El silenci
envolta la nit.
Un so llunyà
trenca la quietud
i posa en
alerta al vigia.
Observa atent
l'horitzó.
Acluca els
ulls.
Aguditza
l'oïda
en un intent
d'identificar el so.
Comprova que
les defenses estiguin pujades.
Ningú ha de
traspassar els murs.
La fortalesa
ha de restar inexpugnable.
I de sobte la
lluna,
que tampoc ha
deixar d'observar,
il·lumina el
camí
i en ell, un
magnífic corser blanc com la neu.
S'acosta amb
pas noble i elegant
duent al
damunt
un jove genet
d'ulls vius i
somriure seductor,
que mostra el
seu cos nu,
desafiant a la
natura que l'envolta.
El vigia tensa
el cos.
No volia ser
sorprès
però la sorpresa
és l'únic que l'embarga.
La mirada es
clava en el genet
i memoritza,
sense poder-ho evitar,
cada detall de
la imatge
que desfila al
seu davant.
Tots els
sentits es rendeixen
a un nou
univers
aparegut de la
foscor
que ha fet
caure els murs,
deixant al
descobert
la feblesa de
qui es creia fort,
de qui es
creia invencible.
El vigia, abatut,
veu com genet
i corser s'allunyen
i l'esperit,
vençut,
no pot
desprendre's ja
d'un sentiment
que creia perdut al passat.
3 de gener de 2014