La flor de taronger perfumava l’espai. La llum d’unes poques espelmes l’il·luminava tènuement. El silenci trencat per la brisa que entrava per la finestra envaïa la cambra. Era el moment. Semblava preparat a consciència per l’ocasió però aquest ambient tan sols era producte de l’atzar. Es posà una túnica de lli sobre el cos nu acabat de refrescar per un bany nocturn a la gorja. Mantingué els peus descalços per sentir-se connectat amb la terra. Prengué un tros de pa i una copa amb vi. S’assegué damunt un coixí i menjà. Ho feu lentament, assaborint cada mos, cada glop. Un cop acabat el frugal àpat, s’acostà fins una taula on escrigué una nota. Calia deixar constància del seu pas per allà. Tot seguit feu una ullada a aquell espai que li havia fet de refugi durant molt de temps i sortí. El perfum s’esvaí i tot el seu món desaparegué en fermar-se la porta a les seves espatlles. 16 d’agost de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada