Només mirar-se als ulls ho van saber

El sol brillava enmig del cel esquitxat de petits i quasi inapreciables núvols. La tarda queia tranquil·la sobre la platja solitària. Petites ones trencaven a la sorra i deixaven anar a l’aire aquell so de mar relaxant i captivador. Del fons arribaven corrents dos infants que, furtivament, havien seguit el camí de la platja enlloc del que duia cap a una tarda intensament avorrida a l’escola. En ser prop de la vora de l’aigua van deixar les motxilles que penjaven de les espatlles i enmig de riures i crits es van desprendre de la roba deixant els seus cossos quasi nus exposats a l’escalfor del sol. Rodejats de sons marins i dels seus crits i riures, s’inicià una activitat desenfrenada de corregudes, salts, esquitxades d’aigua, lluites cos a cos... semblaven incansables, inesgotables. Es sentien lliures com mai havien estat. Finalment, exhaurits, restaren immòbils estirats panxa enlaire damunt la sorra contemplant el cel immens que els brindava una tarda inoblidable. El sol escalfava encara més els seus cossos que tot just iniciaven el salt cap a l’adolescència. Una suau brisa els recorria produint-los una sensació molt planera. Les ments s’anaven relaxant i de l’emoció pels jocs, de l’excitació de saber que estaven fent quelcom prohibit, passaren a una pau agradable i tranquil·litzadora. Instintivament les seves mans es van anar acostant fins tocar-se per després agafar-se i quedar enllaçades en un gest íntim. Giraren els caps l’un vers l’altre i només mirar-se als ulls ho van saber: aquella tarda, aquell precís instant era final i principi. Final de la infantesa, preàmbul d’una llarga vida, i principi d’un camí que se’ls presentava atractiu, ple d’incògnites i d’aventures, ple de sentiments, ple de vida.

24 de maig de 2006