Quan l'art esdevé art

La tela blanca…

Mira de lluny.
Mira com si veiés alguna cosa.
Però la tela és blanca.

S’enfunda dins d’una camisa vella.
Obra la maleteta de fusta.
Treu els pinzells, els tubs de pintura...

S’ho mira de nou.
La tela segueix blanca.

Puja a l’escala.
Mulla el pinzell suaument, en blau.
I l’art esdevé art.
Les pinzellades es succeeixen l’una darrera l’altra.
El blanc deixa de ser blanc.

L’art esdevé art.
I la meva mirada, admiració.

Un tomb pel món: Turkia 2006

La vall de Göreme, a la Capadòcia.

Bressol de les primeres comunitats cristianes.

No t'entrabanquis amb les carxofes

Caminaven a les fosques per aquell llarg passadís. Sabien que no tenien la possibilitat d’encendre el llum perquè allò els delataria. Però també sabien on estaven, per on passaven. L’havien recorregut moltes vegades amb llum: un passadís inacabable, amb portes a banda i banda, res més.

- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.

- Com dius? - demanà.

- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.

Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.

- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.

- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.

I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.


29 de novembre de 2007

Aquelles paraules

Sempre et penso.

Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.

Sempre et penso.
Sempre.

22 de novembre de 2007

Tots vivim acollonits

Realment tots vivim acollonits. Quan les coses no van bé ens angoixem per tot allò que passa, pel que no tenim, per no saber que ens portarà el futur. Acollonits perquè no ets qui voldries, perquè no fas el que voldries o perquè no tens el que voldries.

I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.


15 de novembre de 2007

La terra màgica

Els cavalls alats remuntaren el vol per sobre dels seus caps. Centenars de petits éssers amb aspecte humà i cua de ratolí aixecaren alhora els seus minúsculs braços en un gest de comiat. De dalt estant podia apreciar el riu d’aigües vermelles que travessava la Terra Màgica, les muntanyes de terra violàcia recobertes d’estranyes plantes que primer donaven fruits i després flors, les cases gegantines enrunades on suposadament havien viscut en un altre temps els gegants que havien creat aquell món. Semblava com si volés pel damunt d’un somni. Tancà els ull fortament esperant que en obrir-los tot allò desapareixeria. Però no. En fer-ho tot segui allà. La seva mà volgué trobar d’altres evidències que corroboressin la realitat: una corona daurada rodejava el seu cap i una llarga espasa amb incrustacions de pedres precioses penjava del seu cinturó. El jove príncep es rendí a totes aquestes evidències i gaudí del paisatge que s’estenia per sota d’ell.

8 de novembre de 2007

Sàpigues que

Sàpigues que només tu ho saps.
Sàpigues que això és entre tu i jo,
ningú més.
Sàpigues que estic decidit.
Sàpigues que vull arribar al final,
amb tu.
Sàpigues que això és cosa de dos.
Sàpigues que sempre serem dos.
Sempre dos.
Tu i jo.

1 de novembre de 2007

Em toca a mi

Els nens corrien descontrolats d’una banda a l’altra. Semblaven poseits per alguna mena d’esperit maligne. Els seus crits penetraven com si fossin punxegudes llances per les oides i semblaven perforar el cervell fins a atravessar-lo completament. La fatiga només mimbava les forces del pobre noi que lluitava per mantenir la pilota en el seu poder. És que potser aquella colla de marrecs estàven vacunats contra el cansament? El seu crit de guerra seguia resonant per tot:

- Em toca a mi, em toca a mi!

Finalment el noi es donà per vençut i envià la pilota, amb les poques forces que li quedaven, el més lluny que va poder. I els nens, al igual que un llop afamat, van llençar-se a una lluita aferriçada per aconseguir el preuat tresor.

* Basat en un fet real...


25 d’octubre de 2007

Una oportunitat

- Què necessites? Digues, què vols?

El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.

- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.

Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.

- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.

Expressar-se, això és el que havia de fer.

- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!

i això va fer, expressar-se.

- Vull pixar!

I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.


18 d’octubre de 2007

Cal posar-s'hi

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Jo crec que no hi ha res a fer. És impossible trobar una sortida. Millor ens quedem aquí, asseguts, i esperem a que arribin.

Esperar... sempre esperar.

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? I tant que sí! Segur que trobarem la sortida i quan estem a fora, esperarem a que arribin.

Esperar... sempre esperar.

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Fem el que fem, tan si esperem com si anem, el resultat serà el mateix: esperar. Per tant, que cadascú faci el que cregui convenient. I al final, uns a dins i altres fora, esperarem.

Esperar... sempre esperar.


11 d’octubre de 2007