient la dansa ritual del groc i el blau. I en marxar, part d’ell mateix, de la seva ànima, va quedar movent-se al mateix ritme.

Però ara, després d’hores i hores de lleuger moviment, l’espelma s’apaga. S’apagarà amb ella el desig que va dur a aquella mà a encendre-la?

Una mà, una de nova, encén amb la flama de l’espelma gairebé exhaurida una altra, també nova. La dansa s’inicia de nou. El desig es manté viu.

17 de maig de 2007