La calor queia com una llosa pesant al damunt de les pedres centenàries. Contemplà amb curiositat la majestuositat d’aquell temple concebut per a lloar un déu que imposava càstigs divins a aquells que gosaven transgredir els deu manaments de la seva llei sagrada. Quants homes haurien mort en aquell intent assolit d’aixecar l’edifici més gran i alt, més imponent, amb més noblesa i importància de la ciutat?
Traspassà l’arc de l’entrada sota la inamovible mirada de dotze apòstols de pedra i en tancar-se la gran porta de fusta macisa darrera seu, es trobà en un altre món. La penombra dominava l’àmplia nau. Les petites flames de les llànties votives dansaven per tots els racons produint ombres que recorrien columnes i capitells. L’olor a cera cremada i encens perfumava l’espai. La humitat produïda per les gruixudes parets penetrava al cos en forma de frescor agradable. El soroll de les seves passes ressonava acompassadament i en aturar-se, el silenci el delatà com a únic visitant.
S’assegué en un banc. Contemplà al seu voltant uns instants i tancà els ulls. Una sensació especial va recórrer el seu cos i, de rebot, la seva ànima. Restà llarga estona així, immòbil i silenciós, amb aquesta sensació especial, sentint alguna cosa per a ell inexplicable. Potser una presència? Déu? O potser ell mateix?
La calor seguia dominant l’exterior. En sortir es sentí orfe del silenci, dels olors, de la frescor, de Déu? No, no es podia sentir orfe del déu d’aquell temple, perquè era un déu que imposava càstigs divins, recordes? O potser aquell déu havia deixat pas a un altre? Potser el déu que hi habitava ara era el de la pau interior que havia experimentat? Potser ell mateix?
Les seves passes, que ja no ressonaven acompassadament, l’allunyaven ara d’aquell lloc amb la ferma convicció que hi tornaria. Segur que tornaria. Aquell lloc era la catedral del cel i el cel de la terra. Hi tornaria.
27 de maig de 2006
Traspassà l’arc de l’entrada sota la inamovible mirada de dotze apòstols de pedra i en tancar-se la gran porta de fusta macisa darrera seu, es trobà en un altre món. La penombra dominava l’àmplia nau. Les petites flames de les llànties votives dansaven per tots els racons produint ombres que recorrien columnes i capitells. L’olor a cera cremada i encens perfumava l’espai. La humitat produïda per les gruixudes parets penetrava al cos en forma de frescor agradable. El soroll de les seves passes ressonava acompassadament i en aturar-se, el silenci el delatà com a únic visitant.
S’assegué en un banc. Contemplà al seu voltant uns instants i tancà els ulls. Una sensació especial va recórrer el seu cos i, de rebot, la seva ànima. Restà llarga estona així, immòbil i silenciós, amb aquesta sensació especial, sentint alguna cosa per a ell inexplicable. Potser una presència? Déu? O potser ell mateix?
La calor seguia dominant l’exterior. En sortir es sentí orfe del silenci, dels olors, de la frescor, de Déu? No, no es podia sentir orfe del déu d’aquell temple, perquè era un déu que imposava càstigs divins, recordes? O potser aquell déu havia deixat pas a un altre? Potser el déu que hi habitava ara era el de la pau interior que havia experimentat? Potser ell mateix?
Les seves passes, que ja no ressonaven acompassadament, l’allunyaven ara d’aquell lloc amb la ferma convicció que hi tornaria. Segur que tornaria. Aquell lloc era la catedral del cel i el cel de la terra. Hi tornaria.
27 de maig de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada