Avui les gavines estan prenen el sol damunt la sorra de la platja deserta. Recordes quan érem nosaltres els què restàvem immòbils damunt la sorra oferint els nostres cossos al sol? No hi havia ningú més. Tu i jo. No teníem res i ho teníem tot. Per uns instants la platja era nostra: la sorra, l’aigua, el sol... i tu... i jo. I si algú gosava entrar en el nostre territori passava totalment desapercebut als ulls, a les oïdes, a qualsevol dels sentits. Sense saber-ho, en aquells moments només teníem una cosa al pensament: en el meu, tu i en el teu, jo. Ho recordes? Qui ens ho hagués dit llavors. El meu millor amic... El teu millor amic... I recordes quan vam ser conscients? Va ser com una pel·lícula de terror, com si les gavines que compartien amb nosaltres la platja deserta es convertissin de cop en monstres assassins que volien destruir-nos per tan gran pecat. No va fer falta, oi? La por es va encarregar d’allunyar-nos. Els prejudicis que ens envoltaven ens van prendre el que teníem: la sorra, l’aigua, el sol... i tu... i jo.
28 de setembre de 2006
28 de setembre de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada