imagen & palabra

El Diego és realitzador audiovisual, fotògraf, dissenyador i músic. És colombià i viu a la ciutat de Bogotà. Durant el meu viatge al seu país va estar al meu costat acompanyant-me i fent-me de guia per tot arreu. Vam tenir grans converses i d'una d'elles va sorgir la idea de fer un treball de creació conjunta. I aquesta idea s'ha plasmat en "imagen & palabra", un blog on anem publicant aquest treball conjunt.

www.palabraimagen.blogspot.com

Esteu convidats a visitar-lo i a deixar els vostres comentaris.

Oblit

El silenci s’apodera de tot el que t’envolta.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.

Gent que m'envolta

Una nova secció per al meu blog: la gent que m'envolta. Persones que estan sempre amb mi, que m'acompanyen, que formen part de mi.

Començo amb el millor amic que tinc.

* * *

Amb l'Estanis

Sonrisa

Alargas tu brazo
poniendo tu blanca mano frente a mí.
La observo.
Parece decir: tómame.
Pero no la tomo.
Subo mi mirada a ella y inicio un viaje.
Sí, cabalgo con la mirada por tu brazo
hasta llegar a ese rostro que,
con cara pícara,
me regala una sonrisa
que fascina y embriaga,
que contagia y que inspira.

És lícit fer-ho per compassió?

Les paraules semblen buides.
Les dius però ja no sents el que senties.
Potser és que t’has acostumat a elles?
O és que han perdut el seu significat?
Potser les dius perquè saps que hi ha algú que espera sentir-les?
Les dius per compassió?
És lícit fer-ho per compassió?


7 de febrer de 2008

Sant Jordi

* * *

El drac avança despietat.
La boca oberta de bat a bat
traient foc pels queixals.
Què li passa?
Perquè aquest mal humor?
Perquè tanta mala hòstia?
Les flames t’atrapen: angoixa, malestar, depressió...
On és el maleït sant?
Què potser la seva llança no serveix
contra els monstres que ens habiten l’ànima?

Jordi! On coi ets?

Ah, ja et veig!

Arribes en forma de mirada.
Arribes dins d’una carícia.
Et mostres en una dolça paraula.

I les flames esdevenen roses,
roses fetes de passió.
Roses que tenen gust a amor.

En mi barca

Qué inmenso es el mar cuando hay que atravesarlo,
cuando la tempestad agita sus aguas.
Qué oscura parece la noche.
Qué pequeña es la barca cuando debes llevar contigo
tantos sentimientos.
Qué solo te sientes bajo el cielo negro.

Pero el mar es tan agradable cuando alguien va junto a ti.
La noche se llena de luz bajo las estrellas que señalan el camino.
La barca se ensancha para compartir, para regalar, para recibir.

En mi barca estás tú.

Estrena teatral

El dimecres 9 d'abril de 2008, a les 21 hores s'estrenarà al Teatre del Raval de Barcelona l'obra de Juan Trujillo "La bella Otero".

SINPSI:

La Bella Otero acaba d'arrencar l'últim full del calendari de la seva carrera artística. Aquesta nit, al Moulin Rouge, s'ha acomiadat definitivament del seu públic. No obstant això, malgrat l'ansietat de la fugida, es pren uns minuts per a acomiadar-se del seu racó favorit, un reservat que l’ha protegit moltes nits, fora de perill de la curiositat aliena, principalment per a reservar les identitats dels poderosos personatges que li van fer la cort. Mentre la Bella Otero, presa de la nostàlgia, observa cada objecte d’aquest luxós reservat, és sorpresa per La Goulue, l'altra estrella del Moulin Rouge. L'obra, es centra en l'última disputa d'aquests dos excèntrics personatges, totalment antagònics, que, sense pretendre-ho, desgranen diversos episodis de la vida de la Bella Otero, com un homenatge inconscient a la seva nit de comiat. Les dues reines de la Belle Epoque es lliuren a jocs escènics divertits amb diàlegs accidentats i grollers que transformen a La Goulue en alguns dels principals amants de la Bella Otero, que d'aquesta manera mostra les seves poderoses tècniques de caçadora d'homes. La màgica seducció que emana la seva veu, la seva figura i els seus moviments és tal que, com va ocórrer a quants la van conèixer i van sucumbir als seus encants al llarg de la seva trajectòria artística, enamora a l'auditori i, finalment, a la seva pròpia veu crítica, LaGoulue.

Producció: Factoria Artipolis SL
Direcció i adaptació al català: Albert López Vivancos
Escenografia: Estanis Aboal
Intèrprets: Empar López i Agnès Cortés

L'obra estarà en cartell durant cinc setmanes de dijous a diumenge.

Un tomb pel món: Colombia 2008

Passejant pel centre històric de Bogotà, Colombia

Evangeli anònim

Foto: Diego MAuricio Granados

El monòleg teatral Evangeli anònim (en la seva versió castellana) està de gira per Colombia. Avui ha tingut lloc la primera representació. Ha estat a l'Stadium Generale, un convent de frares dominics. En els propers dies continuaran les representacions en d'altres espais teatrals de Bogotá.

La llista és llarga

Qui ets realment?
Qui ets per mi?
Què hi ha darrera les paraules,
les mirades i els gestos?
Segurament podria dir moltes coses,
infinitat de descripcions,
perquè cada cop que em mires,
cada cop que em parles,
l’efecte és màgic i les sensacions,
noves a cada nova mirada,
inèdites a cada nova paraula o gest,
omplen fins a l’últim alè la vida.
La llista seria molt llarga,
la llista és molt llarga
i les descripcions resulten banals
quan pots gaudir d’aquestes sensacions
que són autèntiques
i inesborrables.


31 de gener de 2008

La lira d'Orfeu

Disseny: Estanis Aboal Mimbrero

* * *

El disabte 10 de maig de 2008, a les 18 hores s'estrenarà a la Sala Cabañes de Mataró el musical La lira d'Orfeu, un espectacle teatral per a tota la família. Hi participen més de 70 persones de totes les edat.

*

Música: Enric Capdevila

Lletres cançons: Teresa Lluveras

Coreografies: Coral Consegal

Disseny d'imatge, escenografia i vestuari: Estanis Aboal

Direcció musical: Georgina Blanch

Assessoria vocal: Teresa Lluveras

Guió i direcció: ALBERT LÓPEZ VIVANCOS

*

Dies de representació: 10, 11, 12, 17, 18, 24 i 25 de maig i 1 de juny

Horari: 18 hores

Lloc: Sala Cabañes. Riera, 110 (Mataró) Telèfon: 937901213

No es pot morir per vosaltres

“En portaven també dos més, que eren criminals, per executar-los amb ell. Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra.” Lc 23, 3-33

Alçà els ulls i, superant el dolor que envaïa el seu cos, sentí un calfred que el va recórrer no només físicament, el va sentir també en el més íntim del seu esperit. El soroll que l’envoltava, les veus de la gent que assistia a aquell lamentable espectacle protagonitzat per el mateix, els crits dels que vivien el seu propi suplici a una banda i a l’altre, els riures, els insults, els plors apagats de la mare, tot va desaparèixer de cop. Un silenci estrany l’envoltava. Un silenci trencat només pel batec del seu cor que li deia que encara era viu. Es sentí alleujat. Inspirà profundament i es prengué un temps per observar. Repassà els rostres: molts eren coneguts però gairebé cap, proper. Només la mare i el petit grup que l’envoltava. On eren els “elegits”? pensà en ells, en el gran esforç que havia hagut de fer per aconseguir que entenguessin el seu missatge. I ara, quan tot era a punt d’acabar, s’adonava que l’esforç potser no havia servi de res, que potser seguien sense entendre res. Amb un dolor al cor més gran que el produït pels cops, espines i claus es digué:

- No es pot morir per vosaltres...

“Era ja cap al migdia quan es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda: el sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig. Jesús va cridar amb tota la força:

-Pare, confio el meu alè a les teves mans.

I havent dit això, va expirar.” Lc 23, 44-46


24 de gener de 2008

Madurar

Sóc aquí davant teu.
Intento escoltar-te,
sentir les teves paraules.
Busco anar més enllà
de la teva mirada.

Tanco els ulls.
Inicio un viatge
cap al meu interior.
Deixo ressonar la teva veu
al més profund del meu esperit.
Em relaxo per deixar-me portar,
per deixar-me envair
per aquesta mirada
que em captiva.

Escoltar i mirar,
per després madurar.

Madurar és viure.
És viure el que m’envolta,
a tu també.
Tu m’envoltes.
Viure’t a tu.

Parla’m doncs,
no deixis de mirar-me.
Envaeix-me amb paraules,
envaeix-me amb mirades.


17 de gener de 2008

Tot depèn

L’infant s’acostà lentament fins quedar davant la immensa roca. Els ulls, d’un blau pertorbador, es van clavar directament al petit forat situat al mig de la pedra. Un calfred sacsejà el cos gairebé nu i moll després d’haver travessat el riu d’aigües fosques. Les gotes recorrien aquella anatomia que es debatia entre la infantesa i l’adolescència en una lluita aferrissada. Les paraules ressonaven a la seva ment. Quatre paraules que havien servit de comiat. Quatre paraules que l’havien allunyat de la seguretat de la llar, d’una vida plàcida. Quatre:

- Tot depèn de tu.

Què important que s’havia sentit! Tot era a les seves mans, seria un heroi. Havia deixat de ser un infant per a convertir-se en aquell adult anhelat cada cop que es deia a ell mateix “quan sigui gran...” Però ara tot el valor s’esvaïa sense poder-ho evitar per aquell forat. Tornava a ser nen, desitjava se un nen.

Conscient però de la seva missió, estirà lentament el braç dirigint-lo cap a l’indret negre i misteriós. Els dits van fregar la pedra freda i humida. Es quedà immòbil. No podria fer-ho, no s’atrevia, era incapaç.

- Només tu pots fer-ho. La teva petita mà és l’única que pot entrar allà dins. L’única que cabrà en les reduïdes dimensions del forat.

Respirà profundament i repetí les paraules per tal de infondre’s valor. Tancà els ulls i ficà la mà en aquell lloc desconegut.

I les paraules, les quatre, ressonaren de nou en l’esperit de l’infant:

- Tot depèn de tu.


10 de gener de 2008

Ja arriben

Ja arriben els dies
en que potser la sort canviarà,
els ull podran veure més enllà
i l’esperit,
aquell que ens habita,
serà el veritable conseller
del reialme de la vida.

Serem rei i vassall,
disposats a donar i rebre.
L’un per l’altre,
en harmonia amb l’interior
però també amb allò
que defuig
de les nostres fronteres,
dels nostres límits,
els teus i els meus,
però que deixaran de ser-ho
perquè no sabrem
on acabes tu
i on començo jo,
on comences tu
i on acabo jo.

Ja arriben els dies
i la sort segur canviarà.
Els ulls es fixaran
i les mirades envairan mirades.

Ja arriben els dies
en que l’un habitarà
definitivament l’altre.


3 de gener de 2008

L'any dels somnis

Arriba la fi de l’any,
de nou.
És temps de somiar,
de fer projectes
per l’any que arriba.

Com sempre penses:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.
Ho ha de ser.
Fa massa que somies.
Fa massa temps que desitges.
Fa massa temps,
massa.

Perquè no hauria de ser aquest?
Un o altre haurà de ser...
Perquè no aquest?

Somnis fets realitat...
Utopies potser?
Somnis utòpics.
Personalitat utòpica.
Somiador.

Ets així.

I quan finalitzi l’any que arriba
segur que diràs:
aquest serà l’any dels somnis,
l’any dels somnis fets realitat.

Segueix somiant.
No deixis mai de fer-ho.

Tots els anys son de somnis.


27 de desembre de 2007

És Nadal i no tinc mitjons

Qui ets?
Què vols de mi?
Contesta.

És Nadal i no tinc mitjons.

Ah...
Entenc...
Crec...
O..
Potser no, no t’entenc.
Què vols dir exactament?

Tan se val.
Pots entendre el que vulguis.
O pots no entendre res.

Però...
Què és això dels mitjons?
No sé a que treu cap.
Explica’t!

Si et digués:
tinc un forat als mitjons,
ho entendries?

No...

Doncs no hi donis més voltes.

Però segueixo sense saber qui ets.
I tampoc sé que vols.

És fàcil:
sóc aquell que no te mitjons.
Tot i que és Nadal.


13 de desembre de 2007

Em tens una mica oblida

Avui t’escric per dir-te que no tens raó. Encara ressona al meu cap la teva afirmació: em tens una mica oblidat. Encara veig la teva cara on es podia llegir que ho deies de cor, on es veia reflectida la teva veritat. Sé que ho deies convençut. Però això no és cert. Ho dic també de cor, com tu. Com podria oblidar-te? Com deixar en l’oblit tot el que hem passat junts? Com deixar de banda els sentiments? Com? Impossible. Potser sí que no ens veiem tan sovint. Potser passen els dies, les setmanes i, fins i tot, alguna vegada, alguns mesos. Però no t’oblido. Estàs present dins del meu cor. Ets present sempre, dia a dia. per això no diguis que et tinc oblidat. No m’ho diguis.


6 de desembre de 2007

Quan l'art esdevé art

La tela blanca…

Mira de lluny.
Mira com si veiés alguna cosa.
Però la tela és blanca.

S’enfunda dins d’una camisa vella.
Obra la maleteta de fusta.
Treu els pinzells, els tubs de pintura...

S’ho mira de nou.
La tela segueix blanca.

Puja a l’escala.
Mulla el pinzell suaument, en blau.
I l’art esdevé art.
Les pinzellades es succeeixen l’una darrera l’altra.
El blanc deixa de ser blanc.

L’art esdevé art.
I la meva mirada, admiració.

Un tomb pel món: Turkia 2006

La vall de Göreme, a la Capadòcia.

Bressol de les primeres comunitats cristianes.

No t'entrabanquis amb les carxofes

Caminaven a les fosques per aquell llarg passadís. Sabien que no tenien la possibilitat d’encendre el llum perquè allò els delataria. Però també sabien on estaven, per on passaven. L’havien recorregut moltes vegades amb llum: un passadís inacabable, amb portes a banda i banda, res més.

- Vigila, no t’entrebanquis amb les carxofes - va xiuxiuejar el seu company d’aventures.

- Com dius? - demanà.

- Què vigilis, què podries entrebancar-te amb les carxofes - va repetir.

Però què estava dient? Carxofes? Aquell passadís era totalment buit, no havia perill d’entrebancar-se amb res. Rumià una mica l’avís del seu company.

- Tranquil, les tinc localitzades les carxofes - digués sense aixecar la veu - Espero que no ens ataqui cap mamut afamat - va afegir.

- Segur que si està afamat es menjarà primer les carxofes.

I poc a poc van seguir travessant la foscor que els envoltava per tot arreu.


29 de novembre de 2007

Aquelles paraules

Sempre et penso.

Aquestes paraules
restaran sempre en la ment,
gravades a l’ànima,
en el més profund de l’ésser,
com un preuat tresor,
com una declaració d’amor,
com una declaració de fidelitat,
com a testimoni d’un temps de felicitat,
d’una mirada captivadora,
d’un somriure ple de vida,
d’un munt de paraules,
de sentiments.

Sempre et penso.
Sempre.

22 de novembre de 2007

Tots vivim acollonits

Realment tots vivim acollonits. Quan les coses no van bé ens angoixem per tot allò que passa, pel que no tenim, per no saber que ens portarà el futur. Acollonits perquè no ets qui voldries, perquè no fas el que voldries o perquè no tens el que voldries.

I quan ets qui vols, fas el que vols i tens el que vols, t’acolloneixes amb la possibilitat de perdre-ho tot. I qui digui que mai pensa en això, menteix. En algun moment segur que ha sospesat la possibilitat i s’ha sentit acollonit.


15 de novembre de 2007

La terra màgica

Els cavalls alats remuntaren el vol per sobre dels seus caps. Centenars de petits éssers amb aspecte humà i cua de ratolí aixecaren alhora els seus minúsculs braços en un gest de comiat. De dalt estant podia apreciar el riu d’aigües vermelles que travessava la Terra Màgica, les muntanyes de terra violàcia recobertes d’estranyes plantes que primer donaven fruits i després flors, les cases gegantines enrunades on suposadament havien viscut en un altre temps els gegants que havien creat aquell món. Semblava com si volés pel damunt d’un somni. Tancà els ull fortament esperant que en obrir-los tot allò desapareixeria. Però no. En fer-ho tot segui allà. La seva mà volgué trobar d’altres evidències que corroboressin la realitat: una corona daurada rodejava el seu cap i una llarga espasa amb incrustacions de pedres precioses penjava del seu cinturó. El jove príncep es rendí a totes aquestes evidències i gaudí del paisatge que s’estenia per sota d’ell.

8 de novembre de 2007

Sàpigues que

Sàpigues que només tu ho saps.
Sàpigues que això és entre tu i jo,
ningú més.
Sàpigues que estic decidit.
Sàpigues que vull arribar al final,
amb tu.
Sàpigues que això és cosa de dos.
Sàpigues que sempre serem dos.
Sempre dos.
Tu i jo.

1 de novembre de 2007

Em toca a mi

Els nens corrien descontrolats d’una banda a l’altra. Semblaven poseits per alguna mena d’esperit maligne. Els seus crits penetraven com si fossin punxegudes llances per les oides i semblaven perforar el cervell fins a atravessar-lo completament. La fatiga només mimbava les forces del pobre noi que lluitava per mantenir la pilota en el seu poder. És que potser aquella colla de marrecs estàven vacunats contra el cansament? El seu crit de guerra seguia resonant per tot:

- Em toca a mi, em toca a mi!

Finalment el noi es donà per vençut i envià la pilota, amb les poques forces que li quedaven, el més lluny que va poder. I els nens, al igual que un llop afamat, van llençar-se a una lluita aferriçada per aconseguir el preuat tresor.

* Basat en un fet real...


25 d’octubre de 2007

Una oportunitat

- Què necessites? Digues, què vols?

El noi abaixà la mirada mentre un rubor incontrolable envaïa les seves galtes. Sentí una necessitat imperiosa d’anar al lavabo. Sempre li passava igual: quan vivia una situació que el superava li venien ganes de fer pipí. El seu pensament es concentrà exclusivament en intentar retenir les ganes. S’havia d’aguantar fins que acabés el discurs que el comminava a expressar les seves necessitats.

- Anar a pixar – va pensar – Això és el que necessito.

Les cames van començar a fer moviments destinats a evitar el desastre. Instintivament les mans van viatjar fins l’entrecuix. Fent pressió allà baix aconseguia resistir més estona. I la veu seguia parlant i parlant. Ja era incapaç de desxifrar el que deia. A la ment només ressonava la seva pròpia veu dient: aguanta, aguanta, aguanta... Tancà els ulls, com si així pogués fer més força, i en obrir-los unes llàgrimes, provocades per aquesta força, es van lliscar pel seu rostre.

- No ploris ara, que ja no ets un nen.
- Si no ploro...
- Tan sols et demano que parlis, que diguis el que et passa. Tens una oportunitat nova per expressar les teves necessitats.

Expressar-se, això és el que havia de fer.

- Expressar? Això és el que vols? – va pensar – Molt bé, tu ho has volgut!

i això va fer, expressar-se.

- Vull pixar!

I alhora que el crit desesperat sortia de la seva gola, les cames iniciaven la carrera, també desesperada, per alleujar la pressió que sentia al seu interior.


18 d’octubre de 2007

Cal posar-s'hi

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Jo crec que no hi ha res a fer. És impossible trobar una sortida. Millor ens quedem aquí, asseguts, i esperem a que arribin.

Esperar... sempre esperar.

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? I tant que sí! Segur que trobarem la sortida i quan estem a fora, esperarem a que arribin.

Esperar... sempre esperar.

Realment val la pena fer-ho? Vols dir que cal posar-s’hi? Fem el que fem, tan si esperem com si anem, el resultat serà el mateix: esperar. Per tant, que cadascú faci el que cregui convenient. I al final, uns a dins i altres fora, esperarem.

Esperar... sempre esperar.


11 d’octubre de 2007

Alguna cosa cau

Alguna cosa cau.
No ho pots evitar.
Et llences a una carrera inútil
Fas un salt impossible.
Crides.
T’estires tot el que pots en un intent final
de salvar la situació.
Però no arribes.
El fatal desenllaç es consuma.
L’ou ha rodolat imparable caient precipitadament al buit
i esclafant-se contra el terra.
La tragèdia t’envolta,
s’apodera de tu:
t’has quedat sense sopar.


4 d’octubre de 2007

Arribaran canvis

Com cada matí surt precipitat de la seva cambra per arribar el primer al bany. Tanca la porta amb baldó i un lleu somriure es dibuixa als seus llavis: ha tornat a guanyar. Es treu el pijama, també precipitadament, quedant-se només amb uns calçotets color blanc amb ralletes. També en té uns de vermells, uns de blaus i uns de verds. Tots amb ralletes: a la seva mare li deuen agradar les ralletes. S’observa al gran mirall. Ho fa detingudament. Mira el seu tors, aixeca el braç per veure’s l’aixella, després les cames... S’acosta una mica per observar-se més de prop la cara. Finalment i molt lentament, como si esperés una sorpresa, s’abaixa els calçotets quedant completament nu i observant així la intimitat que amagaven. No hi ha novetats. I mentre es torna a vestir resignat, pensa en les paraules que li va dir el seu pare aquell dia: fill meu, arribaran canvis, veuràs com el teu cos es transforma per deixar de ser infant i convertir-te en l’home que seràs.


27 de setembre de 2007

82. Potser penses què...

Potser penses
que sempre dic les mateixes paraules.
Potser penses
que repeteixo la meva cançó
una i altra vegada.
Potser ho penses.

I tens raó,
és així.

Però cada cop que dic “t’estimo”
és un “t’estimo” nou,
diferent de l’anterior.

Quan parlo de la teva mirada
és d’una que és nova,
és perquè m’has mirat de nou.

Quan recordo els moments viscuts
ho faig amb un nou desig,
amb una ambició renovada,
amb el pensament posat en el proper cop
que viurem junts.

Sí, potser són les mateixes paraules
però alhora també són diferents.


20 de setembre de 2007

Sopar de teatre

La setmana passada amb el grup de teatre que dirigeixo, Seitán Teatre es diu, vam anar a sopar després de l'assaig. Al restaurant hi havia estovalles d'aquelles individuals de paper i així de repent li vaig demanar a la Mercè que em digués una paraula. Ella va dir "blau" i jo em vaig posar a escriure damunt les estovalles. A aquesta paraula en van seguir d'altres que van quedar plasmades al paper. Aquí està el produte d'aquella bona estona que vam passar junts.

(he posat en negreta les paraules proposades)

I

Blau.
Gota a gota.
Fil d’aigua que corre
entre les pedres fins esdevenir riu.
Riu que busca a través de les valls.
El mar.
Sempre troba el mar.
El mar, blau.
Blau, com una mirada.
Blau, com un somriure.
Blau, com l’horitzó.
Blau.

II

Amor que tot ho envolta,
amor que tot ho domina,
amor que mires,
amor que parles,
amor que deixes un suau petó
en uns llavis assedegats de tu.
Amor.
Hi ha res més anhelat?
Hi ha res més desitjat?
Amor.
Res més.

III

Invisible.
Com les paraules que no es diuen.
Com les mirades que no miren.
Com els pensaments que només es pensen.
Com l’esperit.
Com l’amor que és secret.
Invisible.
Com els sentiments que m’envaeixen
en sentir les teves paraules,
en veure les teves mirades,
en pensar que aquest amor
deixarà de ser invisible.

IV

¿Porqué te quedas sentada
mirando como pasa?
¿Porqué estás ahí, inmóvil?
¿Porqué estás callada?
Tic-tac, tic-tac, tic-tac...
¡Despierta!
¡Mira qué hora es!
¿O es que no tienes reloj?
¡Despierta y vive!

V

Sóc un trencaclosques.
Centenars de peces unides,
encaixades,
pel pas dels anys.
Trencaclosques que és experiència,
que és camí,
que és vida.
I tu arribes
i amb una negra mirada
em desmuntes peça a peça
deixant-me orfe dels anys passats
però obrint-me un nou destí.
Un nou trencaclosques.

VI

Regala’m un somriure.
Un somriure d’aquells
que dibuixes en els teus llavis.
Un somriure que produeix mil sensacions
que provenen dels instints més bàsics
del meu ésser.
Un somriure que eleva,
fins a límits impensables,
la temperatura d’aquest cos
que espera amb anhel
ser refugiat permanent del teu cos,
del teu somriure,
de tu.

VII

Gafas, ulleres...
Oh! Quina il·lusió,
quina alegria!
Si no fos per elles,
com podria veure la teva mirada?
Com podria gaudir dels teus gestos?
Com podria tenir-te sempre present?
No podria,
si per elles no fos.
(en col·laboració amb la Mercè)

VIII

A tomar “pol” culo...
dijo con voz potente y a la vez refinada.
Él la miró perplejo.
La miró con curiosidad interrogante.
Y finalmente actuó.
Se dirigió decidido a la salida
e inició la caza salvaje
que haría realidad una propuesta
que ella jamás imaginó
que pudiera ser real.

18 de setembre de 2007

Ja hi tornem

T’ho he de dir.
Si no ho faig, rebento.
He de dir el que penso:
no estic d’acord.
Segur que tu diràs: ja hi tornem!
I tindràs raó.
Hi torno.
Ho faré les vegades que calgui.
Una o mil.
D’això es tracta, no?
És el que volies,
que digués les coses clares,
que anomenés les coses pel seu nom.
Què potser has canviat d’opinió?
Et molesta sentir
una veritat diferent a la teva?
Vols que sigui hipòcrita?
Vols que et doni la raó?
Puc fer-ho.
Però no em sentiré bé.
I tu tampoc.
Així doncs, què fem?
Què faig?
Segueixo?
D’acord, segueixo:
No estic d’acord.


13 de setembre de 2007

Puta merda

PUTA MERDA, espectacle teatral en un sòl acte per a dos actors experimentats.

(Menjador d’una casa. Elegant i sobri. Una dona apareix per un lateral i s’asseu al sofà. Agafa una revista del cor i es posa a fullejar-la. Parla en veu alta perquè el seu interlocutor, que no està en escena, l’escolti)

DONA: Has vist això? A la Leticia se li ha acabat la baixa per maternitat.

HOME: (en off i cridant) Puta merda!

DONA: Home, no hi ha per tant. És una dona com qualsevol altra i també té dret a la baixa per maternitat. Mira que fer de princesa deu ser molt estressant.

HOME: (en off i cridant més) Ah!

DONA: Si que t’agafa fort. Ja sé que a tu això de la monarquia no et va gaire, però jo crec que la “familia real” (dit amb accent castellà) està molt bé. Molt “campetxanos” tots.

HOME: (en off i cridant desesperadament) Merda, merda, merda!!!

DONA: (contrariada) Ja n’hi ha prou!

(Apareix l’home mig encongit i amb les mans a l’entrecuix)

HOME: (parlant entre dents) M’he agafat un ou amb la cremallera...

DONA: (Sense aixecar els ulls de la revista) Això et passa per republicà.


14 de setembre de 2007

Un tomb pel món: London 2005

Davant del parlament anglès, amb el Big Ben. London, setembre de 2005

El misteriós cas de la trucada fantasma

Les investigacions de l’anomenat popularment com “el misteriós cas de la trucada fantasma” segueixen desconcertant als detectius encarregats de l’esclariment dels fets. Res han pogut esbrinar sobre la identitat de la persona que va realitzar la trucada que va alertar la policia de tot el que s’esdevindria en els dies posteriors a l’avís. Tampoc han estat efectius en trobar evidències sobre la realitat de les amenaces, si és que les podem anomenar així. Fins i tot hi ha qui s’atreveix a dir que tot és un muntatge per distreure l’opinió pública d’altres qüestions més importants i que en realitat mai va existir l’esmentada trucada telefònica. La realitat però, és que la població està en alerta constant. Ningú vol perdre’s l’anunciat moment. Esperen que es produeixi alguna cosa que a ulls dels més escèptics seria inversemblant. Res indica que s’hagi de produir res però tampoc que no s’hagi de produir. Restarem a l’espera de nous esdeveniments i potser d’una nova trucada fantasma.

30 d’agost de 2007

Sota les pedres mil·lenàries

Camino sense destí.
Recorro els carrers.
L’atzar és qui em guia.
M’aturo i aixeco la mirada.
L’enorme edifici em contempla silenciós.
La porta és oberta.
Hi entro.
El silenci omple l’espai.
Ulls de guix vigilen amb mirada fixa.
L’olor a cera cremada es barreja
amb el perfum d’encens.
M’assec sobre la fusta vella
d’un banc desgastat.
Observo el lloc com he fet tantes altres vegades.
Sempre és diferent.
Sempre és la primera vegada.
Sota les pedres mil·lenàries tanco els ulls.
Respiro profundament.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.
Obro els ulls i la mirada es dirigeix a la creu.
Miro el cos torturat que es mostra al món.
Sembla que ell també em mira.
Tanco de nou els ulls.
Penso en silenci.
Penso en tu.
Prego per tu.

23 d’agost de 2007

Res

Tot s’esvaeix.
Un nus s’apodera de la gola.
Un nus que estreny.
L’estómac s’encongeix.
Vols cridar.
Cridar....
De què servirà?
Però, ¿per què no?
Crida!

On ets ara?!

Silenci.
És la única resposta.
Silenci.

I a la ment gira i gira la pregunta:

Per què?

Tampoc hi ha resposta.
Silenci.
Res.

31 d’agost de 2007

Flor de taronger

La flor de taronger perfumava l’espai. La llum d’unes poques espelmes l’il·luminava tènuement. El silenci trencat per la brisa que entrava per la finestra envaïa la cambra. Era el moment. Semblava preparat a consciència per l’ocasió però aquest ambient tan sols era producte de l’atzar. Es posà una túnica de lli sobre el cos nu acabat de refrescar per un bany nocturn a la gorja. Mantingué els peus descalços per sentir-se connectat amb la terra. Prengué un tros de pa i una copa amb vi. S’assegué damunt un coixí i menjà. Ho feu lentament, assaborint cada mos, cada glop. Un cop acabat el frugal àpat, s’acostà fins una taula on escrigué una nota. Calia deixar constància del seu pas per allà. Tot seguit feu una ullada a aquell espai que li havia fet de refugi durant molt de temps i sortí. El perfum s’esvaí i tot el seu món desaparegué en fermar-se la porta a les seves espatlles.

16 d’agost de 2007

I si és què si?

I si és què sí?
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?

Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?

I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.

El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.

Aviat.
Molt aviat.

29 d’agost de 2007

Llum

F