Haurem de donar temps al temps

Haurem de donar temps al temps... Però no. Encara que li donem temps, el temps no el tornarà. No el tornarem a veure somriure. No el tornarem a sentir a prop. No el tornarem a trobar quan necessitem una carícia. No sabrem mai més que és saber-se protegit per aquell que et va donar la vida. Perquè aquest mateix temps al que li demanem temps se l’ha endut, ens ha pres una part de nosaltres mateixos que no recuperarem. I malgrat tot volem temps per racionalitzar uns sentiments que són difícils de racionalitzar. Mai ho aconseguirem, mai acceptarem la realitat. Sempre quedarà una petita reminiscència d’incredulitat amagada en el nostre esperit que diu que res d’això és cert, que en qualsevol moment apareixerà somrient i continuarà protegint-nos. Però no... Tan sols ens queden els records i la certesa que una part d’ell resta viva en nosaltres. Per sempre més.


12 de juliol de 2006