Tot s’esvaeix.
Un nus s’apodera de la gola.
Un nus que estreny.
L’estómac s’encongeix.
Vols cridar.
Cridar....
De què servirà?
Però, ¿per què no?
Crida!
On ets ara?!
Silenci.
És la única resposta.
Silenci.
I a la ment gira i gira la pregunta:
Per què?
Tampoc hi ha resposta.
Silenci.
Res.
31 d’agost de 2007
divendres, 31 d’agost del 2007
dijous, 30 d’agost del 2007
Flor de taronger
La flor de taronger perfumava l’espai. La llum d’unes poques espelmes l’il·luminava tènuement. El silenci trencat per la brisa que entrava per la finestra envaïa la cambra. Era el moment. Semblava preparat a consciència per l’ocasió però aquest ambient tan sols era producte de l’atzar. Es posà una túnica de lli sobre el cos nu acabat de refrescar per un bany nocturn a la gorja. Mantingué els peus descalços per sentir-se connectat amb la terra. Prengué un tros de pa i una copa amb vi. S’assegué damunt un coixí i menjà. Ho feu lentament, assaborint cada mos, cada glop. Un cop acabat el frugal àpat, s’acostà fins una taula on escrigué una nota. Calia deixar constància del seu pas per allà. Tot seguit feu una ullada a aquell espai que li havia fet de refugi durant molt de temps i sortí. El perfum s’esvaí i tot el seu món desaparegué en fermar-se la porta a les seves espatlles. 16 d’agost de 2007
dimecres, 29 d’agost del 2007
I si és què si?
I si és què sí?
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?
Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?
I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.
El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.
Aviat.
Molt aviat.
Què passarà?
Tot canviarà?
Serà diferent?
Et miraran amb ulls diferents?
Seran mirades acusadores?
O potser de llàstima?
I si es manté en secret?
Però, es pot mantenir una cosa així en secret?
Qui ho ha de saber, oi?
I tu?
Tu ho sabràs.
Com et miraràs?
A tu no t’ho pots amagar,
no es poden tenir secrets amb un mateix.
El compte enrere a començat.
Res no el pot aturar.
El que hagi de ser, serà.
Aviat.
Molt aviat.
29 d’agost de 2007
Llum
Fotografia obra de Diego Mauricio Granados*
Tant de bo la llum no deixés de brillar.
En cap moment.
En cap moment.
Tant de bo l’espelma mantingués la seva flama encesa.
Eternament.
Eternament.
Tant de bo aquesta flama oscil·lés per la brisa.
Sense deixar de ser.
Sense deixar de ser.
No és la llum vital?
Perquè llavors la foscor?
Perquè?
28 de agosto de 2007
Sembla fet a mida
- Ja te l’has posat?
- Un moment.
- Si que trigues.
- Ja està. Com em queda?
- Sembla fet a mida.
I tant que ho sembla! No, no ho sembla només: és fet a mida. Tots són fets a mida. Tan se val el moment. Tan se val la situació. Sempre tens un posat a punt. La cara adequada, les paraules adequades, els gestos... Quin de tots ets tu realment?
- Són fets a mida. De marca.
- Què vols dir?
- Que tots són autèntics.
- Un moment.
- Si que trigues.
- Ja està. Com em queda?
- Sembla fet a mida.
I tant que ho sembla! No, no ho sembla només: és fet a mida. Tots són fets a mida. Tan se val el moment. Tan se val la situació. Sempre tens un posat a punt. La cara adequada, les paraules adequades, els gestos... Quin de tots ets tu realment?
- Són fets a mida. De marca.
- Què vols dir?
- Que tots són autèntics.
9 d’agost de 2007
Tot això que diuen són falòrnies
Diuen que ho deixi estar.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:
- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...
Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:
- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...
Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.
2 d’agost de 2007
dilluns, 27 d’agost del 2007
Viatge a Taizé
El febre de 2006 vam anar a Taizé (França) amb un grup de nois i noies del Col.legi Pare Manyanet de Barcelona, per iniciativa del meu gran amic Oscar, un sacerdot colombià. Va ser una expèriència increible, d'aquelles que es recorden tota la vida.
*
A l'entrada de Taizé*
Interior de l'església.Per qui no sàpiga què és això de Taizé això està estret de la pàgina web de la comunitat:
Taizé es troba a França, al sud de la Borgonya. És allà on el germà Roger va fundar en 1940 una comunitat ecuènica internacional. Els germans es comprometen per a tota la vida en el compartir dels béns materials i espirituals, el celibat i a una gran simplicitat de vida. Avui la comunitat reuneix a un centenar de germans, catòlics i de diversos orígens evangèlics, de més de vint-i-cinc nacionalitats.
En el cor de la vida quotidiana a Taizé, hi ha tres moments d'oració comuna. Els germans viuen del seu treball. No accepten cap donació, ni regals per a ells mateixos. Alguns dels germans viuen en petites fraternitats entre els més pobres.
Des de finals dels anys 1950, milers de joves van començar a venir a Taizé per participar en les trobades d'oració i reflexió, setmana rera setmana. Així mateix, alguns germans de Taizé realitzen visites i animen trobades a Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud, a Àsia i a Europa, com part d'una "peregrinació de confiança a través de la terra".
*
I si algú vol saber més:
divendres, 24 d’agost del 2007
Taller d'escriptura
El primer tema que vam tractar en aquell taller d'escriptura va ser l'amistat. Va donar molt de si i vam estar 3 mesos treballant, d'octubre a desembre de 1998. Vam començar el taller l'Àngel, la Gemma, la Maria Carme, el Pere i jo. Més endavant es va afegir la Iolanda. Aquest és un dels meus escrits sobre l'amistat.
*
Amistat?
Cansat de donar voltes al llit s'aixecà, es vestí i sortí de casa en direcció al lloc on havia deixat aparcat el cotxe. La frescor de la nit el tragué de l'estat de somnolència en què es trobava. En arribar s'aturà i dubtà: sabia que el que anava a fer no era la solució a res, però sí que era una forma d’oblidar temporalment aquella angoixa que el dominava. Pujà al cotxe i sortí de l'aparcament. Es dirigí a l'autopista i, amb la finestra oberta, perquè entrés l'aire produït per la velocitat del vehicle, conduí durant una llarga estona. No es dirigia cap a un lloc concret, només calia allunyar-se d'aquell indret que el feia sentir presoner d'ell mateix, del seu propi destí. Tenia la sensació que en allunyar-se físicament d'un lloc concret també s'allunyava dels problemes. Era la seva manera de fugir, ni que fos per uns instants, d'allò que el torturava dia i nit.
No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.
Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.
Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.
Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.
Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.
Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.
Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.
Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.
No sabia quan de temps portava conduint, però pensà que havia passat força estona ja que l'agulla del dipòsit de la gasolina havia baixat força i el petit llum vermell s'encenia i s'apagava indicant la falta de carburant. S'aturà en una àrea de servei. En baixar del cotxe respirà profundament. S'adonà que el cel començava a clarejar tot anunciant l'arribada del nou dia.
-Un nou dia igual que l'anterior- pensà i es dirigí a la cafeteria per tal de prendre alguna cosa. Demanà un cafè llarg. Sempre demanava un cafè llarg quan es trobava en aquell estat tot i que no sabia perquè ho feia ja que detestava el cafè. Potser en sentir a la seva boca l’amargor de la beguda se li feia més present el que sentia interiorment. Sí, era una forma de torturar-se encara més i d’enfonsar-se en la foscor de la seva ment.
Mentre se’l prenia tornà als seus pensaments. Pensava en tornar a pujar al cotxe i seguir fent quilòmetres. Volia anar més lluny. Encara sentia els seus problemes massa a prop. De cop tingué la sensació que algú l’estava observant. Aixecà la vista i veié una nena petita, amb uns ulls blaus que el van penetrar fins el més fons del seu ésser i amb un somriure dibuixat als llavis que el tragué de cop d’aquell forat on es trobava. Sentí com la seva ànima s’entendria i sense planejar-ho correspongué amb un lleu somriure.
-Com et dius? – preguntà la nena. A aquesta pregunta li van seguir d’altres, com si es tractés d’un interrogatori policial, fins que una dona s’acostà i, tot demanant disculpes per les molèsties, prengué la nena de la mà i l’estirà cap a la taula on es trobava la resta de la família. Les observà mentre s’allunyaven.
-Només li feia companyia: estava molt sòl – digué la nena en to de protesta per la manca de cortesia de la seva mare.
Sòl! Aquella petita nena d’ulls penetrants havia encertat amb una sola mirada el seu problema: estava sòl! Se sentia sòl! Tota la vida envoltat de molta gent i només era això: gent. Gent que entrava i sortia de la seva vida, però que no es quedava mai. Persones que sempre el trobaven quan tenien problemes, però que mai eren quan els problemes eren d’ell. Persones que no dubtaven en demanar-li el que fos, fins i tot diners, o d’explicar-li les seves angoixes perquè sabien que podien confiar-hi, però que mai s’aturaven a pensar que ell també podia necessitar alguna cosa, que també tenia angoixes, que també precisava d’algú en qui confiar...
-No, jo no. Jo no tinc problemes. Una persona com jo no pot tenir problemes – pensà amb ironia.
Omplí el dipòsit de gasolina i tornà a l’autopista. Ja era gairebé clar del tot. Conduí una altra estona sense poder treure’s de la ment la imatge de la nena mirant-lo. Tenia la sensació que amb la seva innocència li havia transmès un missatge, però no sabia com desxifrar-lo. Inconscientment, capficat en aquell miratge, sortí de l’autopista i prengué una petita carretera secundària. No sabia on estava i de fet poc importava. Després de circular una bona estona per aquesta carretera, prengué un camí de terra que trobà enmig d’una plantació. El seguí fins arribar a un petit bosc situat al peu d’un turó. Aturà el cotxe, baixà i observà el lloc on es trobava. Se sentí bé. Potser ara si que era prou lluny de tot. Potser ara podria pensar amb més claredat.
Es posà a caminar en direcció al cim del turó. Arribà a dalt de seguida i, tot i que no era gaire alt, se sentí per sobre de totes les coses. S’estirà damunt l’herba i observà el cel. Era tan blau com els ulls de la petita que havien estat capaços de desmuntar-lo peça a peça fins trobar el seu problema: la soledat. Tancà els ulls i deixà que la llum i l’escalfor del sol que naixia l’omplissin d’energia. D’energia per lluitar i sortir-se’n d’aquella situació. La seva ment quedà en blanc i sense poder-ho evitar, s’adormí.
Somnià que pujava una muntanya, la muntanya més alta. Ho feia amb la nena dels ulls blaus que l’agafava fortament de la mà i que amb el seu somriure l’animava a seguir endavant. El vent bufava fort i els oferia una sensació de llibertat. Per damunt d’ells planava amb les seves ales esteses un gran falcó. Des del cel els observava i majestuosament, amb el seu vol, els indicava el camí que havien de seguir per arribar al cim. En arribar a dalt girà sobre ell mateix per observar l’espectacle que li oferia la natura. I fou llavors quan ho veié tot clar: davant d’aquella meravella s’adonà que havia estat buscant en el lloc equivocat! Sempre es preguntava perquè els que ell considerava com a bons amics no hi eren mai quan els necessitava. Sempre buscava en els altres les respostes a les seves preguntes. Però allà dalt sentia que ell mateix formava part del paisatge i, per primera vegada també sentia que formava part de la vida, de la seva, de la dels seus amics, de tot el que el rodejava. I s’adonà que si això era així, que sí ell també era part de la història, era en ell on havia de buscar i trobar les respostes.
Es despertà amb la sensació d’haver descansat més que mai i amb una pau interior com mai havia sentit. En baixar del petit turó pensà en el seu somni i tingué la certesa de tenir la clau per afrontar el nou repte que tenia al davant : seguir cuidant dels seus amics, perquè això l’omplia i el feia sentir bé, però sense oblidar-se d’ell mateix afrontant de cara els problemes i demanant ajuda a aquells en qui més confia. Perquè aquesta és la millor manera que els amics sàpiguen que tu també els necessites.
Mentre tornava cap a casa, en sentir de nou a la cara el vent produït per la velocitat del cotxe, se li va fer present la pau i la llibertat que tingué en el seu somni mentre el falcó volava majestuosament damunt d’ell i la nena dels ulls blaus. I amb un somriure als llavis pensà que per primer cop en molt de temps tenia la sensació de ser feliç.
dijous, 23 d’agost del 2007
Un adéu
Va arribar puntual, com sempre. El va mirar fixament en silenci i va acostar lentament els seus llavis. Ell no va poder resistir i s’aboca a un peto que va semblar etern. Sentia l’olor de la seva pell, aquella fragància que havia perfumat nits apassionades. Les mans es van llençar a acariciar aquell cos que tantes vegades havia contemplat durant llargues estones en silenci. Centenars de records envaïen ara la seva ment. Intentava que aquell moment no acabés mai. Va sentir unes mans que separaven amb tendresa els seus cossos. Els llavis es van allunyar quedant orfes i desvalguts. Els ulls es van omplir de llàgrimes i un somriure va precedir a un “adéu” que des d’un principi va saber definitiu.
23 d'agost de 2007
dimarts, 21 d’agost del 2007
Un tomb pel món: Holanda 1990
Holanda, 1990. Un viatge d’aventura: vam recórrer el país a bord del Cyclus, un veler de 30 metres d’eslora amb 22 persones a bord. Van estar vivint al vaixell gairebé tres setmanes.*
El veler Cyclus
El veler Cyclus
dilluns, 20 d’agost del 2007
Taller d'escriptura
Fa uns anys, amb una colla d'amics, vam estar fent un taller d'escriptura. Cada mes proposavem un tema i a més de buscar material d'autors, escrivíem sobre la proposta. Una de les vegades el tema va ser la mort. Aquest és el meu treball.
*
RECORDS I PARAULES D'AMOR ARA QUE ETS MORT
I
Et vaig estimar amb tota la meva ànima.
Sempre.
Fins el darrer instant.
Et vaig desitjar com mai he desitjat ningú:
anhelava el moment en què els nostres cossos
es tornarien a trobar.
Necessitava sentir-te entre els meus braços,
fins hi tot quan el teu cos va deixar de ser esvelt i robust;
necessitava acariciar cada mil·límetre de la teva pell,
fins hi tot quan va perdre la seva suavitat
per donar pas a una infinitat d’arrugues;
necessitava expressar-te els meus sentiments,
fins i tot quan gairebé no senties les meves paraules;
necessitava estar amb tu,
fins i tot quan tots dos sabíem que Ella
no trigaria a aparèixer.
I quan Ella va arribar vaig lluitar.
Sí, ho vaig fer tot i saber que perdria.
M’asseia a un costat del llit
i Ella ho feia a l’altre.
I esperàvem.
Tots dos esperàvem.
Jo et parlava del passat,
de tot el que havíem fet junts.
Ella ho feia del futur,
de tot el que t'esperava.
I tu lluitaves amb els dos:
contra mi quan el futur se t'oferia atractiu
i contra Ella quan els records del passat
et portaven directament cap a l’amor
que ens havíem professat.
Així durant mesos i mesos
fins aquell maleït dijous,
radiant i ple de llum,
d’aquells dies on la vida esdevé vida,
perquè sembla que en un jorn com aquest
res dolent pot succeir.
Tu et vas rendir
als encants d’un futur lluny del sofriment i l’angoixa
i vas marxar amb Ella.
I jo no hi era...
Ella se’t va endur
i jo ni tan sols vaig poder dir-te per darrera vegada
“t’estimo, amor meu”.
I te’n vas anar per sempre.
II
El teu cos jove, fort i bell
resta inert.
Sembla adormit.
Ho està... per sempre.
Els teus llavis no tornaran a somriure
(només en els meus records).
Els teus ulls no ploraran mai més
(només en els meus records).
Els teus dits no s'enllaçaran amb els meus
(només en els meus records).
La teva veu no em dirà t'estimo
(només en els meus records).
Vull que despertis!
Que somriguis, que ploris,
que enllacis els teus dits amb els meus,
que m'estimis!
Però restes inert.
Restes adormit... per sempre.
I quan la tomba aixequi el seu mur
i les flors donin color
a la realitat cruel
d'una mort massa sobtada,
tu restaràs només en els meus records.
III
Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets,
que m'adono de tantes coses?
Per què ha de ser ara
que vull dir-te,
una i altra vegada,
t'estimo?
Per què ha de ser ara
que necessito dir,
mil vegades,
perdona'm amor?
Per què ha de ser ara
que desitjo més que mai
tocar-te, besar-te,
tenir-te altre cop entre els meus braços?
Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets?
IV
Camino per la casa
recorrent els espais que vam compartir,
on ens vam estimar.
La teva olor encara es percep...
Et cerco per tots els racons,
però no hi ets.
Mai més tornaràs a ser.
La gent m’envolta,
però no hi ha ningú.
Em parlen per consolar-me,
però no hi ha consol.
Tot és buit i fred.
Jo també...
Crido el teu nom,
però no hi ha resposta.
Tanco els ulls i et busco en la memòria,
però la foscor que em domina
no permet que et trobi.
I tot és fred i buit.
Jo també...
Què fer per tornar a estar amb tu?
Ser Romeu?
Ser Julieta?
Potser aquest és el camí,
l’únic per ser junts de nou.
El camí que tu vas seguir.
Un camí que no té retorn.
V
El teu cos ultratjat i malmès
primer per la malaltia
i ara per la mort,
embolcalla la dignitat
d'algú que va saber
el que és estimar
i el que és sentir-se estimat.
El teu cos serà pols aviat,
però res no podrà amb l'amor donat,
amb l'amor rebut,
que restaran sempre
i seran el nostre record.
*
gener de 1999
Un tomb pel món: Paraguay 2005
Davant la Catedral d'Asunción. Paraguay, juny de 2005*
Fent una conferència sobre teatre musical al Centro de Investigación Teatral d'Asunción
*
Estrena de l'espectacle "A escena" al Teatre Manuel de Falla (Asunción, Paraguay) 1 de juliol de 2005
*
Amb Dayana Urunaga, gran actriu, cantant y poeta paraguaya. I sobretot gan amiga
Fent una conferència sobre teatre musical al Centro de Investigación Teatral d'Asunción*
Estrena de l'espectacle "A escena" al Teatre Manuel de Falla (Asunción, Paraguay) 1 de juliol de 2005*
Amb Dayana Urunaga, gran actriu, cantant y poeta paraguaya. I sobretot gan amiga
Reencuentro
Hoy, después de muchos años, Jimmy se ha reencontrado con su madre. El sueño se hace por fin realidad.
*
REENCUENTRO
Miles de emociones
asaltan el corazón.
Las lágrimas inundan los ojos.
El corazón palpita acelerado.
Los recuerdos desfilan
uno a uno por la mente
y se entrelazan entre ellos.
Las preguntas aparecen
de forma espontánea:
¿qué decir?
¿qué hacer?
¿cómo?
Las respuestas aparecerán
también espontáneamente.
Tan solo hay que esperar
el momento.
Y llegado el momento
las respuestas
aparecen con su sonrisa,
aparecen con su mirada,
aparecen con las lágrimas
que brotan de sus ojos,
de esos ojos tan esperados,
tan anhelados.
Aparecen con su abrazo,
con sus primeras palabras
a tu oído
que resonarán eternamente
en tu memoria.
El sueño ahora es real.
Esa realidad te envuelve,
llena de sentido
tanto tiempo de espera
y te renueva.
Te sientes vivo.
Más vivo que nunca.
Eres feliz.
Para Jimmy. 19 de agosto de 2007
Miles de emociones
asaltan el corazón.
Las lágrimas inundan los ojos.
El corazón palpita acelerado.
Los recuerdos desfilan
uno a uno por la mente
y se entrelazan entre ellos.
Las preguntas aparecen
de forma espontánea:
¿qué decir?
¿qué hacer?
¿cómo?
Las respuestas aparecerán
también espontáneamente.
Tan solo hay que esperar
el momento.
Y llegado el momento
las respuestas
aparecen con su sonrisa,
aparecen con su mirada,
aparecen con las lágrimas
que brotan de sus ojos,
de esos ojos tan esperados,
tan anhelados.
Aparecen con su abrazo,
con sus primeras palabras
a tu oído
que resonarán eternamente
en tu memoria.
El sueño ahora es real.
Esa realidad te envuelve,
llena de sentido
tanto tiempo de espera
y te renueva.
Te sientes vivo.
Más vivo que nunca.
Eres feliz.
Para Jimmy. 19 de agosto de 2007
dijous, 16 d’agost del 2007
Segueixes demanant
I tu segueixes demanant.
Què vols?
No ho sé.
Et sento,
et noto,
t’intueixo,
però no entenc el missatge.
El missatge...
N’hi ha?
Vull apropar-me.
No sé com fer-ho.
Camino cap a algun destí,
però no conec el destí.
Ets tu al final
del camí?
Seguiré caminant.
16 d’agost de 2007
Què vols?
No ho sé.
Et sento,
et noto,
t’intueixo,
però no entenc el missatge.
El missatge...
N’hi ha?
Vull apropar-me.
No sé com fer-ho.
Camino cap a algun destí,
però no conec el destí.
Ets tu al final
del camí?
Seguiré caminant.
16 d’agost de 2007
dissabte, 11 d’agost del 2007
Un tomb pel món: Chile 2003
Isla Negra, Chile. Agost de 2003
Casa de Pablo Neruda. En aquest lloc qualsevol s'inspira.
Amb la Teresa
Aquesta és la Teresa. Hem passat dos dies junts al seu apartament de Cubelles: platja, piscina, passejades i molt de xerrar i més xerrar. A més hem creat el seu blog, perquè podeu llegir els seus escrits. La seva adreça és:
Visiteu-lo i veureu els escrits que ha anat fent en el nostre "Joc d'escriure".
dimecres, 8 d’agost del 2007
Duia un braçalet de colors
Duia un braçalet de colors que ressaltava damunt la pell daurada pel sol. Collaret a conjunt. Caminava com ho fan els ballarins damunt l’escenari: com si els seus peus ni tan sols toquessin el terra. El banyador realçava les línies d’un cos que esdevenia perfecte en creuar-se amb d’altres que passaven totalment desapercebuts a les mirades furtives. L’aigua del mar lliscava per la pell fent-te sentir envejós de cadascuna de les gotes privilegiades. En passar pel teu costat li regalares un somriure i, miraculosament, els seus llavis en dibuixaren un mentre un dels seus ulls verd intens s’aclucava confident de l’admiració rebuda. I mentre la protecció solar esdevenia ungüent també privilegiat damunt d’aquell cos, tu tancaves els ulls per retenir en la memòria res més que aquell somriure generós i agraït.
26 de juliol de 2007.
No em vacil·lis
- No em vacil·lis ara -
Què vols dir?
Vacil·lar és dubtar.
I jo no dubto.
O potser creus
que sóc inestable?
Perquè vacil·lar també és això,
també és manca de fermesa.
Jo ho tinc tot clar.
Així que no vacil·lo.
Tinc molta estabilitat.
Així que no vacil·lo.
Mira-ho al diccionari si vols...
Jo crec que el que vols dir
és que et vull fer ràbia,
que no et faci ràbia.
I mira: tens raó.
M’agrada fer-ho.
Fer-te enveja pel que faig.
Fer-te enveja pel que sóc.
D’on vaig.
D’on vinc.
Què he fet.
Què faré.
Del que tinc
i del que tindré.
Com se’t queda el cos ara?
Vols que et segueixi “vacil·lant”?
19 de juliol de 2007.
Què vols dir?
Vacil·lar és dubtar.
I jo no dubto.
O potser creus
que sóc inestable?
Perquè vacil·lar també és això,
també és manca de fermesa.
Jo ho tinc tot clar.
Així que no vacil·lo.
Tinc molta estabilitat.
Així que no vacil·lo.
Mira-ho al diccionari si vols...
Jo crec que el que vols dir
és que et vull fer ràbia,
que no et faci ràbia.
I mira: tens raó.
M’agrada fer-ho.
Fer-te enveja pel que faig.
Fer-te enveja pel que sóc.
D’on vaig.
D’on vinc.
Què he fet.
Què faré.
Del que tinc
i del que tindré.
Com se’t queda el cos ara?
Vols que et segueixi “vacil·lant”?
19 de juliol de 2007.
M’agrada la patata bullida. M’agraden els pèsols bullits. M’agrada la pastanaga bullida. Però no m’agrada l’ensaladilla.
M’agrada la patata bullida.
M’agraden els pèsols bullits.
M’agrada la pastanaga bullida.
Però no m’agrada l’ensaladilla...
- russa -
M’agrada l’all
i m’agrada l’oli.
Però detesto l’allioli.
M’agraden els homes.
M’agraden els llops...
- els dels contes,
no els del zoo -
però tenir un home-llop...
Dóna’m albergínia,
dóna’m ceba i pebrot.
Però queda’t l’escalivada
que jo em menjo l’entrecot.
M’encanta la música.
M’encanta el teatre.
M’encanta la dansa.
Però deixa’t estar de musicals.
En realitat m’agrada molt combinar.
Dolç i salat.
Salat i dolç.
Una bona ensaladilla,
l’allioli, homes-llop?
Musicals tos els que vulguis
i escalivada amb entrecot.
12 de juliol de 2007.
M’agraden els pèsols bullits.
M’agrada la pastanaga bullida.
Però no m’agrada l’ensaladilla...
- russa -
M’agrada l’all
i m’agrada l’oli.
Però detesto l’allioli.
M’agraden els homes.
M’agraden els llops...
- els dels contes,
no els del zoo -
però tenir un home-llop...
Dóna’m albergínia,
dóna’m ceba i pebrot.
Però queda’t l’escalivada
que jo em menjo l’entrecot.
M’encanta la música.
M’encanta el teatre.
M’encanta la dansa.
Però deixa’t estar de musicals.
En realitat m’agrada molt combinar.
Dolç i salat.
Salat i dolç.
Una bona ensaladilla,
l’allioli, homes-llop?
Musicals tos els que vulguis
i escalivada amb entrecot.
12 de juliol de 2007.
El van abandonar
El van abandonar.
Ells.
Precisament ells.
Desagraïts.
Desconsiderats.
Hipòcrites.
Traïdors?
Ell ho sabia.
Tot era escrit.
Tot està escrit.
Es pot esborrar el destí
i rescriure’l?
Una copa.
La copa.
- Beveu-ne tots... -
Però només beu ell.
Amagueu-vos!
Què no us vegin!
Si ho fan acabareu com ell.
Com ell...
Abandonat...
I vosaltres amagats.
Dintre el cau.
Darrera la finestra.
Protegits.
Protegits de què?
D’ell mateix?
I ara què?
Tornareu?
Tornarem?
Seguirem abandonant-lo,
segur.
Si no és avui serà demà.
El trairem.
Ens trairem...
Però potser tornarem.
És això el que volia?
Tornem doncs.
5 de juliol de 2007.
Ells.
Precisament ells.
Desagraïts.
Desconsiderats.
Hipòcrites.
Traïdors?
Ell ho sabia.
Tot era escrit.
Tot està escrit.
Es pot esborrar el destí
i rescriure’l?
Una copa.
La copa.
- Beveu-ne tots... -
Però només beu ell.
Amagueu-vos!
Què no us vegin!
Si ho fan acabareu com ell.
Com ell...
Abandonat...
I vosaltres amagats.
Dintre el cau.
Darrera la finestra.
Protegits.
Protegits de què?
D’ell mateix?
I ara què?
Tornareu?
Tornarem?
Seguirem abandonant-lo,
segur.
Si no és avui serà demà.
El trairem.
Ens trairem...
Però potser tornarem.
És això el que volia?
Tornem doncs.
5 de juliol de 2007.
dissabte, 4 d’agost del 2007
divendres, 3 d’agost del 2007
No hi ha vidres
Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero*
Hem arribat exhausts per la fugida. Hem corregut tant com hem pogut, sempre endavant. No hem gosat mirar enrera. Sé que darrera nostre corria més gent però aquí hem arribat només els tres. L’edifici està dempeus però força malmès. No hi ha vidres a les finestres. Tampoc persones. Fa molta calor i ens hem desfet de la roba. De fet, de poc ens servia el que dúiem posat de tan esparracat que estava. Hem trobat una canonada de la que raja aigua. Ens hem pogut refrescar una mica, treure’ns tota la brutícia que ens cobria el cos. Hi ha un silenci sepulcral. No se senten les bombes esclatant, ni els trets, ni els crits de la gent... Tampoc el crik-crik del grill ni el cant de cap ocell... Tinc por. Aquest silenci fa estremir. Però no estic sòl. Ells són amb mi. Són els meus companys d’escapada i ni tan sols conec els seus noms però tan se val els noms: som uns desconeguts en una terra desconeguda. Només importa poder mirar als ulls a algú altre per saber-te acompanyat. Una brisa traspassa la finestra i acarona el meu cos nu. Respiro profundament. Estic viu.
28 de juny de 2007.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)