És fosc i plou. No hi ha ningú. Agafo un llibre i l’obro per una pàgina a l’atzar. Llegeixo. Després d’unes quantes frases m’adono que no sé que dimonis he llegit el tanco i el deixo sobre la taula. La mirada s’atura sobre la coberta amb la curiositat de saber el títol. D’on ha sortit aquest llibre? No sabia que el tenia...
A la televisió fan... Vaja! Tot just acaba la pel·lícula. Tal se val, tampoc em venia de gust mirar-la. em despullo i em fico al llit. M’agrada la sensació d’estar nu entre els llençols. Tanco els ulls. em concentro en dormir però el títol del llibre comença a sonar una i una altra vegada a la ment. Com aquell que compta ovelles, però enlloc dels animals és el títol que es repeteix i es repeteix. Potser les ovelles fan dormir però els títols de llibre no. Estic desvetllat.
Em llevo i miro per la finestra: ja no plou. Em vesteixo i surto al carrer. Passejar m’anirà bé. El carrer és desert. M’allunyo de casa respirant la frescor que emana del terra humit. El silenci m’acompanya sota el cel cobert de núvols negres i amenaçadors que presagien un bon aiguat. Potser que torni...
De sobte un llamps travessa l’horitzó. Un, dos, tres... el tro dóna pas a l’aiguat presagiat que cau de cop i sense pietat sobre el cos d’aquest pobre indefens. Palplantat enmig del no res miro enlaire i crido “no podries haver esperat?”. Ningú contesta...
I mentre camino de tornada cap a casa, amagada rera els núvols la lluna riu de mi.
18 de juny de 2006
A la televisió fan... Vaja! Tot just acaba la pel·lícula. Tal se val, tampoc em venia de gust mirar-la. em despullo i em fico al llit. M’agrada la sensació d’estar nu entre els llençols. Tanco els ulls. em concentro en dormir però el títol del llibre comença a sonar una i una altra vegada a la ment. Com aquell que compta ovelles, però enlloc dels animals és el títol que es repeteix i es repeteix. Potser les ovelles fan dormir però els títols de llibre no. Estic desvetllat.
Em llevo i miro per la finestra: ja no plou. Em vesteixo i surto al carrer. Passejar m’anirà bé. El carrer és desert. M’allunyo de casa respirant la frescor que emana del terra humit. El silenci m’acompanya sota el cel cobert de núvols negres i amenaçadors que presagien un bon aiguat. Potser que torni...
De sobte un llamps travessa l’horitzó. Un, dos, tres... el tro dóna pas a l’aiguat presagiat que cau de cop i sense pietat sobre el cos d’aquest pobre indefens. Palplantat enmig del no res miro enlaire i crido “no podries haver esperat?”. Ningú contesta...
I mentre camino de tornada cap a casa, amagada rera els núvols la lluna riu de mi.
18 de juny de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada