Com sempre, silenci. Tantes preguntes... i cap resposta. Tants crits d’auxili i ningú disposat a acudir en socors teu... És llavors quan es fa present la solitud. És llavors quan et veus com a únic habitant d’un món que sembla donar-te l’esquena. És llavors quan fins i tot els anomenats amics desapareixen del mapa. O almenys això és el que a tu et sembla. Perquè potser en realitat segueixen al teu costat donant-te suport però tu estàs tan obcecat en les teves coses que ni els veus. Potser? No: segur. Segur que hi són per què els amics mai et deixen sòl. Perquè no els veus doncs? Potser per què les paraules arriben amb la nit quan tot és quietud i tranquil·litat? Quan el teu ànim és capaç de veure una mica enmig de la foscor? O és que la nit és refugi pels solitaris i només sota l’influx de la lluna som capaços de veure el món en colors? La nit, refugi dels exiliats del dia. El dia, silenci de les paraules que arriben amb la nit. La nit i el dia. El dia i la nit.
26 de juliol de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada