Avui plou a sobre del mar

Il·lustració d'Estanis Aboal

Surto de casa. Els meus peus inicien un camí sense un destí concret. Tot i això, sé gairebé amb seguretat on m’hi duran: al mar. Sempre que em sento així, m’hi porten. Què com em sento? No ho sé dir... Potser indiferent és la paraula idònia. Altres cops m’he sentit angoixat, content, enamorat, sòl... però ara crec que és la indiferència qui habita els meus sentiments. De fet, sempre acabo anant fins el mar, em senti com em senti. Enfilo pel carrer que condueix directament a la platja. Sento l’olor tan característic de l’aigua de mar (aquesta olor em transporta a una altra dimensió...) Veig l’horitzó com es dibuixa davant els meus ulls: avui plou a sobre del mar. Amb la mirada clavada en aquest horitzó arribo fins el límit que em permet mantenir els peus en terra ferma. Les onades que trenquen davant meu semblen voler agafar-me, rodejar-me, endur-se’m, empassar-me... Però no podran, ara no. Potser en altres moments, aquells en que l’angoixa i la solitud dominaven per sobre de tot, si que m’he sentit ofegar. Però ara no, tot i que avui plou a sobre del mar.

Sí, plou a sobre del mar i el vent humit m’envolta. El so de l’aigua picant contra la sorra m’envolta. La imatge del cel cobert de núvols que es fusiona amb el mar a l’horitzó m’envolta. És com un encanteri. Jo camino seguint la marca deixada per l’aigua a la sorra amb l’esperit ple d’indiferència. Però aquesta indiferència es va transformant poc a poc en serenitat, en pau interior, en un moment especial. La fórmula màgica ha obrat el seu resultat.

Avui plou sobre el mar i la serenor arrela profundament al meu esperit.

8 de març de 2006