Tot això que diuen són falòrnies

Diuen que ho deixi estar.
Diuen que t’oblidi,
que això ultrapassa qualsevol cosa.
Les veus no deixen de parlar.
Ressonen constantment
en alguns moments de solitud.
Intenten angoixar-me.
Intenten posar-me en contra teu.
Diuen que tu ja ho sabies.
Diuen que m’has enganyat,
que tot és un muntatge.
Diuen, diuen, diuen!
Maleïdes veus!
No deixen de parlar-me dins la ment.
Intento no escoltar-les.
Intento callar-les.
Intento fer-les desaparèixer.
Em repeteixo un i altre cop:

- Tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això que diuen són falòrnies,
tot això...

Espera...
Ja no hi son!
Han desaparegut.
Silenci.
Calma solitària.
Tornaran.
N’estic segur.

2 d’agost de 2007