Ell viu a la presó del davant

Una brisa suau acaricia el cos.
El sol, 
que semblava no voler acompanyar el dia,
a la fi ha fet acte de presència
i esgarrapa amb la seva escalfor la pell 
que transpira la tranquilitat de l'ànima.
Els ulls closos cerquen la foscor
que acompanya el moment de desconnexió.

Però el pensament vola.
Es puja al damunt de la brisa suau,
cavalca els rajos del sol
i inicia la seva lluita personal contra la ment
que intenta quedar-se en blanc sense èxit.

La consciència crida:
No! Ara no, ara no!
Però ell viu a la presó del davant 
i el pensament t'ha dut fins a la mateixa reixa
que barra el pas cap a la llibertat
d'aquest record 
que es mantenia latent a la seva cel·la de l'oblit.

I sense poder-ho evitar retorna,
s'escola entre les barres de ferro
que l'havien de retenir.
El record envaeix fins el darrer racó de la ment
i reviu com si el temps s'hagués aturat al passat,
com si la roda del temps 
hagués girat en sentit contrari,
com si tot comencés de nou.

Què fer ara?
Què fer amb aquest maleït record?
Per què no s'esborra definitivament?
Respires profundament.
Canalitzes l'energia i,
tal i com has fet tantes i tantes vegades,
l'empenys amb força 
i l'envies de nou a la presó del davant
fins que l'atzar, capritxós,
decideixi treure'l de nou
d'entre les reixes de la memòria
que habita dins del teu món.   

Per la Tamar
28 de juliol de 2013

Tro

I de cop,
com si es tractés d'un tro 
que arriba darrera el llampec 
que esquerda el firmament,
esclata tot allò que et manca,
tot allò que has desitjat en secret.

I de cop també,
anheles un bon dia pel matí
i un petó de bona nit.
Anheles un somriure silenciós,
una carícia improvisada,
un passeig al capvespre per la platja
deixant que les onades esborrin les teves petjades
i també les seves.
Anheles una veu,
una respiració pausada al teu costat,
un "ja t'ho deia"
o un "no passa res".

El tro esclata
i el seu eco sembla burlar-se de tu
en cada racó d'una llar que no ho és,
en cada racó d'un cau fosc de solitut.

24 de juliol de 2013