L'Albert: de febrer 2007

dissabte, 24 de febrer del 2007

Cinquanta-dues setmanes, un any

Pip-pip... Pip-pip...

Obres els ulls.
Fosca trencada per un petit raig de llum.
Silenci.
Potser la remor del vent.
La persiana s’alça.
El sol.
La llum.
El dia.
Els ulls es fixen en l’horitzó.
Records.
La nit passada.
Furtiu en la foscor.
Un objectiu.
Clar.
Vigiles.
Cerques.
Trobes.
És entre les mans.
Observes.
Toques.
Ensumes.
Ulls que es tanquen.
Somriure als llavis.
Respiració profunda.
És teu!
Només teu!
Cinquanta-dues setmanes, un any.
Molt de temps esperant.
I a la fi és teu.
Potser un somni?
No!
Realitat.
Comprovació immediata.
El sents sobre la pell.
Ben ajustat.
És real.
És teu.
És amb tu.
És en tu.

24 de febrer de 2007

dimarts, 20 de febrer del 2007

Avui torna a ploure sobre el mar

Avui torna a ploure sobre el mar. Com aquella vegada, recordes? Avui els meus peus m’han dut de nou fins el mar. Con aquella vegada. Però llavors em sentia indiferent. Ni angoixat, ni content ni enamorat. Simplement indiferent. Sento l’olor tan característic de l’aigua de mar (aquesta olor em segueix transportant a una altra dimensió...) Veig l’horitzó com es dibuixa davant els meus ulls. Sembla tot com aquella vegada. Amb la mirada clavada en aquest horitzó arribo fins el límit que em permet mantenir els peus en terra ferma. Terra ferma? Què carai! Les onades que trenquen davant meu m’agafen, em rodegen, pugen pels meus pantalons fins arribar als genolls. Sento la humitat als peus presoners de les sabates (potser les hauré de llençar després d’això). Sóc feliç!

Aixeco el cap al cel i deixo que l’aigua que baixa des dels núvols cobreixi el meu rostre. I l’encanteri, com aquella vegada, ha obrat el miracle de nou.

Avui torna a ploure sobre el mar i la felicitat arrela profundament al meu esperit.

20 de febrer de 2007

dissabte, 17 de febrer del 2007

Pasqua 2004

Monestir de Les Avellanes

He trobat aquest escrit que vaig elaborar després de la Pasqua del 2004, celebrada al Monestir de Les Avellanes. És el relat d'una experiència viscuda que em va marcar molt profundament. Segur que hi haurà qui pensarà que és una tonteria. Respecto la seva opinió i només desitjo que ells respectin el meu pensament i les meves creences.

Sóc actor. Quan ets dalt de l’escenari representant un paper, ets tu qui controla la situació. És l’actor qui mou els fils del personatge. No pots deixar que els sentiments de l’individu que representes passin per damunt dels teus. És una qüestió de supervivència: acabaries boig si cada cop que actues et desprenguessis de tu mateix i la personalitat del personatge et controlés a tu.

Monestir de les Avellanes. Pasqua 2004. Divendres Sant. Lectura de la Passió de Jesús de Natzarè. Jo, l’actor, represento a Jesús. Sóc jo qui controla al personatge: els seus moviments, els seus gestos, les seves mirades, les paraules, les intencions amb que són dites aquestes paraules... Amb plena consciència porto el meu personatge per on desitjo. El modelo al meu gust, al gust de l’espectador.

“Aquí teniu l’home...” Les paraules de Ponci Pilat són el senyal per avançar fins el centre de la nau. Una veu segueix narrant, mentre altres d’entre el públic comencen a murmurar una paraula que poc a poc esdevé un clam: “crucifiqueu-lo!”. Forma part del guió... Un buit inesperat s’apodera de mi. Miro al voltant i no veig res. Només sento veus. “Crucifiqueu-lo! Crucifiqueu-lo! Crucifiqueu-lo!”. Se’m claven al més profund del meu ésser... Jo, Jesús de Natzarè, em sento vulnerable, traït, ultratjat, abandonat... I jo, l’actor, buit i fred... terriblement sol!

La representació continua, però ara tot és pura inèrcia. No sóc jo qui té el control. És una força inexplicable... Em sento instrument per comunicar un missatge. Em sento portat per... Ell?

Tot s’ha acabat. La creu és al mig de la nau i Jesús de Natzaret és allà, inert. I jo, l’actor, resto en un racó absort en els meus pensaments, intentant assimilar l’experiència viscuda, intentant trobar resposta a totes les preguntes que envaeixen ara la meva ment.

És difícil trobar respostes. És difícil trobar una explicació. O potser no. Potser la resposta és senzilla i única: he estat OKUPAT PEL CRIST.

(Nota: el lema de la Pasqua 2004 va ser "Okupats pel Crist")

dijous, 15 de febrer del 2007

Una força desconeguda m'empeny

Camino. Com sempre. Una força desconeguda, potser Déu?, m’empeny a fer-ho. Segueixo el camí. El camí m’allunya i alhora m’acosta. El sol m’escalfa, és agradable sentir-lo damunt la pell. Fa una mica de vent. És fresc. Contraresta l’escalfor del sol. La natura m’envolta. L’observo. A més que mires, més colors sorgeixen de cada racó. Els colors m’envolten. S’apoderen de mi. Sóc part d’ells. Sóc part de la natura. Segueixo caminant enmig de verds, marrons, blaus... Les pedres m’atrauen, em criden. M’aturo. Prenc una entre les mans. Sento la seva forma en els meus dits. L’oloro. Te aroma de terra. De terra humida. Em sento part d’ella, sóc part de la terra. Reemprenc el camí. Fa pujada i costa. La respiració s’accelera. El caminar és més lent. Arribo al final de la pujada. Les runes d’una casa em criden a explorar-les. Entro i em moc enmig de pedres caigudes i de bigues de fusta malmesa pels corcs. Quins secrets amaguen? De què són testimonis? Escolto atentament. El vent, que segueix bufant, sembla portar la resposta: són testimoni del passat. Però aquest passat es fa present en cada pedra per perdurar en el temps. Deixo les runes i el camí em porta fins a una cruïlla. He de decidir: esquerra o dreta. Però hi ha una tercera opció que és tornar enrera. Miro a una banda, miro a l’altra, em giro i faig una ullada al camí recorregut. Torno. Aquesta és l’opció. Per la mateixa senda que ara no és la mateixa. Ara tinc el sol de cara i el vent bufa al meu favor. Veig altres colors, altres pedres, una natura nova observada amb uns ulls diferents perquè ara tenen l’experiència viscuda uns quants minuts abans. És el mateix camí i alhora diferent. I a més del vent, m’empeny un objectiu que abans no tenia: al final del camí trobaré casa meva i els meus germans. I quan demà surti de nou a caminar ho faré amb la convicció que sempre tindré un lloc on tornar.

11 de febrer de 2007

dimarts, 13 de febrer del 2007

Como tantas otras veces

Ilustración de Estanis Aboal

Como tantas otras veces, el sueño se repite: el muchacho de tersa piel, sonrisa seductora y mirada profunda se acerca lentamente hacia mí. Como siempre viste únicamente una pequeña pieza de ropa, ajustada, que tan solo cubre la intimidad del muchacho y que hace volar la imaginación del espectador que intuye el secreto que esconde. En su cuello, una fina cadena de plata que realza su belleza… Pero hoy el sueño es especial. Sí, porque hoy el bello muchacho tiene una piel tersa y conocida: la tuya… Su sonrisa seductora se dibuja en unos labios conocidos: los tuyos… Su mirada penetrante sale de unos ojos conocidos: los tuyos… Hoy el muchacho de la fina cadena al cuello es alguien conocido: tú. Y la emoción invade a este loco soñador que pide ansioso una y otra vez que hoy, especialmente hoy, ese sueño sea pronto una realidad.

dilluns, 12 de febrer del 2007

Quan el passat retorna

Quan el passat retorna...

El passat? Impossible. Mai torna el passat. El sol apareix dia a dia a l’horitzó i il·lumina la vida amb els seus raigs. És això el passat que retorna? No! Cada matinada és diferent de l’anterior. T’enamores, sents aquella emoció especial a l’estómac, no deixes de pensar en aquella persona, com t’ha passat altres vegades. És també això el passat que retorna? Tampoc! Perquè no hi ha dos amors iguals, són únics i irrepetibles. I ara vius una situació que ja havies viscut. El passat que retorna oi? No és així, encara que t’ho sembli. Perquè ara tens l’experiència d’aquell primer cop i per tant ja no és igual que llavors. Ara és un nou present que s’ha d’afrontar amb una nova personalitat. Perquè tu tampoc ets qui eres en aquell passat.

6 de febrer de 2007

No et baixis els pantalons

Música suau.
La taula parada.
Dues espelmes al damunt.
Moltes altres distribuïdes per l’espai.
Per ambientar.
Encens que aromatitza.
Canyella.
El timbre sona.
Tu.
Mirades, somriures.
Menjar lleuger, postres, cafè.
Una xocolatina.
Subtils carícies per sota la taula.
Anem al sofà?
Mans enllaçades.
Més carícies.
Paraules a l’oïda.
Xiuxiuejos.
Mans que cerquen.
Racons inexplorats.
Passió.
Espera!
No et baixis els pantalons!
Deixa’m que ho faci jo mateix.

31 de gener de 2007

Què faries si no tinguessis por a res?

Què faries si no tinguessis por a res?

Afrontar qualsevol situació.
Agafar el toro per les banyes.
Dir el que penso,
sempre.
Fer “puenting”.
Engegar a qui ja saps a la merda.
Dir-te que t’estimo.
Fora dubtes.
Besar-te.
Acariciar una serp.
I tantes i tantes coses que no dic...
per por.

No tenir por a res?
No sóc capaç d’imaginar-m’ho,
la por sempre ha estat present.
Tu si?
Es pot viure sense por?

No tenir por a res...

24 de gener de 2007

Una mirada, una paraula, un somriure

Una mirada, una paraula, un somriure.

Una mirada...
Els ulls tancats.
I quan s’obren...
es desvien,
fugen d’altres mirades.

Una paraula...
Mut.
No dius res.
El silenci es pot tallar.

Un somriure...
Llavis impassibles.
Inexpressiu total.
Una llàgrima al rostre.

Avui no hi ha mirades,
ni paraules,
ni somriures.

Avui et trobo a faltar.

17 de gener de 2007

Per terres africanes

- El trobaré – es digué a ell mateix. Aquell repte es convertí en l’objectiu número u de la seva existència. Res el podria aturar. Es va prometre no defallir. Trauria les forces d’on fos i al final ho aconseguiria. Després, viuria només per assaborir l’èxit de la seva aventura.

I així fou que es posà en marxa. Fes el que fes, anés on anés, estigués amb qui fos, sempre estava atent. Res no passava desapercebut a la seva mirada. Escrutava tot el seu entorn. Parava atenció a les paraules de la gent que es creuava al seu camí per tal d’extreure’n informació. Un cop, viatjant per terres africanes, li semblà veure el final de l’aventura. Tan sols va ser una falsa alarma. Un miratge produït per l’afany de poder abraçar la victòria.

Avui, passat el temps, segueix la seva recerca. Continua observant i escoltant. No defalleix. Segueix endavant, sempre endavant. I la seva ànima conserva intacte el repte amb el que es va comprometre en un temps ja passat.

10 de gener de 2007

Acaba un, però n’arriba un altre

Acaba un, però n’arriba un altre. Així que tranquil, no et quedaràs sense. Això sí, aquest cop no desaprofitis l’ocasió. Has de fer tot el possible per aconseguir-ho. Lluitar sense treva. Buscar els recursos necessaris. No pots permetre que s’acabi un altre sense arribar a assolir la fita. Tu pots! Segur! Endavant doncs. El món és teu, avui, demà, sempre. Surt decidit, amb determinació, segur de tu mateix. Només la plena confiança et durà al final. Ho vols, oi què sí? Ho desitges, veritat? Fes-ho doncs!

I si finalment aquest també s’acaba i no ho has assolit, doncs tranquil, que n’arribarà un altre. Aquesta és l’avantatge de ser humà: sempre pots seguir somiant.

3 de gener de 2007

Quan la veu es perd

Digues un mot.
Digues el mot.
El mot que vull sentir.
La paraula desitjada.
Paraula màgica.
Paraula.
Parla!
He de sentir-la!
Necessito escoltar-la!
És vital....
com l’aigua.
La dius, si us plau?

Silenci...
Quan la veu es perd...
no hi ha mots,
no hi ha paraules.
Ni tan sols el mot,
ni tan sols la paraula.

No pots dir-la?
No tens veu?
Somriu-me doncs.
La paraula ressonarà,
igualment,
en el més profund del meu ésser.

27 de desembre de 2006

Arribat de lluny, s’endinsà en el més profund de les ànimes

Arribat de lluny, s’endinsà en el més profund de les ànimes. La seva mirada era diferent. Els seus gestos eren diferents. Les seves paraules eren diferents. I encisaven. Et transportaven a una altra dimensió. Eren... no sabria dir ben bé com eren. Però no et deixaven indiferent i et feien llençar, sense poder-ho evitar, a viure-les. Les vam viure tan com vam poder, amb intensitat, amb passió, amb delit. I tal com arribà, se n’anà. Però les paraules perduraren. Encara avui perduren. I en el més profund de les ànimes és remou el desig de veure’l aparèixer de nou algun dia.

20 de desembre de 2006

També pinya, verdures i un quilo de patates

El timbre sona insistentment. No vols obrir. Encara no. Oblida que està sonant... Lalalalalalala.... Ja obro! Entra com una exhalació. Va directe a la nevera. Però si la tens buida! Parla, parla, parla. No deixa de fer-ho. Però no sé que diu. Prefereixo no saber-ho. De les bosses que duu a les mans treu llet, iogurts, suc... També pinya, verdures i un quilo de patates. Tal com ha arribat, marxa. Tanco de nou amb clau i retorna el silenci enyorat. No sé perquè ha vingut, encara em quedava una taronja i un plàtan.

13 de desembre de 2006

Taronges, llimones i uns quants plàtans

Taronges, llimones i uns quants plàtans. Suficient per sobreviure un parell de dies? Potser tres? Segur que sí. I si persistia la inapetència de les darreres setmanes podria encara aguantar més temps sense sortir al carrer. Ara per ara era una necessitat vital deixar d’existir per als altres, ser habitant solitari del seu món personal. Mirar durant un temps cap a dintre per posar ordre, per fer neteja, per tornar a trobar-se. Tasca difícil aquesta, sobretot quan els altres són part vital de tu mateix. Però era necessari fer-ho. Era la única opció: tancar amb clau per dins durant un temps per després poder sortir de nou amb la ment oberta a noves expectatives.

6 de desembre de 2006

Quan l'objectiu és guanyar

Endavant!
Sempre endavant!
No tinguis por!
No miris enrera!
Confia en tu mateix!
Tanca els ulls i llença’t al buit!
Tira pel dret!
Trepitja qui sigui...
quan l’objectiu és guanyar tot val!
...

Dec ser un perdedor.

29 de novembre de 2006

A l'altra banda de l'oceà

Després de regirar la ciutat, les muntanyes que l’encerclaven i les platges que la banyaven sense èxit, decidí anar més enllà. Visità altres ciutats, pobles, regnes. Va recórrer boscos. Pujà al cim de totes i cadascuna de les muntanyes que es trobà. Interrogà tothom que es creuava al seu camí. Cridà amb totes les seves forces als quatre vents la insistent pregunta: on ets? I per única resposta, també insistent, la seva pròpia veu ressonant per tots els racons...

On ets?
On ets?

On ets?

Exhaurit, aturà la seva recerca i reflexionà. Avaluà la situació i sospesà la possibilitat de deixar-ho córrer. Però això no anava amb ell. Llavors es digué: potser és a l’altra banda de l’oceà.

S’embarcà en un petit vaixell, hissà les veles i prengué de nou rumb a l’aventura. L’aventura de trobar algú capaç d’omplir l’espai que fins ara ocupava la solitud.

24 de novembre de 2006

Les fulles caigudes pel camí del bosc fan un coixí al caminar

Els arbres s’aixequen imponents. Els seus troncs dibuixen un laberint que esdevé màgic amb la penombra del capvespre. Les fulles caigudes pel camí del bosc fan un coixí al caminar. Els meus peus, coberts per les fulles, avancen lentament. Les fades i els follets em saluden. Un petit unicorn m’avança al galop perseguit per un nan trapella. En una clariana, Peter Pan juga als escacs amb el Petit Príncep observats per la Wendy amb posat de gelosia. Motius en té: les mirades dels nois delaten sentiments ocults que potser no ho són tant si et fixes en l’armari que és al seu costat amb les portes ben obertes. Més endavant, just al costat del riu, la bruixa dolenta negocia amb la Blancaneus el conveni laboral dels Set Nans, que s’entretenen a barrar el pas al Conill Blanc de l’Alícia. A mesura que avanço van apareixent més i més personatges: Pluto, Hèrcules, Campaneta i els Nens Perduts, Chin Chan, Mary Poppins, Doraimon, ... Just després de travessar el riu, un fort cop al cap em desperta i em treu de “cop” del somni. Maleïda pinya! Podries haver caigut en una altra banda! Si més no, el nyanyo em recordarà la fugaç fugida de la realitat.

18 de novembre de 2006

Vull fugir i no em moc

Tot és a punt: les caixes plenes i ben precintades, els mobles dins del camió, les maletes a la porta i el cor ple de records. No és un adéu, però què difícil serà retornar. Molt difícil. Perquè abans de poder retornar he de poder marxar. No. Marxar no: fugir! Vull fugir! Sí, però vull fugir i no em moc! Sé que he de fer-ho però les cames, l’esperit no respon. He de fer-ho. De res serveix restar aquí si tu no hi ets. I ja fa temps que no hi ets. M’he aferrat als records, m’he aferrat a tot allò compartit, m’he aferrat als somnis que no s’han fet realitat, que no es faran realitat. Per això segueixo aquí. Sé que en el moment que la porta es tanqui darrera meu ja no serà possible retornar de nou. No serà possible...

Passaré la nit envoltat de caixes i maletes, somiaré de nou i potser demà podré travessar la maleïda porta.

7 de novembre de 2006

Van pintar les parets de groc

Com costa d’obrir la porta quan has de travessar-la per tornar allà on no vols tornar. Va ser tan fàcil obrir-la per sortir d’allà... No pots fer-hi res. S’ha acabat, ho saps. Per tant més val fer-ho ràpid i aviat. Empenys fort i la porta cedeix. Fas una ullada a l’altra banda. És fosc, però ja ho sabies això. Mires enrera, una última ullada... Tornes la mirada cap a la foscor, respires profundament i fas el primer pas. I el segon i el tercer. Tornes a ser al punt de partida. Fa olor a resclosit. Sense mirar empenys la porta de nou. El soroll de les frontisses rovellades ressona per tot. La claror va desapareixent lentament en sincronia amb la porta que es tanca i tu... tornes a estar sòl. Recorres l’espai recuperant el passat. Segueix sent molt familiar, no has estat tant de temps fora. Tot és gris. Només un petit raig de llum que entra pel forat del pany dóna un bri de color. T’acostes i mires. Mires enrera. Mires el que tenies i ja no tens. Vas fins el llit i et deixes caure a sobre. Observes de nou al teu voltant. Segueix sent gris. Mentrestant a fora, van pintar les parets de groc.

1 de novembre de 2006

Testimoni silenciós

ODA A UN “CHUPETÓN”

Apareixes al meu coll,
morat enmig de rosat.
Com es pot dissimular?
Maquillatge potser?

Automàticament:
interrogatori de la gent!

- Què és això? *
- No ho sé. M’ha sortit quelcom?
- Com t’ho has fet? *
- Em dec haver fet un cop...
- Qui t’ho ha fet? *
- Però què dius? M’ha sortit de cop!

I sigui de cop o de cop,
allà segueix ell,
testimoni silenciós.

Una història d’amor.
Una nit de passió.
Venjança?
Somnis de ...
De qui?
Records d’adolescència.
On són aquells anys?
Desitjos, anhels.
Potser, un cop de sort?

I durant dies persisteixes,
no t’esborres,
al coll segueixes.

Record d’una nit,
d’una tarda
o d’un matí.
D’un sofà,
un llit
o qualsevol racó.

Testimoni silenciós.

* dit en to burleta i, evidentment, amb segones intencions...

19 d’octubre de 2006

Plou silenciosament

No tens pressa,
però sí desig.
És a prop,
ho saps.
Com tantes altres nits.
Dorm.
Vetlles...
I esperes.
A què?
Sents la pluja que pica contra els vidres
de les finestres.
El motor de la nevera es posa en marxa
de nou
durant pocs minuts que semblen molts.
Els “crec-crec” de la fusta dels mobles
fan córrer la imaginació.
Durant el dia no els sents
però a la nit es converteixen en monstres
que deambulen per tota la casa.
Es mou, es gira.
Esperes.
Sembla que ja no plou.
Tens la gola seca.
Et lleves i a les foques vas a la cuina.
L’aigua sembla donar-te nova energia per seguir.
Per seguir esperant.
Des del llindar de la porta
observes el cos vagament il·luminat,
en la penombra,
immòbil.
Tornes al llit.
La nit és llarga.
Dorm.
Vetlles...
El soroll de la pluja
torna a fer-te companyia
mentre en el teu cor
plou silenciosament.

12 d’octubre de 2006

Què no ho veus que desafines?

Què no ho veus que desafines? Com sempre estàs fora de lloc. De lloc i de joc. Pots obrir els ulls d’una vegada? Ets patètic, saps? Sempre fora de to. T’hauries de fixar una mica més. Mira la partitura i llegeix. No és fàcil fer-ho a vista, ja ho sé, però almenys intenta-ho. Veuràs quina melodia surt. Veuràs com és tot més fàcil i senzill. Va, fes-ho d’un cop! Preparat? Eh! Què no em sents? Ja tornes a fer el que vols! De-sa-fi-nes! Doncs saps què et dic? Ja t’ho faràs!

5 d’octubre de 2006

Avui les gavines estan prenen el sol damunt la sorra de la platja deserta

Avui les gavines estan prenen el sol damunt la sorra de la platja deserta. Recordes quan érem nosaltres els què restàvem immòbils damunt la sorra oferint els nostres cossos al sol? No hi havia ningú més. Tu i jo. No teníem res i ho teníem tot. Per uns instants la platja era nostra: la sorra, l’aigua, el sol... i tu... i jo. I si algú gosava entrar en el nostre territori passava totalment desapercebut als ulls, a les oïdes, a qualsevol dels sentits. Sense saber-ho, en aquells moments només teníem una cosa al pensament: en el meu, tu i en el teu, jo. Ho recordes? Qui ens ho hagués dit llavors. El meu millor amic... El teu millor amic... I recordes quan vam ser conscients? Va ser com una pel·lícula de terror, com si les gavines que compartien amb nosaltres la platja deserta es convertissin de cop en monstres assassins que volien destruir-nos per tan gran pecat. No va fer falta, oi? La por es va encarregar d’allunyar-nos. Els prejudicis que ens envoltaven ens van prendre el que teníem: la sorra, l’aigua, el sol... i tu... i jo.

28 de setembre de 2006

No et facis il·lusions

Una cambra.
Un llit ample i confortable.
La nit.
Un cos al teu costat.
Nu.
Ulls penetrants.
Mirades que travessen l’ànima.
Per sempre.
Els teus dits acaronant la seva pell.
Excitant... eròtic?
Uns llavis que demanen a crits un petó.
Un petó.
Cossos que es barregen.
Bojeria.
Nit eterna.
Reflex de lluna penetrant per la finestra.

Somni o realitat?

No et facis il·lusions:
no és la llum de la lluna!
És el fanal del carrer.

21 de setembre de 2006

El temps s’allarga sense fi a l’espera de nous successos

I si no passa res? I si la rutina s’apodera definitivament de l’existència? El temps s’allarga sense fi a l’espera de nous successos. On són els somnis? Si no tens somnis no es poden fer realitat. On és l’esperança? Si no hi ha esperança difícilment assolirem el cim. On és la il·lusió? Si no n’hi ha, què podem esperar? Només temps i més temps. Temps d’espera. Esperar... No vull esperar! Algú em pot passar algun somni? Algú em contagia una mica d’esperança, d’il·lusió? No vull ser company inseparable del maleït temps d’espera.

14 de setembre de 2006

Avui és dijous

Avui és dijous
i tornaré a veure els teus ulls.
Avui és dijous
i la teva mirada
es creuarà amb la meva.
Avui és dijous
i el teu somriure il·luminarà
tot el que és al seu abast.
Avui és dijous
i la teva veu deixarà sonar uns mots
que ocuparan el ressò
dels pronunciats set dies abans.
Avui és dijous
i et tornaré a trobar.
Avui és dijous
i potser els meus dits
podran sentir la teva pell.
Avui és dijous
i tornaràs a marxar.
Avui és dijous
i en set dies més
tornarà a ser-ho de nou.
Avui és dijous.

7 de setembre de 2006

El retorn és feixuc

Va ser com un somni fet realitat. Tantes vegades havies desitjat poder-ho fer que quan vas tenir-lo a l’abast et va semblar un miratge. Però no: no era un somni, no era un miratge. No era una mala jugada de la imaginació ni cap broma de mal gust. Et vas pessigar... El vas pessigar... Tot era real. Llavors et vas llençar al buit, sense dubtes, sense complexos, assumint els riscos. I vas ser feliç. La vida prengué tot el sentit possible, tota la raó de ser.

Però tot té principi i final. Fins i tot els somnis fets realitat corren el perill d’arribar al final. Com el teu. Què fàcil va ser llençar-se al buit i que difícil és tornar enrera. El retorn és feixuc. Sempre ho és quan tornes de la felicitat. Sort que els records no te’ls pot prendre ningú.

31 d’agost de 2006

Despulla't i vine d'un cop!

Fes bona cara... Somriu... Digues el que volen sentir... Fes el que volen que facis... Sigues com ells volen que siguis...

Però... i si avui no estàs de bon humor i no tens ganes de somriure? O no vols dir, ni fer, ni ser com volen els altres? Faràs l’esforç, oi? Tancaràs els ulls, respiraràs profundament i en obrir-los de nou un bonic somriure apareixerà als teus llavis i faràs com sempre: ser com ells volen.

Quina llàstima. És tan gratificant ser un mateix. Podries intentar-ho, val la pena. Despulla’t i vine d’un cop a aquesta altra banda. Al costat dels que diem les coses pel seu nom, dels que somriem perquè ens ve de gust fer-ho. Dels que som nosaltres mateixos. Oblida els prejudicis, oblida el que diran. Sigues primer honest amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres. Sigues primer sincer amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres. Sigues primer fidel amb tu mateix per poder-ho ser després amb els altres.

Despulla’t d’un cop!

24 d’agost de 2006

El cel és més lluent després de la pluja

Els ulls sempre miren endavant. En tot moment, malgrat les adversitats sorgides en ocasions. La màxima és viure al moment amb la mirada posada en el futur. El passat només és això: passat. Passat i experiència, sens dubte.

Però avui, passejant en solitari per les muntanyes emboirades, sota un cel negre amenaçador, protegit per tres capes de roba per evitar el fred malgrat ser a ple estiu, sense previ avís i com si fos una llosa pesant, els anys, el passat cau al teu damunt. I et sents com mai t’havies sentit: gran. Veus el passat i t’imagines el futur: el mateix lloc, el mateix cel, el mateix fred, any rera any. I tu, sempre sòl.

La pluja fa acte de presència i apressadament cerques refugi. Perquè? Perquè ara? Tan se val. Potser ha estat només un mal moment. Espera a demà: el cel és més lluent després de la pluja. Segur que llavors miraràs de nou cap endavant.

26 d’agost de 2006

La rosa dona color amb el seu vermell a l’absurditat del moment

Què fa que avui torni a aquest lloc? Què fa que hi dipositi una rosa? I què és el que em farà retornar la setmana vinent i l’altra i l’altra, per retirar la flor seca pel sol despietat i substituir-la per una altra que en poques hores seguirà el destí de la seva predecessora? Perquè, si sé que allà no hi és? Si sé que no trobaré el seu somriure, ni les seves paraules, ni les mirades? Si sé que quan surti d’aquí ell seguirà on ha estat des del dia que va marxar? Si sé que segueix dintre meu? Tan se val. Ho faig i no cal buscar explicacions.

I mentre reprenc el camí de tornada, damunt el blanc immaculat de la tomba, la rosa dona color amb el seu vermell a l’absurditat del moment.

26 d’agost de 2006

El temps d'aventura és ara

Desperta! Posa’t en marxa! El temps d’aventura és ara! Aprofita que fa sol o que plou, que fa fred o calor. Gaudeix ara de la companyia o potser de la solitud. Fes camí o resta aturat. Escull el destí més llunyà o ves fins a la cantonada. Segueix el camí més enrevessat o fes drecera. Riu o plora. Menja i veu en un gran banquet o fes dieta de verduretes. Estima tot el que puguis, sobretot a tu mateix. Viu! Perquè el temps d’aventura és ara, el temps d’aventura és sempre.

25 d’agost de 2006

L'adolescència ataca sense pietat

La claror envaeix poc a poc la cambra. El cos, deixat anar sobre el llit, presoner encara de la nit, s’agita davant la nova realitat. Els músculs s’estiren, els sentits reaccionen, els mecanismes es posen en marxa. La mandra ataca però la inèrcia del deure, après amb el pas del temps, guanya la batalla i el moviment és un fet.

L’aigua cau constant damunt cada múscul, la ment pren consciència plena i els ulls veuen de nou el món amb claredat.

Tot és a punt per començar el dia: obligacions i responsabilitats omplen l’agenda. I tu, responsable i obligat, emprens el camí de la nova jornada.

És aquesta la teva veritable existència? No! Darrera la façana d’home madur i equilibrat s’amaga un esperit que mai t’ha abandonat: dintre teu habita encara aquell noiet viu, despert i eixelebrat que vas ser fa tants anys. I quan menys ho esperes, l’adolescència ataca sense pietat i et fa cometre les bogeries que fan que la vida sigui la veritable vida.

24 d’agost de 2006

Les paraules arriben amb la nit

Com sempre, silenci. Tantes preguntes... i cap resposta. Tants crits d’auxili i ningú disposat a acudir en socors teu... És llavors quan es fa present la solitud. És llavors quan et veus com a únic habitant d’un món que sembla donar-te l’esquena. És llavors quan fins i tot els anomenats amics desapareixen del mapa. O almenys això és el que a tu et sembla. Perquè potser en realitat segueixen al teu costat donant-te suport però tu estàs tan obcecat en les teves coses que ni els veus. Potser? No: segur. Segur que hi són per què els amics mai et deixen sòl. Perquè no els veus doncs? Potser per què les paraules arriben amb la nit quan tot és quietud i tranquil·litat? Quan el teu ànim és capaç de veure una mica enmig de la foscor? O és que la nit és refugi pels solitaris i només sota l’influx de la lluna som capaços de veure el món en colors? La nit, refugi dels exiliats del dia. El dia, silenci de les paraules que arriben amb la nit. La nit i el dia. El dia i la nit.

26 de juliol de 2006

Un crit eixordador ressonava en el més profund de l’ànima

Un crit eixordador ressonava en el més profund de l’ànima quan de sobte, una veu dolça, calmada, captivadora, deixà anar un breu murmuri que enllaçà el seu final amb una melodia que arribava de lluny i penetrava amb força en l’ànima. I malgrat la força del crit, que semblava convulsionar els fonaments de l’esperit humà, una mena de pau s’instal·là per tot igual com la calma s’instal·la al mar després d’una terrible tempesta. Una llum, nascuda d’un petit punt enmig de la foscor, s’apoderà de l’entorn fent desaparèixer el negre intens que dominava fins ara, canviant-lo per un blanc radiant que no permetia veure més enllà. I la veu seguia deixant el seu murmuri entremig de la melodia mentre el crit eixordador restava només en el record, en el passat. Intentà fixar la seva atenció en les paraules de la veu, però eren tan suaus que no aconseguia entendre-les. Però ell, lluny de desistir en l’intent, parà l’oïda una i altre vegada fins que el murmuri esdevingué cant, fins que la melodia esdevingué himne, fins que el blanc radiant esdevingué paisatge paradisíac. I a la fi pogué desxifrar les paraules. Paraules pròpies del més màgic dels encanteris. Paraules senzilles emeses amb senzillesa. Paraules senzilles que deien: t’estimo!

20 de juliol de 2006

Quan el sol ens pren... la lluna ens torna...

Què faríem sense els somnis? T’imagines viure sense somiar, sense desitjar, sense anhelar? Jo no. Jo somio a cada moment. Desitjo sense parar. Anhelo a cada batec del meu cor. És el motor de la meva vida, sense els somnis res funcionaria en mi. I sí, ja sé que molts somnis no es fan realitat mai de la vida. Però mira, quan el sol ens pren un sospir, la lluna ens torna l’alè per tornar a sospirar. I així, somni a somni, visc els dies, assaboreixo cada instant creient que el següent serà millor. Que el proper pas em durà fins allò que desitjo. Que els somnis i els anhels seran realitat. I que tu, siguis on siguis, apareixeràs per acomplir el somni més somiat. Aquell dia seguiré somiant amb tu, junts, sabent que encara que el sol ens pugui prendre el que més volem, la lluna serà la reina del nostre univers en arribar la nit. Cap sol podrà impedir que la lluna ens faci somiar de nou.

18 de juliol de 2006

Haurem de donar temps al temps

Haurem de donar temps al temps... Però no. Encara que li donem temps, el temps no el tornarà. No el tornarem a veure somriure. No el tornarem a sentir a prop. No el tornarem a trobar quan necessitem una carícia. No sabrem mai més que és saber-se protegit per aquell que et va donar la vida. Perquè aquest mateix temps al que li demanem temps se l’ha endut, ens ha pres una part de nosaltres mateixos que no recuperarem. I malgrat tot volem temps per racionalitzar uns sentiments que són difícils de racionalitzar. Mai ho aconseguirem, mai acceptarem la realitat. Sempre quedarà una petita reminiscència d’incredulitat amagada en el nostre esperit que diu que res d’això és cert, que en qualsevol moment apareixerà somrient i continuarà protegint-nos. Però no... Tan sols ens queden els records i la certesa que una part d’ell resta viva en nosaltres. Per sempre més.

12 de juliol de 2006

I jo que em pensava que ja en sabia

Caminem. Caminem sense parar. Caminem sense tenir el temps necessari per aturar-nos, per respirar, per donar aire a la pròpia vida, aquell aire vital que fa que podem seguir caminant. Malgrat això, malgrat no tenir temps d’aturar-nos ho seguim fent. Caminem encara que ens falti l’alè. Pas a pas anem construint la nostra història: amb les experiències, les bones i les dolentes; amb la convivència, la que ens fa companyia i la que posa pals a les rodes; amb l’amor, aquell que ens fa feliços i el que ens fa desgraciats... I també aprens a treure profit de tot, tan del que ha estat bo com del dolent, de les bones experiències i de les que mes val no recordar. Aprens a aixecar-te una i altra vegada quan caus als paranys que la teva pròpia vida et posa. I és llavors quan penses “això no em tornarà a passar”. Però de vegades torna a passar. Ens pensàvem que havíem après a no entrebancar-nos dues vegades en la mateixa pedra però no, això no és cert. Pots tornar a caure en el mateix error: forma part de la condició humana. I quan això passa l’única cosa a fer es pensar allò de “i jo que em pensava que ja en sabia i resulta que m’equivocava”. Sí. Ens equivoquem però seguim caminant. Sempre. Fins el dia que el destí o potser l’atzar decideixi que el llarg camí seguit ja no és camí sinó carreró sense sortida.

11 de juliol de 2006

Amagada rera els núvols la lluna riu de mi

És fosc i plou. No hi ha ningú. Agafo un llibre i l’obro per una pàgina a l’atzar. Llegeixo. Després d’unes quantes frases m’adono que no sé que dimonis he llegit el tanco i el deixo sobre la taula. La mirada s’atura sobre la coberta amb la curiositat de saber el títol. D’on ha sortit aquest llibre? No sabia que el tenia...

A la televisió fan... Vaja! Tot just acaba la pel·lícula. Tal se val, tampoc em venia de gust mirar-la. em despullo i em fico al llit. M’agrada la sensació d’estar nu entre els llençols. Tanco els ulls. em concentro en dormir però el títol del llibre comença a sonar una i una altra vegada a la ment. Com aquell que compta ovelles, però enlloc dels animals és el títol que es repeteix i es repeteix. Potser les ovelles fan dormir però els títols de llibre no. Estic desvetllat.

Em llevo i miro per la finestra: ja no plou. Em vesteixo i surto al carrer. Passejar m’anirà bé. El carrer és desert. M’allunyo de casa respirant la frescor que emana del terra humit. El silenci m’acompanya sota el cel cobert de núvols negres i amenaçadors que presagien un bon aiguat. Potser que torni...

De sobte un llamps travessa l’horitzó. Un, dos, tres... el tro dóna pas a l’aiguat presagiat que cau de cop i sense pietat sobre el cos d’aquest pobre indefens. Palplantat enmig del no res miro enlaire i crido “no podries haver esperat?”. Ningú contesta...

I mentre camino de tornada cap a casa, amagada rera els núvols la lluna riu de mi.

18 de juny de 2006

Per què demanes que parli si sóc feliç en silenci?

- No dius res
- No sé que dir...

De fet, potser no cal dir res. Tan sòls restant prop teu en silenci, sabent que ets al meu costat, sentint l’escalfor del teu cos, notant la teva presència... No el sents el silenci quan estem així, sense dir-nos res? No sents quantes coses diu aquest silenci? Escolta’l...

- Què et sembla?

- Digues alguna cosa...
- Per què demanes que parli si sóc feliç en silenci?
- Però...
- Calla!

16 de juny de 2006

No t'ho creuràs

No t’ho creuràs, oi, si et dic que tot ha estat un somni? No t’ho creuràs perquè encara sents la seva olor impregnada a la teva pell, encara notes els seus dits enllaçats amb els teus, encara escoltes les seves paraules tendres xiuxiuejades enmig del silenci de la nit... No t’ho creuràs encara que vegis que no hi ha ningú a l’altre costat del llit, encara que t’adonis que estàs sòl. No t’ho creuràs perquè si estens la mà i recorres el lloc on el seu cos va reposar profundament adormit, notaràs que encara és calent. I aquesta escalfor és testimoni de la seva realitat. Però, per sobre de tot, no t’ho creuràs perquè si realment ha estat un somni, desitjaràs deixar de viure la realitat de la vida per habitar aquest somni meravellós on els anhels i els desitjos deixen de ser anhels i desitjos i esdevenen somni dins del somni. No, no t’ho creuràs. No, no m’ho crec!

14 de juny de 2006

La catedral del cel i el cel de la terra

La calor queia com una llosa pesant al damunt de les pedres centenàries. Contemplà amb curiositat la majestuositat d’aquell temple concebut per a lloar un déu que imposava càstigs divins a aquells que gosaven transgredir els deu manaments de la seva llei sagrada. Quants homes haurien mort en aquell intent assolit d’aixecar l’edifici més gran i alt, més imponent, amb més noblesa i importància de la ciutat?

Traspassà l’arc de l’entrada sota la inamovible mirada de dotze apòstols de pedra i en tancar-se la gran porta de fusta macisa darrera seu, es trobà en un altre món. La penombra dominava l’àmplia nau. Les petites flames de les llànties votives dansaven per tots els racons produint ombres que recorrien columnes i capitells. L’olor a cera cremada i encens perfumava l’espai. La humitat produïda per les gruixudes parets penetrava al cos en forma de frescor agradable. El soroll de les seves passes ressonava acompassadament i en aturar-se, el silenci el delatà com a únic visitant.

S’assegué en un banc. Contemplà al seu voltant uns instants i tancà els ulls. Una sensació especial va recórrer el seu cos i, de rebot, la seva ànima. Restà llarga estona així, immòbil i silenciós, amb aquesta sensació especial, sentint alguna cosa per a ell inexplicable. Potser una presència? Déu? O potser ell mateix?

La calor seguia dominant l’exterior. En sortir es sentí orfe del silenci, dels olors, de la frescor, de Déu? No, no es podia sentir orfe del déu d’aquell temple, perquè era un déu que imposava càstigs divins, recordes? O potser aquell déu havia deixat pas a un altre? Potser el déu que hi habitava ara era el de la pau interior que havia experimentat? Potser ell mateix?

Les seves passes, que ja no ressonaven acompassadament, l’allunyaven ara d’aquell lloc amb la ferma convicció que hi tornaria. Segur que tornaria. Aquell lloc era la catedral del cel i el cel de la terra. Hi tornaria.

27 de maig de 2006

Només mirar-se als ulls ho van saber

El sol brillava enmig del cel esquitxat de petits i quasi inapreciables núvols. La tarda queia tranquil·la sobre la platja solitària. Petites ones trencaven a la sorra i deixaven anar a l’aire aquell so de mar relaxant i captivador. Del fons arribaven corrents dos infants que, furtivament, havien seguit el camí de la platja enlloc del que duia cap a una tarda intensament avorrida a l’escola. En ser prop de la vora de l’aigua van deixar les motxilles que penjaven de les espatlles i enmig de riures i crits es van desprendre de la roba deixant els seus cossos quasi nus exposats a l’escalfor del sol. Rodejats de sons marins i dels seus crits i riures, s’inicià una activitat desenfrenada de corregudes, salts, esquitxades d’aigua, lluites cos a cos... semblaven incansables, inesgotables. Es sentien lliures com mai havien estat. Finalment, exhaurits, restaren immòbils estirats panxa enlaire damunt la sorra contemplant el cel immens que els brindava una tarda inoblidable. El sol escalfava encara més els seus cossos que tot just iniciaven el salt cap a l’adolescència. Una suau brisa els recorria produint-los una sensació molt planera. Les ments s’anaven relaxant i de l’emoció pels jocs, de l’excitació de saber que estaven fent quelcom prohibit, passaren a una pau agradable i tranquil·litzadora. Instintivament les seves mans es van anar acostant fins tocar-se per després agafar-se i quedar enllaçades en un gest íntim. Giraren els caps l’un vers l’altre i només mirar-se als ulls ho van saber: aquella tarda, aquell precís instant era final i principi. Final de la infantesa, preàmbul d’una llarga vida, i principi d’un camí que se’ls presentava atractiu, ple d’incògnites i d’aventures, ple de sentiments, ple de vida.

24 de maig de 2006

Per què així?

El sol s’aixeca dominant en aquest dia que esdevé radiant, ple de llum. El teu cos, nu sobre la sorra humida de la platja solitària, rep els raigs de l’astre rei. L’escalfor envaeix cada centímetre de pell. La remor del mar, banda sonora d’uns instants de pau, de relax, de desconnexió. Els ulls tancats fan present una imatge, un rostre, un cos també nu. La imaginació vola, vola més enllà dels somnis, dels desitjos, dels anhels. Els ulls es clouen més fortament i la imatge es posa en moviment. El rostre, el cos, també nu, s’acosta cada vegada més per fondre’s amb el teu en una abraçada que es torna eterna. Els llavis, els braços, les mans es confonen absortes en un delirant recorregut de les intimitats de cada un dels cossos. El cor batega més intensament, la respiració accelera el seu ritme, el desig es torna il·limitat...

Obres els ulls. El sol segueix enviant els seus raigs contra el teu cos nu damunt la sorra humida. El mar segueix sent company fidel amb el seu anar i venir. I la imatge? On és el rostre, el cos també nu? Esvaït? Per què així? Tan se val. El sol t’envia els seus raigs i la remor del mar et convida a gaudir d’uns instants de pau, de relax, de desconnexió. Només has de tancar de nou els ulls. Fes-ho i tot esdevindrà de nou com tu vulguis.

16 de maig de 2006

Fidel com sempre

Premeditadament tanco els ulls i a l’instant la teva mirada, la teva paraula, el teu somriure, els teus gestos... envaeixen la foscor creada a consciència per retrobar-te de nou. És una sensació especial. De pau i tranquil·litat. És saber que per molt que les tenebres puguin envair el meu ésser, sempre podré tancar els ulls i una escletxa de llum, una flamarada d’escalfor provocada per la teva presència constant a la meva ment, em mantindrà viu i amb esperança per aixecar de nou el vol. És saber que en els moments d’esplendor seguiràs al meu costat, somrient feliç de veure’m feliç. És tenir la certesa que passi el que passi la teva mirada, la teva paraula, el teu somriure, els teus gestos... mai deixaran de ser companys de viatge.

I jo, fidel com sempre, seguiré tancant els ulls per fer-te present i sentir-te prop meu una vegada més.

13 de maig de 2006

El temps passava de pressa i la ciutat s’esfumava lentament

L’estel aixecava el vol. Havies somiat tantes vegades que el vent l’enlairava, que el teu estel era el que més amunt arribava, que els seus colors eren els més vistosos damunt el cel... I ara, a la fi, el somni es feia realitat. L’aire provenint del mar empenyia l’estel amunt. Tu deixaves anar fil i més fil per animar-lo a pujar. Els remolins el feien giravoltar fent figures en l’espai obert. Darrere teu el mar que t’enviava la seva brisa. Al davant, la ciutat com a fons retallat d’un miratge desitjat. Els ull es tancaven i la ment volava tan amunt com l’estel.

Però quan somies de vegades et despertes de sobte i el somni es trenca. Igual que el fil dels estels. Igual que el fil del teu estel. Sí, el fil es va trencar i ara volava lliure, sense res que el lligués a terra. La seva llibertat volia dir que tu perdies el teu tresor preuat. I tu no volies perdre’l. No podies perdre’l! I vas iniciar una carrera desesperada seguint el rumb dibuixat pels colors cridaners i alegres que seguien giravoltant al compàs del vent mariner. I tu corries per no perdre’l. Corries i corries... El temps passava de pressa i la ciutat s’esfumava lentament. I l’estel cada cop era més lluny. Molt lluny...

Finalment, ja sense esma, et vas aturar tot contemplant com allà, a l’horitzó fugisser, l’estel desapareixia i el teu somni s’esfumava lentament.

3 de maig de 2006

I sense dir-se res es van besar per primera vegada

Sonà el telèfon: arribaré abans, vens? El camí és curt però es feu etern. Semblà com si hagués més trànsit que mai. Semblà que tots els semàfors havien decidit posar-se vermells al seu pas. L’objectiu era clar: arribar aviat. Arribar aviat per aprofitar cada fracció de temps per estar en la seva companyia. Arribar aviat per gaudir de la seva presència. Per respirar el seu aroma. Per sentir la veu melodiosa. Per contemplar la lluïssor d’uns ulls captivadors.

En arribar, els ulls brillaven més de l’habitual. Aquells ulls deien: vine, acosta’t que aquesta mirada és avui teva, només teva. I en creuar-se amb els seus, va saber que aquella tarda alguna cosa passaria. De fet, en rebre la trucada, ja intuí que res seria igual a partir d’aquella trobada. Tots dos ho sabien...

Hi hagueren poques paraules, gairebé cap. Potser un hola, com estàs? i poca cosa més. I després un silenci. Un silenci eixordador. Un silenci d’aquells que diuen més que qualsevol paraula...

I sense dir-se res es van besar per primera vegada. El món esdevingué de sobte un altre món. Els desitjos es feren realitat a passes gegantines. Els somnis d’ambdós es convertiren en realitat. S’inicià un camí sense retorn... Un camí ple de dubtes i entrebancs, d’intimitat, de passió i alegria. Ple d’intensitat i, fins i tot, potser de malsons. Ple de... futur? Però amb un gran motor impulsor: amor.

El pacte quedà segellat. I tal com intuïren, res fou igual després d’aquell primer petó.

26 d’abril de 2006