Alè

Aguanto l'alè en un intent de passar desapercebut.
De passar desapercebut quan la mala estrugança, 
que sempre es presenta quan la il·lusió m'envaeix,
vingui a prendre'm el que és meu.
No vull donar-li.
Aquest cop, no.

Aquest cop les paraules a cau d'orella seran meves,
les mirades seran meves,
les carícies seran meves.
Aquest cop els passejos vora el mar, 
els capvespres de converses,
les nits en vetlla
i els petons furtius, 
restaran al meu poder.

I quan la mala estrugança passi de llarg,
podré dir-te: vine!
Jau aquí, ben a prop meu.
I podré dir-te: acosta't!
Deixa que t'enllaci amb els meus braços,
així, ben a prop meu.
I podré deixar a la teva galta un dolç petó.
I podré sentir l'aroma què desprèn el teu cabell.
I podré notar l'escalfor què desprèn el teu cos.
I podré escoltar, emmig del silenci, el batec del meu cor
jugant al ritme del batec del teu cor.

Tanco els ulls,
aguanto l'alè
i tu et fas present.

22 de setembre de 2013

Dimoni o àngel?

Els ulls es tanquen.
El son s'apodera del moment 
empès pel cansament després d'un dia llarg 
i, potser, una mica massa atabalat.
La ment es relaxa 
i es deixa portar per aquest món paral·lel 
que neix i mor nit rera nit.

I com d'altres vegades apareixes tu.
Els ulls, els teus i els meus,
es busquen, juguen a mirar-se,
a navegar en la profunditat de l'altre.
Es deixen seduir...
Em deixo seduir...

I també com d'altres vegades,
el teu jo es desdoble 
i es llença a l'atac per conquerir el somni.

El dimoni diu: vine!
L'àngel diu: vine!
I jo...
Jo penso: dimoni o àngel?
Els dos! 
Em quedo amb els dos!
I tu somrius per un nou triomf:
el somni és teu!

19 de setembre de 2013

Capvespre

Capvespre.

Els peus, sense presa, com d’altres vegades,

em duen fins el mar, just a la vora de l’aigua.

Com sempre observo.

El sol s’amaga darrera l’horitzó.

Malgrat això, els seus rajos es deixen veure

reflectits en els núvols que decoren juganers el cel.

Em descalço.

La sorra s’escola entre els dits

i la seva humitat em fa estremir lleugerament.

Tanco els ulls i respiro profundament.

I de sobte, com si de cop un somni m’envaís,

el teu rostre s’ha fet present.

Uns ulls, mai vistos,

han clavat la seva mirada en la meva mirada

i un somriure, mai contemplat,

m’ha omplert de sensacions noves, desitjades.

I també de sobte, l’aroma del mar

ha esdevingut el teu aroma,

aquest aroma mai olorat

i l’aigua, la d’una onada perduda

que ha mullat els meus peus dolçament,

s’ha convertit en l’escalfor de la pell de les teves mans

acaronant la meva pell.

Obro els ulls i el mar sembla somriure.

I sense poder-ho evitar,

els meus llavis li tornen el gest

somrient obertament.

I abans de girar cua i iniciar el retorn cap a la realitat,

pronuncio el teu nom i llenço un petó a l’aire.

Potser demà, quan els teus ulls observin el mar,

el capvespre deixarà dolçament al teu rostre aquest petó.

Ja ho saps que és per tu... 

12 de setembre de 2013