La setmana passada amb el grup de teatre que dirigeixo, Seitán Teatre es diu, vam anar a sopar després de l'assaig. Al restaurant hi havia estovalles d'aquelles individuals de paper i així de repent li vaig demanar a la Mercè que em digués una paraula. Ella va dir "blau" i jo em vaig posar a escriure damunt les estovalles. A aquesta paraula en van seguir d'altres que van quedar plasmades al paper. Aquí està el produte d'aquella bona estona que vam passar junts.
(he posat en negreta les paraules proposades)
I
Blau.
Gota a gota.
Fil d’aigua que corre
entre les pedres fins esdevenir riu.
Riu que busca a través de les valls.
El mar.
Sempre troba el mar.
El mar, blau.
Blau, com una mirada.
Blau, com un somriure.
Blau, com l’horitzó.
Blau.
II
Gota a gota.
Fil d’aigua que corre
entre les pedres fins esdevenir riu.
Riu que busca a través de les valls.
El mar.
Sempre troba el mar.
El mar, blau.
Blau, com una mirada.
Blau, com un somriure.
Blau, com l’horitzó.
Blau.
II
Amor que tot ho envolta,
amor que tot ho domina,
amor que mires,
amor que parles,
amor que deixes un suau petó
en uns llavis assedegats de tu.
Amor.
Hi ha res més anhelat?
Hi ha res més desitjat?
Amor.
Res més.
III
Invisible.
Com les paraules que no es diuen.
Com les mirades que no miren.
Com els pensaments que només es pensen.
Com l’esperit.
Com l’amor que és secret.
Invisible.
Com els sentiments que m’envaeixen
en sentir les teves paraules,
en veure les teves mirades,
en pensar que aquest amor
deixarà de ser invisible.
IV
¿Porqué te quedas sentada
mirando como pasa?
¿Porqué estás ahí, inmóvil?
¿Porqué estás callada?
Tic-tac, tic-tac, tic-tac...
¡Despierta!
¡Mira qué hora es!
¿O es que no tienes reloj?
¡Despierta y vive!
V
Sóc un trencaclosques.
Centenars de peces unides,
encaixades,
pel pas dels anys.
Trencaclosques que és experiència,
que és camí,
que és vida.
I tu arribes
i amb una negra mirada
em desmuntes peça a peça
deixant-me orfe dels anys passats
però obrint-me un nou destí.
Un nou trencaclosques.
VI
amor que tot ho domina,
amor que mires,
amor que parles,
amor que deixes un suau petó
en uns llavis assedegats de tu.
Amor.
Hi ha res més anhelat?
Hi ha res més desitjat?
Amor.
Res més.
III
Invisible.
Com les paraules que no es diuen.
Com les mirades que no miren.
Com els pensaments que només es pensen.
Com l’esperit.
Com l’amor que és secret.
Invisible.
Com els sentiments que m’envaeixen
en sentir les teves paraules,
en veure les teves mirades,
en pensar que aquest amor
deixarà de ser invisible.
IV
¿Porqué te quedas sentada
mirando como pasa?
¿Porqué estás ahí, inmóvil?
¿Porqué estás callada?
Tic-tac, tic-tac, tic-tac...
¡Despierta!
¡Mira qué hora es!
¿O es que no tienes reloj?
¡Despierta y vive!
V
Sóc un trencaclosques.
Centenars de peces unides,
encaixades,
pel pas dels anys.
Trencaclosques que és experiència,
que és camí,
que és vida.
I tu arribes
i amb una negra mirada
em desmuntes peça a peça
deixant-me orfe dels anys passats
però obrint-me un nou destí.
Un nou trencaclosques.
VI
Regala’m un somriure.
Un somriure d’aquells
que dibuixes en els teus llavis.
Un somriure que produeix mil sensacions
que provenen dels instints més bàsics
del meu ésser.
Un somriure que eleva,
fins a límits impensables,
la temperatura d’aquest cos
que espera amb anhel
ser refugiat permanent del teu cos,
del teu somriure,
de tu.
VII
Un somriure d’aquells
que dibuixes en els teus llavis.
Un somriure que produeix mil sensacions
que provenen dels instints més bàsics
del meu ésser.
Un somriure que eleva,
fins a límits impensables,
la temperatura d’aquest cos
que espera amb anhel
ser refugiat permanent del teu cos,
del teu somriure,
de tu.
VII
Gafas, ulleres...
Oh! Quina il·lusió,
quina alegria!
Si no fos per elles,
com podria veure la teva mirada?
Com podria gaudir dels teus gestos?
Com podria tenir-te sempre present?
No podria,
si per elles no fos.
(en col·laboració amb la Mercè)
VIII
A tomar “pol” culo...
dijo con voz potente y a la vez refinada.
Él la miró perplejo.
La miró con curiosidad interrogante.
Y finalmente actuó.
Se dirigió decidido a la salida
e inició la caza salvaje
que haría realidad una propuesta
que ella jamás imaginó
que pudiera ser real.
A tomar “pol” culo...
dijo con voz potente y a la vez refinada.
Él la miró perplejo.
La miró con curiosidad interrogante.
Y finalmente actuó.
Se dirigió decidido a la salida
e inició la caza salvaje
que haría realidad una propuesta
que ella jamás imaginó
que pudiera ser real.
18 de setembre de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada