dissabte, 13 d’octubre del 2012

UNS ULLS DE NOU


I de cop una melodia em toca.
Sento com penetra la pell,
sento com inunda els sentits...

Tanco els ulls i em deixo gronxar.
I de cop uns ulls de nou,
els mateixos, aquells ulls.

A cada segon les notes semblen dies,
a cada dia les notes són setmanes
i anys i una vida,
acords de vida.

Les llàgrimes, incontrolades,
vessen desitjos, vessen mirades,
recorden somriures
i paraules i xiuxiuejos...

I també anhelen aquells llavis,
aquell bes etern que mai va arribar.

Un bes...
Melodia inacabada.
Un desig...
Un silenci...

I de cop uns ulls de nou.


13 d’octubre de 2012

dilluns, 20 d’agost del 2012

PERDONEU


Perdoneu si no sóc qui voldríeu que fos.
Perdoneu si l'aspecte que tinc
no és realment d'aquell que habita dins.
Perdoneu-me, sí, perquè no he crescut
i el meu esperit es manté menut.
És per això que miro així,
que tinc la veu que tinc,
que faig el que faig
i que no em comporto com cal.
I és que potser en una altra vida
jo vaig ser en Peter Pan.

20 d'agost de 2012

diumenge, 5 d’agost del 2012

MINERVA


Vaig conèixer a Doña Minerva fa molts anys, el 1996, a un petit poble de Chile anomenat El Peñón. Aquesta dona, puntal de la seva família, em va mostrar amb el seu testimoni, la seva actitud i el seu somriure com ser una mica més persona. Va deixar de ser la mare i l'àvia dels meus amics per passar a ser una d'aquelles persones que t'acompanyen tota la vida, encara que estiguin a gairebé 11000 kilòmetres de distància. El passat mes de juny la seva vida es va exhaurir, però el seu exemple seguirà sempre viu en aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-la. Aquests versos que poso seguidament van sortir del més íntim de mi mateix en conèixer la notícia. 

Y un día, de golpe,
detuve mi caminar.
Giré lentamente el rostro.
un rostro curtido por los años,
y frente a mis ojos
pasaron los años de mi infancia.
Se hicieron presentes
mi adolescencia y mi juventud.
Mis hijos, mis queridos hijos,
corretearon de nuevo a mi alrededor.
Y también los hijos de mis hijos.

Noté como en mis labios
se dibujaba una sonrisa
y un pensamiento,
fruto quizás de la sabiduría
que te regalan los años,
resonó en mi mente
como un canto al amor:
¡Qué grande eres, Señor,
porque me has hecho mujer,
porque me has hecho madre,
porque me has hecho abuela!

Y también noté que una mano,
cálida y suave,
agarraba la mía.
Giré de nuevo el rostro
y Dios sonrió junto a mí.
Y a su mano cálida
se sumaron muchas otras manos:
las de todos aquellos que alguna vez
me tocaron con su amor,
las de todos aquellos que alguna vez
fueron tocados por mi amor.

Y Dios, sin dejar de sonreír,
dejó un beso en mi mejilla
que me convirtió en amor eterno.
Una brisa suave
me empujó hacia tantos y tantos corazones
que habitaría por siempre jamás.

Y mi vida pasó a ser su vida.
Y mi amor pasó a ser su amor.


(Siempre en nuestros corazones Minerva)
  

20 de junio de 2012

diumenge, 24 de juny del 2012

PREMI DE TEATRE



La dramatúrgia "Joc d'escriure" original d'Albert López Vivancos ha estat la guanyadora del V Premi literari de teatre Inicia't de Badalona 2012.

diumenge, 17 de juny del 2012

Carregada de punyetes

Què fas, ànima meva,
recorrent els racons i les fosques
més tenebroses del meu ésser?
Què fas cercant i cercant en l'ahir,
si l'ahir és un passat on no podràs mai tornar?
Què fas recordant mirades i somriures
que han deixat de ser,
si mentre recordes pots perdre't d'altres
que són l'ara, que són avui?

Ai, ànima meva!
Estàs ben carregada de punyetes!

Mira i escolta al teu voltant!
Busca endavant,
que el passat és passat!
Escolta el batec del cor,
del teu i potser també del seu.
I viu!
I canta!
I crida!
I estima!
I deixa't estimar!
Si! Estima i deixa't estimar!

Ai, ànima meva...


17 de juny de 2012

dilluns, 5 de març del 2012

Mai és tard per aprendre

Amb la Teresa vam estar durant molt de temps fent el que nosaltres anomenàvem "el joc d'escriure". Es tracta que un proposa una frase i els dos escrivim un text a partir d'aquesta frase. Ara recuperem aquest joc. I comencem amb aquest escrit:


MAI ÉS TARD PER APRENDRE

Arriba com caigut del cel,
quan no ho esperes,
quan creies que ja no seria possible.
Una pregunta assalta la ment,
es repeteix infinitat de vegades,
sembla que fins i tot somies amb ella:
per què ara?
I es repeteix i es repeteix...
Per què? Per què?

Observes, busques, escoltes...
T’absorbeix i absorbeixes.
Beus amb delit,
vols saciar aquesta set
que neix innata del més profund del teu ésser.
Sempre ha estat així:
els ulls oberts de bat a bat,
les oïdes atentes,
els cinc sentits a punt per captar
fins el més ínfim dels detalls.
I ara torna a passar:
tens necessitat d’embriagar-te,
de perdre el món de vista,
de sentir-te en les seves mans.
I beus, i beus...

Segueixes bevent!
Beus fins perdre’t en la profunditat d’aquest bosc,
altra volta inexpugnable,
que ara et dóna la benvinguda,
que et rep sense condicions,
que et somriu,
que et penetra amb la mirada...

Què en treus d’això?
Servirà de res?
No has pensat en la ressaca?
Per què? Per què? Per què?

Ressaca?
Mai és tard per aprendre.
Demà, si s’escau,
ja tindré temps de lamentar-me.


5 de març de 2012


Nota: si voleu llegir el text de la Teresa aneu a: .http://teresalluveras.blogspot.com/

diumenge, 12 de febrer del 2012

Fragments del meu cap

Il·lustració d'Estanis Aboal


* * *
La ment vull.
Vull amb intensitat.
Els pensaments no es poden aturar.
Cauen els uns al damunt dels altres
convertint-se en un crit eixordador
que sembla conduir-te a la bogeria.

Rostres i més rostres:
crit eixordador!
Mirades d'angoixa:
crit eixordador!
Arrels profundes que es claven al cervell:
crit eixordador!
Foc que encén l'ànima:
crit eixordador!
Finestres per on fugir:
crit eixordador!
Solitud, pau, vida i mort:
crit eixordador!

Fragments del meu cap,
fragments que són crits.
Crits del meu cap,
crits què són fragments.

Fragments del meu cap.


8 de febrer de 2012

diumenge, 29 de gener del 2012

No et rendeixis


Il·lustració original d'Estanis Aboal


Tranquil...
Ja sé que tot sembla perdut.
La barca s'esmicola, s'enfonsa,
es veu avocada al naufragi.
Les aigües semblen voler-te engolir a tu també.
T'arrosseguen, se t'emporten.
Sents com el fred s'apodera del teu cos nu,
indefens, sense protecció.
Notes com els músculs s'engarroten,
com tot tu et paralitzes.

Sí, ja sé que tot sembla perdut.

Però fixa't:
les restes de la barca suren al teu voltant.
Aferra't!
No et rendeixis,
resisteix, fes un darrer esforç
i sura amb elles.
I també obre els ulls.
Només així podràs veure que ben a prop hi ha la platja.
Només així podràs veure les mans amigues
sempre disposades a ajudar-te.
Només així podràs veure que res està perdut.


29 de gener de 2012

dissabte, 21 de gener del 2012

Take one


Il·lustració original d'Estanis Aboal


Obre'l!
Què no veus que està esperant?
Mira'l: sembla trist, indefens,
necessita d'algú.
D'algú que el cuidi,
que es faci càrrec,
que l'ajudi a sortir
de l'aïllament en que es troba,
a fugir de la solitud
del seu castell de cristall.
Algú que li ofereixi una mà,
una mirada, una carícia, un petó...

A més,
sembla de bona qualitat,
en bon estat, nou de trinca...

I què me'n dius del preu?
És gratis, no?
Ho diu clar:
"agafa un".

Som-hi doncs!
Obre el pot i és teu!


21 de gener de 2012



Tot segueix el seu curs

Tanco els ulls i et veig
caminant al meu costat
amb la mirada clavada a terra,
el teu cor bategava accelerat.
Un color rosat intens
va envair les teves galtes
i en tenir-me al teu davant
no vas saber que fer.

Em moria per besar-te,
sols volia abraçar-te,
em moria per sentir la teva pell!
Potser senties tu el mateix?
Digues que sí, digues que sí!

Tot segueix el seu curs,
tot avança, tot es mou.
Digues que sí per seguir el camí.
Digues que sí.
Digues que sí per viure, per sentir.

Tanco els ulls i et veig
caminant al meu costat.
No deies res, silenciós i pensatiu
Ignorant del teu costat
xiuxiuejaves la cançó
com si fós aquell dibuix pintat
ara fa tants anys
i que es tornava un cant.

Em sentia ignorada!
Em sentia oblidada!
Però aquell cant, aquell dibuix
eren per mi.
Veritat que tot era per mi?
Digues que sí, digues que sí!

Tot segueix el seu curs,
tot avança, tot es mou.
Digues que sí per seguir el camí.
Digues que sí.
Digues que sí per viure, per sentir.

Tanco els ulls i et veig
caminant al meu costat.
I ara tot segueix el seu curs
per camins de vermell i de blau.
Buscarem plegat altres colors.
Digues que sí, digues que sí!


Del musical Generacions, original de Pedro Pardo (música) i Albert López Vivancos (text i lletres)