Il·lustració: Joana Matallana
* * *
Llavor
Albert López Vivancos
La humitat. Sí. Això va
ser, la humitat. La vaig sentir de cop, com si una sageta em travessés el cos;
com si un tro, que segueix fidel al llamp, esclatés per sorpresa ben a prop;
com aquella mirada inesperada...
La consciència es va
apoderar de l’ànima i tot va tenir sentit. Lentament, cadascuna de les parts
del cos van anar apareixent, o potser, reapareixent. Dits que es mouen oprimits
per la terra humida que els envolta; mans i braços i peus i cames; el tors que
comença a recargolar-se intentant fer-se espai i deslliurar-se; el cap... i l’esperit,
sobretot l’esperit.
Un crit, previsiblement
eixordador, va començar a sorgir de l’estómac i va anar pujant a la recerca d’una
sortida. Amb un gran esforç, amb el crit empenyent des de la gola, la boca es
va obrir omplint-se de la terra amb regust d’humitat. I el crit, clarament
eixordador, en deslliurar-se, va remoure les entranyes d’aquells que un dia van
deixar caure el cos inert dins el clot; va remoure les entranyes d’aquells que
un dia van abocar la terra al seu damunt; va remoure les entranyes d’aquells
que aquell jorn, lluny ja de la memòria de molts, van decidir convertir en
anònim aquest ésser que era i segueix sent. Un crit eixordador que resta
soterrat però que ressona en la memòria de qui no vol oblidar.
La terra m’envolta i al
meu damunt la vida sorgeix. Soc llavor per la consciència d’una humanitat
deshumanitzada. Soc llavor que restarà per sempre clavada com la sageta que va
travessar el meu cos. Soc vida malgrat que alguns em van voler mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada