Quadre original d'Estanis Aboal Mimbrero*
Hem arribat exhausts per la fugida. Hem corregut tant com hem pogut, sempre endavant. No hem gosat mirar enrera. Sé que darrera nostre corria més gent però aquí hem arribat només els tres. L’edifici està dempeus però força malmès. No hi ha vidres a les finestres. Tampoc persones. Fa molta calor i ens hem desfet de la roba. De fet, de poc ens servia el que dúiem posat de tan esparracat que estava. Hem trobat una canonada de la que raja aigua. Ens hem pogut refrescar una mica, treure’ns tota la brutícia que ens cobria el cos. Hi ha un silenci sepulcral. No se senten les bombes esclatant, ni els trets, ni els crits de la gent... Tampoc el crik-crik del grill ni el cant de cap ocell... Tinc por. Aquest silenci fa estremir. Però no estic sòl. Ells són amb mi. Són els meus companys d’escapada i ni tan sols conec els seus noms però tan se val els noms: som uns desconeguts en una terra desconeguda. Només importa poder mirar als ulls a algú altre per saber-te acompanyat. Una brisa traspassa la finestra i acarona el meu cos nu. Respiro profundament. Estic viu.
28 de juny de 2007.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada