Un tomb pel món: Uruguay 2003

Colonia de Sacramento, Uruguay 2003

Un tomb pel món: Chile 2000

Desert de l'Atacama, Chile 2000

Interior de les xemenèies del Volcan Villarrica, Chile 2000

Quan et sents terriblement sol...

Quan sents un silenci al teu voltant.
Quan no pots creuar la mirada amb cap mirada.
Quan l’absència de sentiments t’envaeix lentament.
Quan no hi ha cap paraula per dir.
Quan no hi ha cap paraula per escoltar.
Quan voldries fugir sense cap rumb.
Quan l’enteniment perd el control.
Quan una follia sembla apoderar-se de tu.
Quan l’estómac s’encongeix.
Quan et sents terriblement sol....

Quan tu no hi ets.
Quan no saps qui és aquest tu.
Quan mires cap a dins i tan sols hi ha gel.
Quan no saps que fer per fondre aquest gel.
Quan et sents terriblement sol...

Quan això passa, qui sóc?
Sóc jo?

Quan et sents terriblement sol...

Bones festes

Una fada?

Obrí els ulls i observà el seu entorn. El lloc era gairebé a les fosques, només il·luminat per la claror de la lluna que entrava per la finestra. Recorregué l’espai amb la mirada: era el menjador de casa.

- M’he quedat adormida al sofà – es digué a ella mateixa.

S’incorporà per aixecar-se i anar al llit però de cop restà immòbil. Observà la figura que estava sobre la tauleta de vidre, aquella amb dues ales, cabells llargs i rostre fi que guarnia de feia molt de temps el seu menjador. Li encantaven les fades. Ja de ben petita havia agafat afició per aquells éssers màgics, per aquells éssers de ficció. Es fregà els ulls i tornà a observar la figura de pedra. No hi havia cap dubte: les ales es movien lentament, els ullets parpellejaven i un breu somriure s’havia dibuixat als petits llavis.

- Estic somiant. Encara estic adormida – es digué en veu alta.
- No somies. No dorms – contestà la figura. I sense més, agità les ales i aixecà el vol.
- No pot ser! ets una figura de pedra, les fades no existeixen!

Com podia ser? A més de veure visions estava parlant amb… amb què ?

- No sóc una fada – li digué la figura.
- Què ets doncs? Ets una al·lucinació? – li contestà.
- Si fos una noia seria una fada, però resulta que sóc noi.
- Ah no! Sempre has estat una fada. Des del dia que vas arribar a aquesta casa. No vinguis amb tonteries ara.

Si. Segur que encara dormia. No havia cap altra explicació a aquella absurda conversa.

- Ah si? Doncs mira – digué la figura alhora que s’aixecava la petita faldilla.

Obrí els ulls com taronges i exclamà un “oh” que denotava sorpresa però alhora admiració.

- Disculpa, amb aquests... diguem-li... atributs està clar que no ets una fada. Què ets doncs, un “fado”?

El petit ésser alat mogué el cap en senyal de resignació mentre baixava el seu vestit per tapar orgullós la seva virilitat i, abans d’aterrar de nou sobre la tauleta de vidre digué:

- Em pots dir Amadeu. Aquest és el meu nom.

Propera representació

El proper diumenge dia 30 de novembre a les 18 hores a l'Auditori de la Torrassa (carrer Santiago Apòstol, 40 de L'Hospitalet de Llobregat), tindrà lloc una representació del monòleg teatral Evangeli anònim.

EVANGELI ANÒNIM

d'Albert López Vivancos

Qualsevol ciutat de Galilea, aproximadament l'any 58 després de Crist. Un personatge anònim, coetani de Jesús de Natzaret, repassa part de la seva infantesa amb la intenció de posar-ho tot per escrit. Recorda quan va conèixer Jesús i el que va aprendre d’ell. Fa una anàlisi dels fets esdevinguts durant aquell temps i fins la seva actualitat i dóna la seva opinió, al respecte. Ofereix un retrat del Jesús home a través de la seva visió i des d'una mirada crítica i a l'hora mostra el que possiblement era el pensament de molts homes i dones de l'època.

Autor i intèrpret: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS
Disseny gràfic: ESTANIS ABOAL MIMBRERO
Vestuari: AGUSTINA VIVANCOS VERA
Escenografia: ABOAL I LÓPEZ
Músic enregistrament: ALBA LLEIXÀ LÓPEZ (violí)
Tècnics de so i llum: JESÚS HORCAJO I ESTANIS ABOAL
Producció: Projecte Ixthys

Desesperació i por... Esperança!

I

Et sembla que avui no sortirà el sol. Es impossible que ho faci. El dia serà fosc com la nit. El dia serà avui la nit.

Però el sol ha sortit. I a més, maleït sigui, sembla més radiant que mai. Perquè ho ha fet? És que potser no sap que avui tot hauria de ser fosc? Què no sap que el que sents és foscor i desesperació?

Però el sol ha sortit per dir-te que, malgrat tot, la seva llum segueix il·luminant. Perquè és llum de vida capaç de penetrar fins el més remot dels racons.

Deixa que avui també surti el teu sol.

II

Què dius que sents? Por? La por tan sols genera por. La por enganya els sentits. La por confon, ens empeny a fugir del propi destí. Però el destí arriba igual, t’has d’enfrontar a ell tard o d’hora. Segueix si vols l’altre camí. Donaràs més volta, potser trobaràs amb que entretenir-te, potser t’oblidaràs de la por, la disfressaràs, però al final arribaràs al mateix lloc. Fes el que el cor et digui. El cor de vegades és un bon conseller. Però si em permets un consell: tira pel dret. Ara no és moment per buscar altres camins.

III

Dos rostres et miren. Els seus ulls oberts i el somriure franc, innocent, expressiu. Són les mirades que t’acompanyen sempre, constantment. L’energia vital. El sentir de l’ànima, el sentit de tot. Són les mirades de l’esperança. Són les mirades que esborren desesperació i por. Són les mirades. Són el motor que et fan ser, que fan que tu siguis elles, que elles siguin tu. Els somriures que es dibuixen als seus llavis són els somriures de l’esperança, els somriures de la vida. Esperança i vida.

Endavant Carme!

Nens Perduts

Aquesta nit ha tornat Peter Pan.
Amb ell venien els Nens Perduts.
Quants rostres coneguts !
Del passat…
No havien vingut mai tots junts,
però ja se sap,
als somnis pot passar de tot.
Com és que han aparegut avui?
Potser ha estat un atac de melangia?
Potser la nostàlgia s’ha apoderat
de la intimitat del son?

Els seus rostres,
rostres de l’ahir,
m’han ofert els seus somriures,
les seves mirades confidents
d’un temps que vam viure
i que ha quedat gravat a la memòria.
Cadascun m’ha retornat,
com si d’un tribut es tractés,
un tros de vida,
camí que vam fer plegats.

Torneu Nens Perduts.
Torneu amb aquest Peter Pan que,
potser de vegades,
enyora moments
i viu de records.

Ho has fet de nou

L’èxit és aclaparador.
Ho has aconseguit de nou.
Felicitats!
Les paraules causen efecte.
La mirada traspassa aquell límit
que la fa insostenible.
Les faccions es transformen
com si d’una màscara es tractés.
Sí.
Ho has fet de nou...
Has tornat a tocar-me els collons!

Torna Balneario

El proper divendres dia 31 d'octubre a les 20 hores al teatre de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (Avda. Diagonal 647) de la UPC, tindrà lloc una representació de l'obra de teatre Balneario, interpretada per la companyia Seitan Teatre. Us esperem!

Balneario
Original d'Albert López Vivancos

Un grupo de ex-alumnas del colegio de las Misioneras de Nuestro Señor Dios Redentor ha organizado un encuentro para recordar su época como estudiantes y saber que ha sido de sus vidas después de muchos años sin verse. El lugar escogido para la ocasión es un balneario donde pasarán un fin de semana juntas. Todo parece ir como lo tenían planeado hasta que empiezan a suceder cosas extrañas. ¿Están realmente donde creen estar? ¿Dicen la verdad cuando explican sus vidas? ¿Qué sucede en aquel lugar?

Balneario es una comedia llena de momentos divertidos y cómicos pero salpicada también por situaciones de esas que nos hacen reflexionar. Un divertimento para pasar una velada muy amena.


Reparto: Dolors Calmet, Raquel Fernández, Lluís Gálvez, Albert López, María Martínez, Mercè Naval, Sara Naval, Encarna Padilla y María José Pórtoles

Escenografía y vestuario: Seitán Teatre

Telón de fondo: Mercè Naval, María José Pórtoles y Seitan Teatre

Maquillaje: Merche Hernández

Técnicos de luz y sonido: Estanis Aboal y Jesús Horcajo

Diseño gráfico: Estanis Aboal


Dirección: Albert López Vivancos

Dame tu mano

Mi mano siempre está a punto
para enlazarse con la tuya.
No importa las veces que caigas:
soy viajero incansable de este camino
que juntos estamos recorriendo.
Así que dame tu mano
y levántate de nuevo.
Yo te sostendré.
Te cargaré a mis espaldas
y caminaré por los dos
si es necesario.
No importa la distancia.
Juntos llegaremos
donde nuestras miradas fijen el destino.
Porque el amor es nuestro aliado,
el verdadero combustible
que nos empuja siempre adelante.

9 de febrero de 2008

Em sento incapaç

Em sento incapaç.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Incapaç de seguir emmagatzemant
tants sentiments,
tantes mirades,
tants silencis que realment parlen,
tants petons amagats.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Necessito esbrinar el misteri
que es pot intuir als teus ulls,
necessito esbrinar els secrets
del teu somriure,
la màgia de la teva veu.
Però no hi ets...
Potser hauré de seguir emmagatzemant.
Segur que encara
queda algun raconet.

Què hi ha?

Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero

* * *

Què hi ha més enllà de les ones?
Què puc trobar més enllà d’aquest blau,
que ara és blanc,
ara és verd,
ara és...

Què hi ha en aquest rostre pensatiu?
Com enfilar la meva agulla
en el fil dels seus pensaments?
De quin color són aquests pensaments?

Què hi ha en la nuesa del cos
que sent la brisa acaronar-lo?
Com gaudir d’una pell càlida
que desperta qualsevol sensualitat?
Com?

I què cerquen realment
aquests ulls que observen l'obra d'art?
L’art són els colors?
O potser és la càlida pell?
Potser el cos nu?

Sempre infant

El petit infant segueix viu.
Corre per les venes.
S’apodera encara de l’esperit.
Malgrat els anys.
Malgrat els somnis que no s’han fet reals.
Malgrat les decepcions.
Malgrat tu...
Tu que havies de ser-hi
i no hi ets.
Tu que segueixes passant
per sota la finestra
ignorant de la mirada
que segueix observant-te.
Que mira des de dalt els teus cabells,
ara rossos, ara negres, ara roigs.
Són els mateixos ulls.
Els d’aquell petit infant.
El que corre encara per les venes.
El que manté viu l’esperit.
L’infant que no ha volgut marxar.
Peter Pan.
Petit Príncep.
O qualsevol dels Nens Perduts.
Infant.
Sempre infant.
Que restes.
Que em fas anar endavant.

Colors

No saps on ets,
ja ho sé.
No veus res:
mires endavant,
mires enrera,
res.
Negre sembla ser el color del futur...
i del passat.
I tu?
Gris, oi?
No ets capaç de veure els colors,
els teus colors.
On és la dignitat de l’home
quan un no és capaç de veure
els seus propis colors,
de trobar-se a un mateix,
de reconèixer el seu reflex al mirall
cada matí?
Blanc, roig, blau, groc...
Tots hi són en tu.
Tots.
Busca’ls,
t’ho prego.
Fes-ho!
Troba’ls!
La nostra vida és menys vida
sense la claror dels teus colors.

Les meves paraules,
que són els meus colors,
són avui per tu,
seran sempre per tu.

El cavaller

Il·lustració d'Estanis Aboal

El cavaller avança amb pas ferm. Duu els seus millors vestits i l’espasa llueix penjada del cinturó de cuir finament treballat. El cavall l’espera, altiu i noble. Noble igual que ell i tota la seva nissaga. En arribar al seu costat acarona la llarga crinera. El corcer respon amb un moviment de cap. Reconeix el su senyor. Sap que a ell l’he de deixar muntar. I així ho fa.

El cavaller observa el seu entorn. D’allà dalt estant tot es veu diferent. És com si el món estigués als seus peus. Un lleu moviment dels seus talons fa que l’animal comenci a caminar. Tot està fet, res pot aturar el seu destí. Sap cap a on s’encamina. Sap que trobarà al final. Sap a qui trobarà al final.

L’observen. El reverencien al seu pas. Hi ha somriures als llavis. Un somriures que són reflex de pensaments. De pensaments... Pensen en la donzella, la donzella del final del camí mentre el seu senyor s’allunya lentament d’ells. La donzella...

En arribar el cavaller baixa, serè i tranquil, de la seva muntura. Acarona la bèstia de nou. És un gest d’agraïment per haver-lo dut una mica més enllà, més enllà de qualsevol determinació preestablerta.

Un soroll al seu darrera desvetlla la presencia d’algú. Es gira poc a poc i un somriure es dibuixa als seus llavis. És allà, davant seu, a poques passes de distancia. Avança. Avancen l’un cap a l’altre. S’atura. S’aturen l’un davant l’altre. La mà s’alça com per art de màgia per acariciar el bell rostre. Ha arribat el moment: el cavaller abraça el jove lacai d’ulls color de mar.

Els somriures, de ben segur, s’esborraran de tots els rostres.

¿Vuelas conmigo?

¿Vuelas conmigo?
¿Qué no tienes alas?
Las alas están en el espíritu.
Puedes volar cuando quieras.
¿El motor?
Los sueños, por supuesto.
¿Qué sería de mí sin los sueños?
Sin ellos seguro que no podría volar.
¿Qué hay que tener los pies en el suelo?
¿Qué hay que ser realista?
Como quieras.
Yo prefiero ver las cosas desde arriba.
¡Volar!
Volar surcando mis sueños,
mis deseos, mis pasiones,
mis anhelos.

No te quedes en tierra.
Desde arriba
se disfruta más de la vida.

Indefenso

Ayer te vi tan indefenso…
Quise llegar hasta ti,
dejarlo todo,
estar junto a ti.
Pero las malditas cadenas
no me dejan correr.
Las cadenas.
Siempre las cadenas.
Cada eslabón se aferra a mí,
se incrusta en la carne,
en el espíritu.
Y cuanto más afán pongo en avanzar,
más fuerte es su resistencia.
¿Cómo desprenderse?
¿Cómo deshacerse de tantas cosas
que se me antojan imprescindibles?
¿Cómo olvidar estereotipos y prejuicios?
¿Cómo alejarse del miedo?
Quizás tú indefensión
sea el camino.

Caminem de nou

Caminem de nou?
Som-hi.
Iniciem la ruta.
Cap a on?
Tan se val.
Caminem.
Què et sembla si anem cap allà?
Molt bé.
Seguirem el rumb que tu escullis.
I si m’equivoco?
No te equivocaràs.
Però...
Si t’equivoques girem cua.
O agafem el primer trencant.
Vols dir?
I tant!
Apa, no xerris més.
Molt bé.
Caminem doncs.
Som-hi.

Socorroooooo

Spiderman va pensar que jo era el dolent... i em va atacar!!!!

"Las chicas de oro"... lalalalala...

Amb la Dolors, la María i la Jose.

Amb la Mercè (T'he de dir una cosa...)

La Dolors fa 50

La Dolors ha fet 50 anys. I, com no, va tenir la seva festa sorpresa. Aquest va ser el meu regal.

De cop obrí els ulls. Sentia la seva respiració agitada i petites gotes de suor poblaven el seu rostre. Lentament va recórrer amb la mirada aquell espai que l’envoltava. Un somriure se li dibuixà als llavis en reconèixer la seva cambra i estirant els braços alliberà la tensió que oprimia els seus músculs. Notava la seva gola seca i, incorporant-se del llit, es dirigí travessant la penombra a la recerca d’un got d’aigua fresca. La mà buscà a les palpentes l’interruptor i en pressionar-lo amb els dits el ”clik” es multiplicà per l’espai alhora que una intensa llum il·luminà l’immens escenari on ara es trobava. A l’instant reconegué l’escalfor característica dels focus, l’olor característica del teatre, la màgia que emanava d’aquelles fustes testimonis de tants i tants personatges que l’havien poblat.

- Però què passa? Acabo de despertar d’un somni i de cop estic de nou dins d’un somni? - pensà sense deixar d’observar el seu entorn.
- No ets dins d’un somni - respongué una veu desconeguda.

El cor començà a bategar més intensament en veure una figura que s’acostava lentament.

- Ets dins de tu mateixa, a l’interior d’una obra teatral escrita amb lletres màgiques al teu esperit i que només tu pots representar.

Aquella persona, aquella veu parlava pausadament i conforme ho feia s’anava fent més i més familiar.

- Fixa’t en tots els actes representats, en totes les coses que has fet, des d’aquell moment en que el teu cor començà a bategar a l’interior de la teva mare. En cada llàgrima vessada, en cada rialla viscuda.

- Mira tots aquells que han format part de la representació fins ara. Mira tot el que has compartit, el que has donat, el que has rebut.

- Pensa en tot el que queda per representar. Quantes carícies, quantes mirades, quant amor...

Les veus d’aquells personatges l’anaven envoltant. Sentia com el cos i l’ànima s’anaven omplint d’energia, d’empenta, de passió, de ganes de viure. Era com si els anys viscuts, com si l’experiència l’empenyés irremeiablement a viure amb més intensitat el futur. Les veus d’aquells personatges, la seva pròpia veu...

I ara, quan despertis de nou, viu.

La representació continua.

Amb tot el meu afecte.

Fent esport

Entrenant amb l'equip del Club de Rem Badalona.

¿Cuanto dises que ta costao?

“¿Cuanto dises que ta costao? ¡¿Dié euro?! ¡Pos quien ta pelao, si eso no cue’ta ni sei sentimo!”

Se’ls mirava de reüll. Què fàcil seria tot si fos un d’ells, si només s’hagués de preocupar pel preu de la perruqueria des d’una ignorància que podia esdevenir reconfortant enfront dels seus problemes. De què li servia tota la seva intel·ligència, tota la seva cultura, les seves capacitats innates? En aquell moment només desitjava oblidar-se de tot, ser un ignorant, incorporar-se al petit grup d’homes que prenien el seu “carajillo de Veterano” aliens del que passava a la resta del món, transformar-se en un desconegut.

“Pos a mi me pela mi mujé i mira que bié me lo hase”.

El mòbil sonava insistent. Sabia qui trucava i què volia. Pagà el seu cafè amb llet descafeïnat i els “carajillos de Veterano” i sortí d’aquell món mentre una veu de lluny li deia:

“¡Grasia hombre!”

21 de febrer de 2008

La llegenda de Menussa i Lampègia

Disseny del cartell: Estanis Aboal

* * *

La Llegenda de Menussa i Lampègia és una obra teatral que es representa a la Vila de Llívia, a la Cerdanya, des de l'any 2000. Els seus inicis van ser dintre de les activitats de l'Escola d'estiu de cultura popular i tradicional (Festcat) que organitza cada any el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya. A partir de la quarta edició va passar a dependre de l'Ajuntament de la Vila de Llívia. Es tracta d'un espectacle itinerant que recórre diferents indrets de la Vila. Hi participen els seus habitants i gent de la comarca. També hi col·laboren persones i grups arribats d'altres indrets de Catalunya.

Narra la història d'amor entre Menussa, un capdill àrab que va conquerir la Cerdanya amb les seves tropes durant la invasió musulmana de la Península Ibèrica, i de Lampègia, filla del Duc d'Aquitània.

La Llegenda d'aquest any tindrà lloc el dissabte 19 de juliol a les 22 hores. Abans però, a les 20.30 hores, hi haurà un sopar medieval. També tindrem durant tot el dia un mercat medieval de productes artesans pels carrers de la vila.

ANIMEU-VOS A VENIR!!!

Silenci. De nou

Com dir el que penso?
Com dir el que sento?
Com fer-ho si ni se realment el que penso,
si ni se realment el que sento?

Potser serà millor el silenci.
Segurament expressaré mes coses sense dir res.
El meu silenci serà un crit.
Un crit per a qui ho vulgui escoltar.
Per a qui ho ha d’escoltar.

Silenci.
De nou.Silenci.

Un tomb pel món: França 2005

Le Puy-en-Velay (Alt Loira), França 2005

Un tomb pel món: Brasil 1997

Catedral de Brasilia, Brasil 1997

Música... dansa... tu

Música...
Melodia que omple
l’espai
i ens porta cap a un viatge
d’emocions i sentiments.

Dansa...
El teu cos, nu,
es mou portat per aquestes emocions
convertint-se ell mateix
en una nova música.

Tot en plena harmonia:
notes, músculs, silencis, mirades...
movent-se per l’espai,
esdevenint una sola cosa
que perdurarà
en l’eternitat.


Somiant amb tu - setembre de 1999

Curs 2007-2008

Arriba el final del curs i em ve de gust fer una repassada del que ha estat. La paraula que em ve al cap en fer aquest exercici d’avaluació és SATISFACCIÓ. Sí, em sento molt satisfet. Perquè? Doncs perquè ha estat un període molt productiu: he estrenat quatre obres escrites per mi.

BALNEARIO va obrir la temporada. La gent de la Companyia de Teatre Seitan m’han donat grans satisfaccions. En primer lloc l’oportunitat d’aprendre més d’aquest ofici del teatre, però sobretot em satisfà tenir-los com amics donant-me suport en tot moment (gràcies Mercè, María, Dolors, Raquel, Jose, Toni, Encarna, Sara i Luís)

EVANGELIO ANÓNIMO, la versió en castellà del monòleg teatral que vaig estrenar la temporada passada, va veure la llum a Colombia oferint-me l’oportunitat d’obrir altres horitzons i demostrant-me a mi mateix la capacitat d’enfrontar-me amb un text en solitari. La gira per Colombia ha estat una experiència inoblidable (gràcies Oscar, Diego, ...)

LA LIRA D’ORFEU, produït per la Sala Cabañes de Mataró, ha estat una altra experiència enriquidora: el repte de dirigir un muntatge amb gairebé cent persones involucrades (gràcies Coral, Ferran, Mercè, Estanis, Teresa, Enric, tota la companyia i, com no, a la Sala)

GRAFFITI, ÒPERA URBANA, una producció de l’Orfeó Lleidatà és la quarta estrena del curs. M’ha donat l’oportunitat d’experimentar amb noves tecnologies i de treballar amb un equip de gent immillorable que m'han fet sentir com a casa. Sense dubtes he après molt de l’experiència (gràcies Xavier, Pedro, Anna, Estanis, el cor jove i tot l’equip)

I entremig de les estrenes, la direcció de La bella Otero, que va estar cinc setmanes a la cartellera de Barcelona, treballant am dues grans professionals (gràcies Empar, Agnès, Juan i tot l’equip)

I encara queda La llegenda de Menussa i Lampègia pel juliol a Llívia, que com cada any també m’omplirà de satisfacció (gràcies anticipades a tots els que participareu)

Vull fer també un esment als alumnes que han passat pels meus cursos de teatre de l’escola de música de Gavà. Amb ells he passat molt bones estones i em sento orgullós del treball que s’ha fet durant tot el curs (gràcies a tots i especialment al “grupet”, ja sabeu...)

Definitivament estic molt satisfet. Satisfet i il·lusionat per seguir treballant en nous projectes, que en tinc uns quants.

Gràcies de nou a tots els que heu estat al meu costat en aquest magnífic curs. Als que heu treballat amb mi i als que m’heu donat suport. Un curs inoblidable.

Cicle

El cicle es tanca.
Semblava impossible, oi?
Ens crèiem invencibles.
L’eternitat era nostra.
Recordes?
Per sempre, vam dir…
Com ens vam atrevir a pronunciar aquestes paraules?
Vam ser valents?
Potser agosarats?
En realitat no ens equivocàvem:
el viscut és per sempre,
malgrat hagi acabat.

La lira d'Orfeu

La lira d'Orfeu ha baixat el teló. Gràcies a tots i totes els que heu participat en aquesta gran experiència.

Un, dos, tres i...

Un, dos, tres i...
La impressió és aclaparadora.
Sents l’aire que t’envolta.
Guanyes velocitat.
Tanques els ulls,
és difícil mantenir-los oberts.
A la ment ressona el tres.
El tres ha estat decisiu.
Ha marcat el principi.
I també el final.
Tres...
Perquè? Perquè? Perquè?
No ho hauries d’haver fet.
Ara tens por.
Cada vegada vas més ràpid,
caus més ràpid.
Però,
realment calia saltar?
Calia llançar-se al buit?
Un, dos, tres i...
Ho has fet de nou.
Un...
Altre cop.
Dos...
Ho fas de nou...
Tres...
Potser la propera vegada
contaré fins a quatre.


14 de febrer de 2008

Estrena teatral

L’Orfeó Lleidatà està realitzant un seguit d’actes durant l’any 2008 amb motiu de la celebració del 50 aniversari de les corals infantils, entre els que destaca l’estrena de l’Òpera Urbana “GRAFFITI”, una obra creada especialment per a l’ocasió amb música de Pedro Pardo i lletra d’Albert López Vivancos.

“GRAFFITI” és una obra de teatre musical amb un disseny molt original, ja que utilitza el recurs del vídeo-art, el cinema i les noves tecnologies, amb la cultura urbana com a eix principal.

Es tracta de la producció més ambiciosa que l’EMOL ha fet fins ara i està previst la seva publicació amb l’editorial Periferia Sheet Music i la producció d'un dvd en col·laboració amb la productora audiovisual Cantalup i Lleida TV.

Dies de representació: dissabte 7 de juny a les 19,30 hores

diumenge 8 de juny a les 12,30 hores

Lloc: Teatre Municipal de l'Escorxador

C/ Lluís Companys s/n

Lleida

Venda d'entrades: Telèfons: 973233554 (9-13 h i 16-20 h) i 973279356 (17-19 h)

FITXA TÈCNICA:

Música: Pedro Pardo
Llibret: Albert López Vivancos

Intèrprets: Cors infantils i Cor de Joves de l’Orfeó Lleidatà.

Orquestra de Cambra de l’Orfeó Lleidatà (Marta Garcia, flauta travessera; Núria Pascual, violí; Gilberto Rivero, saxòfon; Rafel Esteve, contrabaix-baix elèctric; Carme Garrigó, marimba;Josep M. López, bateria-percussions)

Solistes: Anna Borrego
Actor: Estanis Aboal

Escenografia: Cantalup Produccions Audiovisuals
Direcció cors: Xavier Quinquillà, Esther Lara, Elisabeth Zapater
Direcció escènica: Albert López Vivancos
Direcció musical: Pedro Pardo
Producció executiva: Xavier Quinquillà

imagen & palabra

El Diego és realitzador audiovisual, fotògraf, dissenyador i músic. És colombià i viu a la ciutat de Bogotà. Durant el meu viatge al seu país va estar al meu costat acompanyant-me i fent-me de guia per tot arreu. Vam tenir grans converses i d'una d'elles va sorgir la idea de fer un treball de creació conjunta. I aquesta idea s'ha plasmat en "imagen & palabra", un blog on anem publicant aquest treball conjunt.

www.palabraimagen.blogspot.com

Esteu convidats a visitar-lo i a deixar els vostres comentaris.

Un tomb pel món: London 1998

A l'entrada del musical Cats

De tornada a l'aeroportde Barcelona després de l'aventura...

* * *

Després d’estrenar l’espectacle musical “I tot plegat”, l’equip de dirección de la companyia de teatre L’Oca Underground format per la Neus, l’Oscar, la Carme, el Pere i l’Albert, vam anar a London a veure musicals. Vam fer turisme i vam veure els musicals The phamtom of the opera, Chicago i Cats. De tornada un “petit” problema: vam perdre l’avió i vam passar moltes hores a l’aeroport esperant poder tornar l’endemà.

Oblit

El silenci s’apodera de tot el que t’envolta.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.

Gent que m'envolta

Una nova secció per al meu blog: la gent que m'envolta. Persones que estan sempre amb mi, que m'acompanyen, que formen part de mi.

Començo amb el millor amic que tinc.

* * *

Amb l'Estanis

Sonrisa

Alargas tu brazo
poniendo tu blanca mano frente a mí.
La observo.
Parece decir: tómame.
Pero no la tomo.
Subo mi mirada a ella y inicio un viaje.
Sí, cabalgo con la mirada por tu brazo
hasta llegar a ese rostro que,
con cara pícara,
me regala una sonrisa
que fascina y embriaga,
que contagia y que inspira.

És lícit fer-ho per compassió?

Les paraules semblen buides.
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?


7 de febrer de 2008

Sant Jordi

* * *

El drac avança despietat.
La boca oberta de bat a bat
traient foc pels queixals.
Què li passa?
Perquè aquest mal humor?
Perquè tanta mala hòstia?
Les flames t’atrapen: angoixa, malestar, depressió...
On és el maleït sant?
Què potser la seva llança no serveix
contra els monstres que ens habiten l’ànima?

Jordi! On coi ets?

Ah, ja et veig!

Arribes en forma de mirada.
Arribes dins d’una carícia.
Et mostres en una dolça paraula.

I les flames esdevenen roses,
roses fetes de passió.
Roses que tenen gust a amor.

En mi barca

Qué inmenso es el mar cuando hay que atravesarlo,
cuando la tempestad agita sus aguas.
Qué oscura parece la noche.
Qué pequeña es la barca cuando debes llevar contigo
tantos sentimientos.
Qué solo te sientes bajo el cielo negro.

Pero el mar es tan agradable cuando alguien va junto a ti.
La noche se llena de luz bajo las estrellas que señalan el camino.
La barca se ensancha para compartir, para regalar, para recibir.

En mi barca estás tú.

Estrena teatral

El dimecres 9 d'abril de 2008, a les 21 hores s'estrenarà al Teatre del Raval de Barcelona l'obra de Juan Trujillo "La bella Otero".

SINPSI:

La Bella Otero acaba d'arrencar l'últim full del calendari de la seva carrera artística. Aquesta nit, al Moulin Rouge, s'ha acomiadat definitivament del seu públic. No obstant això, malgrat l'ansietat de la fugida, es pren uns minuts per a acomiadar-se del seu racó favorit, un reservat que l’ha protegit moltes nits, fora de perill de la curiositat aliena, principalment per a reservar les identitats dels poderosos personatges que li van fer la cort. Mentre la Bella Otero, presa de la nostàlgia, observa cada objecte d’aquest luxós reservat, és sorpresa per La Goulue, l'altra estrella del Moulin Rouge. L'obra, es centra en l'última disputa d'aquests dos excèntrics personatges, totalment antagònics, que, sense pretendre-ho, desgranen diversos episodis de la vida de la Bella Otero, com un homenatge inconscient a la seva nit de comiat. Les dues reines de la Belle Epoque es lliuren a jocs escènics divertits amb diàlegs accidentats i grollers que transformen a La Goulue en alguns dels principals amants de la Bella Otero, que d'aquesta manera mostra les seves poderoses tècniques de caçadora d'homes. La màgica seducció que emana la seva veu, la seva figura i els seus moviments és tal que, com va ocórrer a quants la van conèixer i van sucumbir als seus encants al llarg de la seva trajectòria artística, enamora a l'auditori i, finalment, a la seva pròpia veu crítica, LaGoulue.

Producció: Factoria Artipolis SL
Direcció i adaptació al català: Albert López Vivancos
Escenografia: Estanis Aboal
Intèrprets: Empar López i Agnès Cortés

L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes de dijous a diumenge.

Un tomb pel món: Colombia 2008

Passejant pel centre històric de Bogotà, Colombia

Evangeli anònim

Foto: Diego MAuricio Granados

El monòleg teatral Evangeli anònim (en la seva versió castellana) està de gira per Colombia. Avui ha tingut lloc la primera representació. Ha estat a l'Stadium Generale, un convent de frares dominics. En els propers dies continuaran les representacions en d'altres espais teatrals de Bogotá.

La llista és llarga

Qui ets realment?
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.


31 de gener de 2008

La lira d'Orfeu

Disseny: Estanis Aboal Mimbrero

* * *

El disabte 10 de maig de 2008, a les 18 hores s'estrenarà a la Sala Cabañes de Mataró el musical La lira d'Orfeu, un espectacle teatral per a tota la família. Hi participen més de 70 persones de totes les edat.

*

Música: Enric Capdevila

Lletres cançons: Teresa Lluveras

Coreografies: Coral Consegal

Disseny d'imatge, escenografia i vestuari: Estanis Aboal

Direcció musical: Georgina Blanch

Assessoria vocal: Teresa Lluveras

Guió i direcció: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

*

Dies de representació: 10, 11, 12, 17, 18, 24 i 25 de maig i 1 de juny

Horari: 18 hores

Lloc: Sala Cabañes. Riera, 110 (Mataró) Telèfon: 937901213

No es pot morir per vosaltres

“En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.” Lc 23, 3-33

Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:

- No es pot morir per vosaltres...

“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:

-Pare, confio el meu alè a les teves mans.

I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46


24 de gener de 2008

Madurar

Sóc aquí davant teu.
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.

Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.

Escoltar i mirar,
per després madurar.

Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.

Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.


17 de gener de 2008

Tot depèn

L’infant s’acostà lentament fins quedar davant la immensa roca. Els ulls, d’un blau pertorbador, es van clavar directament al petit forat situat al mig de la pedra. Un calfred sacsejà el cos gairebé nu i moll després d’haver travessat el riu d’aigües fosques. Les gotes recorrien aquella anatomia que es debatia entre la infantesa i l’adolescència en una lluita aferrissada. Les paraules ressonaven a la seva ment. Quatre paraules que havien servit de comiat. Quatre paraules que l’havien allunyat de la seguretat de la llar, d’una vida plàcida. Quatre:

- Tot depèn de tu.

Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.

Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.

- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.

Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.

I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:

- Tot depèn de tu.


10 de gener de 2008

Ja arriben

Ja arriben els dies
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.

Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.

Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.

Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.


3 de gener de 2008

L'any dels somnis

Arriba la fi de l’any,
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.

Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.

Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?

Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.

Ets així.

I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.

Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.

Tots els anys son de somnis.


27 de desembre de 2007

És Nadal i no tinc mitjons

Qui ets?
Què vols de mi?
Contesta.

És Nadal i no tinc mitjons.

Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?

Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.

Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!

Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?

No...

Doncs no hi donis més voltes.

Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.

És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.


13 de desembre de 2007

Em tens una mica oblida

Avui t’escric per dir-te que no tens raó. Encara ressona al meu cap la teva afirmació: em tens una mica oblidat. Encara veig la teva cara on es podia llegir que ho deies de cor, on es veia reflectida la teva veritat. Sé que ho deies convençut. Però això no és cert. Ho dic també de cor, com tu. Com podria oblidar-te? Com deixar en l’oblit tot el que hem passat junts? Com deixar de banda els sentiments? Com? Impossible. Potser sí que no ens veiem tan sovint. Potser passen els dies, les setmanes i, fins i tot, alguna vegada, alguns mesos. Però no t’oblido. Estàs present dins del meu cor. Ets present sempre, dia a dia. per això no diguis que et tinc oblidat. No m’ho diguis.


6 de desembre de 2007