El primer tema que vam tractar en aquell taller d'escriptura va ser l'amistat. Va donar molt de si i vam estar 3 mesos treballant, d'octubre a desembre de 1998. Vam començar el taller l'Àngel, la Gemma, la Maria Carme, el Pere i jo. Més endavant es va afegir la Iolanda. Aquest és un dels meus escrits sobre l'amistat.
*
Amistat?
Cansat de donar voltes al llit s'aixecà, es vestí i sortí de casa en direcció al lloc on havia deixat aparcat el cotxe. La frescor de la nit el tragué de l'estat de somnolència en què es trobava. En arribar s'aturà i dubtà: sabia que el que anava a fer no era la solució a res, però sí que era una forma d’oblidar temporalment aquella angoixa que el dominava. Pujà al cotxe i sortí de l'aparcament. Es dirigí a l'autopista i, amb la finestra oberta, perquè entrés l'aire produït per la velocitat del vehicle, conduí durant una llarga estona. No es dirigia cap a un lloc concret, només calia allunyar-se d'aquell indret que el feia sentir presoner d'ell mateix, del seu propi destí. Tenia la sensació que en allunyar-se físicament d'un lloc concret també s'allunyava dels problemes. Era la seva manera de fugir, ni que fos per uns instants, d'allò que el torturava dia i nit.
No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.
Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.
Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.
Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.
Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.
Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.
Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.
Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.
