Un regal per la Mercè (pels seus 50 anys)

Aquell dia semblava no tenir pressa. Sentia una sensació estranya. Des que s’havia despertat, més aviat de l’habitual, semblava com si milers de papallones s’haguessin apoderat del seu estómac a la força, l’havien envaït sense pietat. Ella sabia el perquè. Ho sabia de feia temps, però sempre que li venia a la memòria aquesta qüestió, intentava arraconar-la i deixar-la en l’oblit. Però ara ja no ho podia fer . Sabia que havia arribat el moment. No podia arraconar-ho més. Impossible fer-ho. Sense ganes es va dirigir al bany per donar-se una dutxa. En notar l’aigua recórrer el seu cos es sentí alleujada. Era con si el líquid transparent hagués espantat les maleïdes papallones de l’estómac. S’hi va estar molta estona fins que va haver de sortir a contracor per preparar-se. No podia evitar l’inevitable. Mentre es vestia, les papallones van aparèixer de nou.

Es dirigí al punt i s’aturà just a la ralla, a aquella frontera que durant temps havia albirat al seu davant, a la línia que havia de traspassar inexorablement. Una lleugera tremolor s’apoderà de les seves cames. Tancà els ulls i respirà profundament en un intent de tranquil·litzar la seva ànima que es revoltava en el seu interior.

- Ha arribat el moment – pensà.

Va fer una nova respiració abans d’obrir els ulls. En fer-ho veié com al seu davant el camí s’allunyava d’ella, misteriós, inexplorat, imprevist... Els seus llavis dibuixaren un somriure forçat en un intent d’animar-se a sí mateixa. Girà el cap enrera i feu una ullada fugaç: el camí també s’allunyava d’ella en l’altra direcció. Però aquest era diferent. Era el que havia seguit durant molt de temps, el coneixia, li era familiar. Estava ple de records, bons i dolents, d’alegries i tristeses, de dies de festa, de treball, d’angoixes, de joia, d’amor, d’experiència, ... de vida. Sí, un camí ple de vida. El somriure deixà de ser forçat i s’eixamplà convertint-se en somriure franc i sincer. Girà de nou el cap per observar l’horitzó misteriós cap a on havia d’enfilar els seus peus i, decidida, donà el pas.

No succeí res, absolutament res. Tant de temps esperant i resistint-se i no havia esdevingut cap fet extraordinari. Al seu voltant tot seguia igual. Va mirar un cop més enrera i el camí recorregut també seguia allà, no havia desaparegut. Les papallones de l’estómac s’esvaïren de nou per no tornar. El somriure es transformà en una rialleta que expressava l’alleujament definitiu que feia fugir les seves pors. Decidida, començà a caminar. Davant seu es presentava una nova aventura.

- Trobaré a faltar moltes coses, molts moment , moltes persones – es digué – No serà fàcil, però tampoc ho ha estat recórrer el camí fins aquí. Aquest camí ja fet també era una incògnita abans de començar-lo a caminar. Aprofitaré l’experiència acumulada per intentar que el futur que tinc al davant sigui profitós i enriquidor.

I amb la motxilla carregada de vivències caminà decidida cap a l’horitzó a la recerca de la resta de la seva vida.

1 de febrer de 2007

(Gràcies a l'Estanis per la seva il·lustració)