“En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.” Lc 23, 3-33
Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:
- No es pot morir per vosaltres...
“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:
-Pare, confio el meu alè a les teves mans.
I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46
24 de gener de 2008
Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:
- No es pot morir per vosaltres...
“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:
-Pare, confio el meu alè a les teves mans.
I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46
24 de gener de 2008
1 comentari:
Quanta raó que tens. La figura de Jesus t'ha impactat, oi? Es fàcil sentir-se seduit per ell; a mi també m'ha seduit i m'aclapara. Tan de bó fos mes present en la vida de cadescun de nosaltres, i es pogues cambiar la última frase que has escrit.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada