Què fas, ànima meva,
recorrent els racons i les fosques
més tenebroses del meu ésser?
Què fas cercant i cercant en l'ahir,
si l'ahir és un passat on no podràs mai tornar?
Què fas recordant mirades i somriures
que han deixat de ser,
si mentre recordes pots perdre't d'altres
que són l'ara, que són avui?
Ai, ànima meva!
Estàs ben carregada de punyetes!
Mira i escolta al teu voltant!
Busca endavant,
que el passat és passat!
Escolta el batec del cor,
del teu i potser també del seu.
I viu!
I canta!
I crida!
I estima!
I deixa't estimar!
Si! Estima i deixa't estimar!
Ai, ànima meva...
17 de juny de 2012
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL JOC D'ESCRIURE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL JOC D'ESCRIURE. Mostrar tots els missatges
diumenge, 17 de juny del 2012
dilluns, 5 de març del 2012
Mai és tard per aprendre
Amb la Teresa vam estar durant molt de temps fent el que nosaltres anomenàvem "el joc d'escriure". Es tracta que un proposa una frase i els dos escrivim un text a partir d'aquesta frase. Ara recuperem aquest joc. I comencem amb aquest escrit:
MAI ÉS TARD PER APRENDRE
Arriba com caigut del cel,
quan no ho esperes,
quan creies que ja no seria possible.
Una pregunta assalta la ment,
es repeteix infinitat de vegades,
sembla que fins i tot somies amb ella:
per què ara?
I es repeteix i es repeteix...
Per què? Per què?
Observes, busques, escoltes...
T’absorbeix i absorbeixes.
Beus amb delit,
vols saciar aquesta set
que neix innata del més profund del teu ésser.
Sempre ha estat així:
els ulls oberts de bat a bat,
les oïdes atentes,
els cinc sentits a punt per captar
fins el més ínfim dels detalls.
I ara torna a passar:
tens necessitat d’embriagar-te,
de perdre el món de vista,
de sentir-te en les seves mans.
I beus, i beus...
Segueixes bevent!
Beus fins perdre’t en la profunditat d’aquest bosc,
altra volta inexpugnable,
que ara et dóna la benvinguda,
que et rep sense condicions,
que et somriu,
que et penetra amb la mirada...
Què en treus d’això?
Servirà de res?
No has pensat en la ressaca?
Per què? Per què? Per què?
Ressaca?
Mai és tard per aprendre.
Demà, si s’escau,
ja tindré temps de lamentar-me.
5 de març de 2012
Nota: si voleu llegir el text de la Teresa aneu a: .http://teresalluveras.blogspot.com/
dimarts, 5 d’agost del 2008
¿Cuanto dises que ta costao?
“¿Cuanto dises que ta costao? ¡¿Dié euro?! ¡Pos quien ta pelao, si eso no cue’ta ni sei sentimo!”
Se’ls mirava de reüll. Què fàcil seria tot si fos un d’ells, si només s’hagués de preocupar pel preu de la perruqueria des d’una ignorància que podia esdevenir reconfortant enfront dels seus problemes. De què li servia tota la seva intel·ligència, tota la seva cultura, les seves capacitats innates? En aquell moment només desitjava oblidar-se de tot, ser un ignorant, incorporar-se al petit grup d’homes que prenien el seu “carajillo de Veterano” aliens del que passava a la resta del món, transformar-se en un desconegut.
“Pos a mi me pela mi mujé i mira que bié me lo hase”.
El mòbil sonava insistent. Sabia qui trucava i què volia. Pagà el seu cafè amb llet descafeïnat i els “carajillos de Veterano” i sortí d’aquell món mentre una veu de lluny li deia:
“¡Grasia hombre!”
Se’ls mirava de reüll. Què fàcil seria tot si fos un d’ells, si només s’hagués de preocupar pel preu de la perruqueria des d’una ignorància que podia esdevenir reconfortant enfront dels seus problemes. De què li servia tota la seva intel·ligència, tota la seva cultura, les seves capacitats innates? En aquell moment només desitjava oblidar-se de tot, ser un ignorant, incorporar-se al petit grup d’homes que prenien el seu “carajillo de Veterano” aliens del que passava a la resta del món, transformar-se en un desconegut.
“Pos a mi me pela mi mujé i mira que bié me lo hase”.
El mòbil sonava insistent. Sabia qui trucava i què volia. Pagà el seu cafè amb llet descafeïnat i els “carajillos de Veterano” i sortí d’aquell món mentre una veu de lluny li deia:
“¡Grasia hombre!”
21 de febrer de 2008
diumenge, 1 de juny del 2008
Un, dos, tres i...
Un, dos, tres i...
La impressió és aclaparadora.
Sents l’aire que t’envolta.
Guanyes velocitat.
Tanques els ulls,
és difícil mantenir-los oberts.
A la ment ressona el tres.
El tres ha estat decisiu.
Ha marcat el principi.
I també el final.
Tres...
Perquè? Perquè? Perquè?
No ho hauries d’haver fet.
Ara tens por.
Cada vegada vas més ràpid,
caus més ràpid.
Però,
realment calia saltar?
Calia llançar-se al buit?
Un, dos, tres i...
Ho has fet de nou.
Un...
Altre cop.
Dos...
Ho fas de nou...
Tres...
Potser la propera vegada
contaré fins a quatre.
14 de febrer de 2008
La impressió és aclaparadora.
Sents l’aire que t’envolta.
Guanyes velocitat.
Tanques els ulls,
és difícil mantenir-los oberts.
A la ment ressona el tres.
El tres ha estat decisiu.
Ha marcat el principi.
I també el final.
Tres...
Perquè? Perquè? Perquè?
No ho hauries d’haver fet.
Ara tens por.
Cada vegada vas més ràpid,
caus més ràpid.
Però,
realment calia saltar?
Calia llançar-se al buit?
Un, dos, tres i...
Ho has fet de nou.
Un...
Altre cop.
Dos...
Ho fas de nou...
Tres...
Potser la propera vegada
contaré fins a quatre.
14 de febrer de 2008
dissabte, 26 d’abril del 2008
És lícit fer-ho per compassió?
Les paraules semblen buides.
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?
7 de febrer de 2008
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?
7 de febrer de 2008
diumenge, 17 de febrer del 2008
La llista és llarga
Qui ets realment?
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.
31 de gener de 2008
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.
31 de gener de 2008
diumenge, 10 de febrer del 2008
No es pot morir per vosaltres
“En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.” Lc 23, 3-33
Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:
- No es pot morir per vosaltres...
“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:
-Pare, confio el meu alè a les teves mans.
I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46
24 de gener de 2008
Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:
- No es pot morir per vosaltres...
“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:
-Pare, confio el meu alè a les teves mans.
I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46
24 de gener de 2008
dissabte, 9 de febrer del 2008
Madurar
Sóc aquí davant teu.
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.
Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.
Escoltar i mirar,
per després madurar.
Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.
Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.
17 de gener de 2008
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.
Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.
Escoltar i mirar,
per després madurar.
Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.
Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.
17 de gener de 2008
Tot depèn
L’infant s’acostà lentament fins quedar davant la immensa roca. Els ulls, d’un blau pertorbador, es van clavar directament al petit forat situat al mig de la pedra. Un calfred sacsejà el cos gairebé nu i moll després d’haver travessat el riu d’aigües fosques. Les gotes recorrien aquella anatomia que es debatia entre la infantesa i l’adolescència en una lluita aferrissada. Les paraules ressonaven a la seva ment. Quatre paraules que havien servit de comiat. Quatre paraules que l’havien allunyat de la seguretat de la llar, d’una vida plàcida. Quatre:
- Tot depèn de tu.
Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.
Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.
- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.
Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.
I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:
- Tot depèn de tu.
10 de gener de 2008
- Tot depèn de tu.
Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.
Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.
- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.
Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.
I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:
- Tot depèn de tu.
10 de gener de 2008
Ja arriben
Ja arriben els dies
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.
Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.
Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.
Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.
3 de gener de 2008
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.
Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.
Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.
Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.
3 de gener de 2008
L'any dels somnis
Arriba la fi de l’any,
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.
Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.
Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?
Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.
Ets així.
I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.
Tots els anys son de somnis.
27 de desembre de 2007
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.
Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.
Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?
Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.
Ets així.
I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.
Tots els anys son de somnis.
27 de desembre de 2007
És Nadal i no tinc mitjons
Qui ets?
Què vols de mi?
Contesta.
És Nadal i no tinc mitjons.
Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?
Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.
Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!
Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?
No...
Doncs no hi donis més voltes.
Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.
És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.
13 de desembre de 2007
Què vols de mi?
Contesta.
És Nadal i no tinc mitjons.
Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?
Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.
Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!
Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?
No...
Doncs no hi donis més voltes.
Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.
És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.
13 de desembre de 2007
Em tens una mica oblida
Avui t’escric per dir-te que no tens raó. Encara ressona al meu cap la teva afirmació: em tens una mica oblidat. Encara veig la teva cara on es podia llegir que ho deies de cor, on es veia reflectida la teva veritat. Sé que ho deies convençut. Però això no és cert. Ho dic també de cor, com tu. Com podria oblidar-te? Com deixar en l’oblit tot el que hem passat junts? Com deixar de banda els sentiments? Com? Impossible. Potser sí que no ens veiem tan sovint. Potser passen els dies, les setmanes i, fins i tot, alguna vegada, alguns mesos. Però no t’oblido. Estàs present dins del meu cor. Ets present sempre, dia a dia. per això no diguis que et tinc oblidat. No m’ho diguis.
6 de desembre de 2007
6 de desembre de 2007
dilluns, 10 de desembre del 2007
No t'entrabanquis amb les carxofes
Caminaven a les fosques per aquell llarg passadís. Sabien que no tenien la possibilitat d’encendre el llum perquè allò els delataria. Però també sabien on estaven, per on passaven. L’havien recorregut moltes vegades amb llum: un passadís inacabable, amb portes a banda i banda, res més.
- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.
- Com dius? - demanà.
- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.
Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.
- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.
- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.
I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.
29 de novembre de 2007
- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.
- Com dius? - demanà.
- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.
Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.
- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.
- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.
I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.
29 de novembre de 2007
Aquelles paraules
Sempre et penso.
Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.
Sempre et penso.
Sempre.
22 de novembre de 2007
Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.
Sempre et penso.
Sempre.
22 de novembre de 2007
Tots vivim acollonits
Realment tots vivim acollonits. Quan les coses no van bé ens angoixem per tot allò que passa, pel que no tenim, per no saber que ens portarà el futur. Acollonits perquè no ets qui voldries, perquè no fas el que voldries o perquè no tens el que voldries.
I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.
15 de novembre de 2007
I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.
15 de novembre de 2007
La terra màgica
Els cavalls alats remuntaren el vol per sobre dels seus caps. Centenars de petits éssers amb aspecte humà i cua de ratolí aixecaren alhora els seus minúsculs braços en un gest de comiat. De dalt estant podia apreciar el riu d’aigües vermelles que travessava la Terra Màgica, les muntanyes de terra violàcia recobertes d’estranyes plantes que primer donaven fruits i després flors, les cases gegantines enrunades on suposadament havien viscut en un altre temps els gegants que havien creat aquell món. Semblava com si volés pel damunt d’un somni. Tancà els ull fortament esperant que en obrir-los tot allò desapareixeria. Però no. En fer-ho tot segui allà. La seva mà volgué trobar d’altres evidències que corroboressin la realitat: una corona daurada rodejava el seu cap i una llarga espasa amb incrustacions de pedres precioses penjava del seu cinturó. El jove príncep es rendí a totes aquestes evidències i gaudí del paisatge que s’estenia per sota d’ell.
8 de novembre de 2007
8 de novembre de 2007
Sàpigues que
Sàpigues que només tu ho saps.
Sàpigues que això és entre tu i jo,
ningú més.
Sàpigues que estic decidit.
Sàpigues que vull arribar al final,
amb tu.
Sàpigues que això és cosa de dos.
Sàpigues que sempre serem dos.
Sempre dos.
Tu i jo.
1 de novembre de 2007
Sàpigues que això és entre tu i jo,
ningú més.
Sàpigues que estic decidit.
Sàpigues que vull arribar al final,
amb tu.
Sàpigues que això és cosa de dos.
Sàpigues que sempre serem dos.
Sempre dos.
Tu i jo.
1 de novembre de 2007
Em toca a mi
Els nens corrien descontrolats d’una banda a l’altra. Semblaven poseits per alguna mena d’esperit maligne. Els seus crits penetraven com si fossin punxegudes llances per les oides i semblaven perforar el cervell fins a atravessar-lo completament. La fatiga només mimbava les forces del pobre noi que lluitava per mantenir la pilota en el seu poder. És que potser aquella colla de marrecs estàven vacunats contra el cansament? El seu crit de guerra seguia resonant per tot:
- Em toca a mi, em toca a mi!
Finalment el noi es donà per vençut i envià la pilota, amb les poques forces que li quedaven, el més lluny que va poder. I els nens, al igual que un llop afamat, van llençar-se a una lluita aferriçada per aconseguir el preuat tresor.
* Basat en un fet real...
25 d’octubre de 2007
- Em toca a mi, em toca a mi!
Finalment el noi es donà per vençut i envià la pilota, amb les poques forces que li quedaven, el més lluny que va poder. I els nens, al igual que un llop afamat, van llençar-se a una lluita aferriçada per aconseguir el preuat tresor.
* Basat en un fet real...
25 d’octubre de 2007
Una oportunitat
- Què necessites? Digues, què vols?
El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.
- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.
Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.
- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.
Expressar-se, això és el que havia de fer.
- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!
i això va fer, expressar-se.
- Vull pixar!
I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.
18 d’octubre de 2007
El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.
- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.
Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.
- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.
Expressar-se, això és el que havia de fer.
- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!
i això va fer, expressar-se.
- Vull pixar!
I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.
18 d’octubre de 2007
Subscriure's a:
Missatges (Atom)