Avui torna a ploure sobre el mar. Com aquella vegada, recordes? Avui els meus peus m’han dut de nou fins el mar. Con aquella vegada. Però llavors em sentia indiferent. Ni angoixat, ni content ni enamorat. Simplement indiferent. Sento l’olor tan característic de l’aigua de mar (aquesta olor em segueix transportant a una altra dimensió...) Veig l’horitzó com es dibuixa davant els meus ulls. Sembla tot com aquella vegada. Amb la mirada clavada en aquest horitzó arribo fins el límit que em permet mantenir els peus en terra ferma. Terra ferma? Què carai! Les onades que trenquen davant meu m’agafen, em rodegen, pugen pels meus pantalons fins arribar als genolls. Sento la humitat als peus presoners de les sabates (potser les hauré de llençar després d’això). Sóc feliç!
Aixeco el cap al cel i deixo que l’aigua que baixa des dels núvols cobreixi el meu rostre. I l’encanteri, com aquella vegada, ha obrat el miracle de nou.
Avui torna a ploure sobre el mar i la felicitat arrela profundament al meu esperit.
Aixeco el cap al cel i deixo que l’aigua que baixa des dels núvols cobreixi el meu rostre. I l’encanteri, com aquella vegada, ha obrat el miracle de nou.
Avui torna a ploure sobre el mar i la felicitat arrela profundament al meu esperit.
20 de febrer de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada