Immunitat

Il·lustració d'Estanis Aboal

* * *

Camino.
Segueixo el curs de l’esdevenir constant i diari.
Sempre endavant...
D’acord, sempre no.
Potser de vegades reculant una mica,
però sempre amb l’afany
de recuperar alguna cosa perduda:
una paraula, una mirada,
un somriure,
temps potser...
O potser a tu.

I també potser
i també de vegades,
com dol caminar!
Quin mal fa fer un nou pas!

Però els anys,
l’experiència,
et torna immune
i el dolor deixa de ser dolor
i corre el perill de convertir-se en indiferència.
I l’amor pot deixar de ser amor
i córrer el perill d’esdevenir veritable indiferència.

Camino indiferent.
Camino sense dolor.
La immunitat s’ha apoderat de mi
definitivament?
O és que el camí que ara recorro
és planer i favorable?

Un tomb pel món: Gran Bretanya 2008

Junt al Pont de Londres

* * *

Celebrant el cap d'any amb la Rosa i la Mercè al costat del Big Ben a London

La vida bella

Me siento junto a ti,
junto a vosotras.
Respiro el aire que nos rodea.
Mi mirada recorre el lugar.
No decimos nada.
A veces sobran las palabras
porque el silencio es más elocuente.
Compartimos lo que tenemos.
Quizás tan solo un trozo de pan que,
al repartirlo,
hace que nuestras manos se rocen
para certificar con la calidez de la piel
que estamos vivos,
que somos,
que estamos,
que vivimos,
que la vida es bella
si la vives amando todo lo que te rodea,
si te amas a ti mismo,
si tu mirada es limpia
y tus palabras sinceras.
Me siento junto a ti,
junto a vosotras
para vivir la vida,
la vida bella.

Para Rosa y Mercè en Rochester (Gran Bretaña), sobre la mesa donde escribía Charles Dickens el 31 de diciembre de 2008