El temps passava de pressa i la ciutat s’esfumava lentament

L’estel aixecava el vol. Havies somiat tantes vegades que el vent l’enlairava, que el teu estel era el que més amunt arribava, que els seus colors eren els més vistosos damunt el cel... I ara, a la fi, el somni es feia realitat. L’aire provenint del mar empenyia l’estel amunt. Tu deixaves anar fil i més fil per animar-lo a pujar. Els remolins el feien giravoltar fent figures en l’espai obert. Darrere teu el mar que t’enviava la seva brisa. Al davant, la ciutat com a fons retallat d’un miratge desitjat. Els ull es tancaven i la ment volava tan amunt com l’estel.

Però quan somies de vegades et despertes de sobte i el somni es trenca. Igual que el fil dels estels. Igual que el fil del teu estel. Sí, el fil es va trencar i ara volava lliure, sense res que el lligués a terra. La seva llibertat volia dir que tu perdies el teu tresor preuat. I tu no volies perdre’l. No podies perdre’l! I vas iniciar una carrera desesperada seguint el rumb dibuixat pels colors cridaners i alegres que seguien giravoltant al compàs del vent mariner. I tu corries per no perdre’l. Corries i corries... El temps passava de pressa i la ciutat s’esfumava lentament. I l’estel cada cop era més lluny. Molt lluny...

Finalment, ja sense esma, et vas aturar tot contemplant com allà, a l’horitzó fugisser, l’estel desapareixia i el teu somni s’esfumava lentament.


3 de maig de 2006