Com costa d’obrir la porta quan has de travessar-la per tornar allà on no vols tornar. Va ser tan fàcil obrir-la per sortir d’allà... No pots fer-hi res. S’ha acabat, ho saps. Per tant més val fer-ho ràpid i aviat. Empenys fort i la porta cedeix. Fas una ullada a l’altra banda. És fosc, però ja ho sabies això. Mires enrera, una última ullada... Tornes la mirada cap a la foscor, respires profundament i fas el primer pas. I el segon i el tercer. Tornes a ser al punt de partida. Fa olor a resclosit. Sense mirar empenys la porta de nou. El soroll de les frontisses rovellades ressona per tot. La claror va desapareixent lentament en sincronia amb la porta que es tanca i tu... tornes a estar sòl. Recorres l’espai recuperant el passat. Segueix sent molt familiar, no has estat tant de temps fora. Tot és gris. Només un petit raig de llum que entra pel forat del pany dóna un bri de color. T’acostes i mires. Mires enrera. Mires el que tenies i ja no tens. Vas fins el llit i et deixes caure a sobre. Observes de nou al teu voltant. Segueix sent gris. Mentrestant a fora, van pintar les parets de groc.
1 de novembre de 2006
1 de novembre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada