Il·lustració d'Estanis Aboal La llum surt de dins la foscor. I tant que surt! Què no ho veus? Allà dins hi ha un llum encès! Qui l’haurà encès? Qui haurà obrat aquest encanteri que ha fet que allà on només hi havia tenebres ara hi espurnegi un foc d’esperança? Ha d’ésser algú amb un gran poder. Ha d’ésser algú que posseeix una màgia insondable. Algú capaç d’ordir un sortilegi poderós: encendre la flama del desig, de l’esperança, de la vida... Qui ets, fetiller misteriós, que fas que la vida esclati al meu interior? Qui ets? D’on surt aquest poder il·luminador? Però... Potser... No, no pot ser... No seràs pas un il·lusionista? No serà aquesta llum que resplendeix en la foscor només una il·lusió? No! No ho vull! Tancaré els ulls fortament. Esperaré uns segons i després els obriré de nou per comprovar que la llum segueix brillant. Que la foscor ha desaparegut definitivament. Que la vida és vida de nou. Que l’amor torna a ser bandera enarborada. I que tu, el meu fetiller, el meu àngel, segueixes il·luminant el meu camí. Tanco els ulls... Un, dos i...
22 d’abril de 2006
22 d’abril de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada