Capvespre.
Els
peus, sense presa, com d’altres vegades,
em
duen fins el mar, just a la vora de l’aigua.
Com
sempre observo.
El
sol s’amaga darrera l’horitzó.
Malgrat
això, els seus rajos es deixen veure
reflectits
en els núvols que decoren juganers el cel.
Em
descalço.
La
sorra s’escola entre els dits
i
la seva humitat em fa estremir lleugerament.
Tanco
els ulls i respiro profundament.
I
de sobte, com si de cop un somni m’envaís,
el
teu rostre s’ha fet present.
Uns
ulls, mai vistos,
han
clavat la seva mirada en la meva mirada
i
un somriure, mai contemplat,
m’ha
omplert de sensacions noves, desitjades.
I
també de sobte, l’aroma del mar
ha
esdevingut el teu aroma,
aquest
aroma mai olorat
i
l’aigua, la d’una onada perduda
que
ha mullat els meus peus dolçament,
s’ha
convertit en l’escalfor de la pell de les teves mans
acaronant
la meva pell.
Obro
els ulls i el mar sembla somriure.
I
sense poder-ho evitar,
els
meus llavis li tornen el gest
somrient
obertament.
I
abans de girar cua i iniciar el retorn cap a la realitat,
pronuncio
el teu nom i llenço un petó a l’aire.
Potser
demà, quan els teus ulls observin el mar,
el
capvespre deixarà dolçament al teu rostre aquest petó.
Ja ho saps que és per tu...
12
de setembre de 2013
