Ho has fet de nou

L’èxit és aclaparador.
Ho has aconseguit de nou.
Felicitats!
Les paraules causen efecte.
La mirada traspassa aquell límit
que la fa insostenible.
Les faccions es transformen
com si d’una màscara es tractés.
Sí.
Ho has fet de nou...
Has tornat a tocar-me els collons!

Torna Balneario

El proper divendres dia 31 d'octubre a les 20 hores al teatre de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (Avda. Diagonal 647) de la UPC, tindrà lloc una representació de l'obra de teatre Balneario, interpretada per la companyia Seitan Teatre. Us esperem!

Balneario
Original d'Albert López Vivancos

Un grupo de ex-alumnas del colegio de las Misioneras de Nuestro Señor Dios Redentor ha organizado un encuentro para recordar su época como estudiantes y saber que ha sido de sus vidas después de muchos años sin verse. El lugar escogido para la ocasión es un balneario donde pasarán un fin de semana juntas. Todo parece ir como lo tenían planeado hasta que empiezan a suceder cosas extrañas. ¿Están realmente donde creen estar? ¿Dicen la verdad cuando explican sus vidas? ¿Qué sucede en aquel lugar?

Balneario es una comedia llena de momentos divertidos y cómicos pero salpicada también por situaciones de esas que nos hacen reflexionar. Un divertimento para pasar una velada muy amena.


Reparto: Dolors Calmet, Raquel Fernández, Lluís Gálvez, Albert López, María Martínez, Mercè Naval, Sara Naval, Encarna Padilla y María José Pórtoles

Escenografía y vestuario: Seitán Teatre

Telón de fondo: Mercè Naval, María José Pórtoles y Seitan Teatre

Maquillaje: Merche Hernández

Técnicos de luz y sonido: Estanis Aboal y Jesús Horcajo

Diseño gráfico: Estanis Aboal


Dirección: Albert López Vivancos

Dame tu mano

Mi mano siempre está a punto
para enlazarse con la tuya.
No importa las veces que caigas:
soy viajero incansable de este camino
que juntos estamos recorriendo.
Así que dame tu mano
y levántate de nuevo.
Yo te sostendré.
Te cargaré a mis espaldas
y caminaré por los dos
si es necesario.
No importa la distancia.
Juntos llegaremos
donde nuestras miradas fijen el destino.
Porque el amor es nuestro aliado,
el verdadero combustible
que nos empuja siempre adelante.

9 de febrero de 2008

Em sento incapaç

Em sento incapaç.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Incapaç de seguir emmagatzemant
tants sentiments,
tantes mirades,
tants silencis que realment parlen,
tants petons amagats.
Em sento incapaç si tu no hi ets.
Necessito esbrinar el misteri
que es pot intuir als teus ulls,
necessito esbrinar els secrets
del teu somriure,
la màgia de la teva veu.
Però no hi ets...
Potser hauré de seguir emmagatzemant.
Segur que encara
queda algun raconet.

Què hi ha?

Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero

* * *

Què hi ha més enllà de les ones?
Què puc trobar més enllà d’aquest blau,
que ara és blanc,
ara és verd,
ara és...

Què hi ha en aquest rostre pensatiu?
Com enfilar la meva agulla
en el fil dels seus pensaments?
De quin color són aquests pensaments?

Què hi ha en la nuesa del cos
que sent la brisa acaronar-lo?
Com gaudir d’una pell càlida
que desperta qualsevol sensualitat?
Com?

I què cerquen realment
aquests ulls que observen l'obra d'art?
L’art són els colors?
O potser és la càlida pell?
Potser el cos nu?

Sempre infant

El petit infant segueix viu.
Corre per les venes.
S’apodera encara de l’esperit.
Malgrat els anys.
Malgrat els somnis que no s’han fet reals.
Malgrat les decepcions.
Malgrat tu...
Tu que havies de ser-hi
i no hi ets.
Tu que segueixes passant
per sota la finestra
ignorant de la mirada
que segueix observant-te.
Que mira des de dalt els teus cabells,
ara rossos, ara negres, ara roigs.
Són els mateixos ulls.
Els d’aquell petit infant.
El que corre encara per les venes.
El que manté viu l’esperit.
L’infant que no ha volgut marxar.
Peter Pan.
Petit Príncep.
O qualsevol dels Nens Perduts.
Infant.
Sempre infant.
Que restes.
Que em fas anar endavant.

Colors

No saps on ets,
ja ho sé.
No veus res:
mires endavant,
mires enrera,
res.
Negre sembla ser el color del futur...
i del passat.
I tu?
Gris, oi?
No ets capaç de veure els colors,
els teus colors.
On és la dignitat de l’home
quan un no és capaç de veure
els seus propis colors,
de trobar-se a un mateix,
de reconèixer el seu reflex al mirall
cada matí?
Blanc, roig, blau, groc...
Tots hi són en tu.
Tots.
Busca’ls,
t’ho prego.
Fes-ho!
Troba’ls!
La nostra vida és menys vida
sense la claror dels teus colors.

Les meves paraules,
que són els meus colors,
són avui per tu,
seran sempre per tu.

El cavaller

Il·lustració d'Estanis Aboal

El cavaller avança amb pas ferm. Duu els seus millors vestits i l’espasa llueix penjada del cinturó de cuir finament treballat. El cavall l’espera, altiu i noble. Noble igual que ell i tota la seva nissaga. En arribar al seu costat acarona la llarga crinera. El corcer respon amb un moviment de cap. Reconeix el su senyor. Sap que a ell l’he de deixar muntar. I així ho fa.

El cavaller observa el seu entorn. D’allà dalt estant tot es veu diferent. És com si el món estigués als seus peus. Un lleu moviment dels seus talons fa que l’animal comenci a caminar. Tot està fet, res pot aturar el seu destí. Sap cap a on s’encamina. Sap que trobarà al final. Sap a qui trobarà al final.

L’observen. El reverencien al seu pas. Hi ha somriures als llavis. Un somriures que són reflex de pensaments. De pensaments... Pensen en la donzella, la donzella del final del camí mentre el seu senyor s’allunya lentament d’ells. La donzella...

En arribar el cavaller baixa, serè i tranquil, de la seva muntura. Acarona la bèstia de nou. És un gest d’agraïment per haver-lo dut una mica més enllà, més enllà de qualsevol determinació preestablerta.

Un soroll al seu darrera desvetlla la presencia d’algú. Es gira poc a poc i un somriure es dibuixa als seus llavis. És allà, davant seu, a poques passes de distancia. Avança. Avancen l’un cap a l’altre. S’atura. S’aturen l’un davant l’altre. La mà s’alça com per art de màgia per acariciar el bell rostre. Ha arribat el moment: el cavaller abraça el jove lacai d’ulls color de mar.

Els somriures, de ben segur, s’esborraran de tots els rostres.

¿Vuelas conmigo?

¿Vuelas conmigo?
¿Qué no tienes alas?
Las alas están en el espíritu.
Puedes volar cuando quieras.
¿El motor?
Los sueños, por supuesto.
¿Qué sería de mí sin los sueños?
Sin ellos seguro que no podría volar.
¿Qué hay que tener los pies en el suelo?
¿Qué hay que ser realista?
Como quieras.
Yo prefiero ver las cosas desde arriba.
¡Volar!
Volar surcando mis sueños,
mis deseos, mis pasiones,
mis anhelos.

No te quedes en tierra.
Desde arriba
se disfruta más de la vida.

Indefenso

Ayer te vi tan indefenso…
Quise llegar hasta ti,
dejarlo todo,
estar junto a ti.
Pero las malditas cadenas
no me dejan correr.
Las cadenas.
Siempre las cadenas.
Cada eslabón se aferra a mí,
se incrusta en la carne,
en el espíritu.
Y cuanto más afán pongo en avanzar,
más fuerte es su resistencia.
¿Cómo desprenderse?
¿Cómo deshacerse de tantas cosas
que se me antojan imprescindibles?
¿Cómo olvidar estereotipos y prejuicios?
¿Cómo alejarse del miedo?
Quizás tú indefensión
sea el camino.

Caminem de nou

Caminem de nou?
Som-hi.
Iniciem la ruta.
Cap a on?
Tan se val.
Caminem.
Què et sembla si anem cap allà?
Molt bé.
Seguirem el rumb que tu escullis.
I si m’equivoco?
No te equivocaràs.
Però...
Si t’equivoques girem cua.
O agafem el primer trencant.
Vols dir?
I tant!
Apa, no xerris més.
Molt bé.
Caminem doncs.
Som-hi.

Socorroooooo

Spiderman va pensar que jo era el dolent... i em va atacar!!!!