I sense dir-se res es van besar per primera vegada

Sonà el telèfon: arribaré abans, vens? El camí és curt però es feu etern. Semblà com si hagués més trànsit que mai. Semblà que tots els semàfors havien decidit posar-se vermells al seu pas. L’objectiu era clar: arribar aviat. Arribar aviat per aprofitar cada fracció de temps per estar en la seva companyia. Arribar aviat per gaudir de la seva presència. Per respirar el seu aroma. Per sentir la veu melodiosa. Per contemplar la lluïssor d’uns ulls captivadors.

En arribar, els ulls brillaven més de l’habitual. Aquells ulls deien: vine, acosta’t que aquesta mirada és avui teva, només teva. I en creuar-se amb els seus, va saber que aquella tarda alguna cosa passaria. De fet, en rebre la trucada, ja intuí que res seria igual a partir d’aquella trobada. Tots dos ho sabien...

Hi hagueren poques paraules, gairebé cap. Potser un hola, com estàs? i poca cosa més. I després un silenci. Un silenci eixordador. Un silenci d’aquells que diuen més que qualsevol paraula...

I sense dir-se res es van besar per primera vegada. El món esdevingué de sobte un altre món. Els desitjos es feren realitat a passes gegantines. Els somnis d’ambdós es convertiren en realitat. S’inicià un camí sense retorn... Un camí ple de dubtes i entrebancs, d’intimitat, de passió i alegria. Ple d’intensitat i, fins i tot, potser de malsons. Ple de... futur? Però amb un gran motor impulsor: amor.

El pacte quedà segellat. I tal com intuïren, res fou igual després d’aquell primer petó.

26 d’abril de 2006