17 de març: Dia de la Poesia Catalana a Internet

Dia Mundial de la Poesia 2017

L'any 1999 la Unesco va declarar el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Aquí teniu la meva aportació a aquest dia. Que la poesia ens faci ser millors persones!

En blanc

*  *  *

A les teves mans, una llibreta en blanc.

Fulls en blanc predisposats a acollir paraules.

I al teu cor, la vida.

Deixa en aquests fulls allò que és vida.

Potser una paraula escoltada per atzar

en un lloc on has arribat per atzar

i dita per algú que es creua amb tu per atzar.

Potser la descripció d’una mirada o d’un sospir.

O talment una nota musical

que esdevé melodia de vida.

Deixa si vols un plor, un renec, un sentiment.

Deixa la joia, l’alegria, la saviesa que et regalin.

I sobretot, l’amor.

Mai oblidis l’amor!

Dibuixa si vols.

Deixa una flor entremig de les pàgines

o qualsevol record.

I mai t’oblidis de l’amor!

Deixa, sobretot, amor.

1 de març de 2017

Dia Mundial de la Poesia

L'any 1999 la Unesco va declarar el dia 21 de març Dia Mundial de la Poesia. Aquí teniu la meva aportació a aquest dia. Que la poesia ens faci ser millors persones!


Tinc un fragment de tu.
El vaig agafar 
en sentir aquella primera paraula. 
O potser va ser amb la mirada?
No. Ja sé!
El somriure!
Aquell somriure envoltat de timidesa 
amb un toc de vermell a les galtes. 
Però, i si va ser una carícia 
o l'aroma que desprèn el teu cos?
Tant se val!
Tant se val paraula, mirada o somriure. 
Tant se val carícia o aroma...
Tinc un fragment de tu 
perquè els déus o l'atzar, 
un somni o potser l'amor,
es van conjurar per dur-nos plegats 
cap a l'eternitat.
I ara 
deixa'm que prengui un fragment de tu 
i que et robi un breu petó. 


Dia Mundial de la Poesia 2016

Paraules, fragments.

Capvespre

Somia

Mans

UNS ULLS DE NOU

I de cop una melodia em toca.

Sento com penetra la pell,

sento com inunda els sentits...

Tanco els ulls i em deixo gronxar.

I de cop uns ulls de nou,

els mateixos, aquells ulls.

A cada segon les notes semblen dies,

a cada dia les notes són setmanes

i anys i una vida,

acords de vida.

Les llàgrimes, incontrolades,

vessen desitjos, vessen mirades,

recorden somriures

i paraules i xiuxiuejos...

I també anhelen aquells llavis,

aquell bes etern que mai va arribar.

Un bes...

Melodia inacabada.

Un desig...

Un silenci...

I de cop uns ulls de nou.

13 d’octubre de 2012

PERDONEU

Perdoneu si no sóc qui voldríeu que fos.

Perdoneu si l'aspecte que tinc

no és realment d'aquell que habita dins.

Perdoneu-me, sí, perquè no he crescut

i el meu esperit es manté menut.

És per això que miro així,

que tinc la veu que tinc,

que faig el que faig

i que no em comporto com cal.

I és que potser en una altra vida
jo vaig ser en Peter Pan.

20 d'agost de 2012

MINERVA

Vaig conèixer a Doña Minerva fa molts anys, el 1996, a un petit poble de Chile anomenat El Peñón. Aquesta dona, puntal de la seva família, em va mostrar amb el seu testimoni, la seva actitud i el seu somriure com ser una mica més persona. Va deixar de ser la mare i l'àvia dels meus amics per passar a ser una d'aquelles persones que t'acompanyen tota la vida, encara que estiguin a gairebé 11000 kilòmetres de distància. El passat mes de juny la seva vida es va exhaurir, però el seu exemple seguirà sempre viu en aquells que vam tenir el privilegi de conèixer-la. Aquests versos que poso seguidament van sortir del més íntim de mi mateix en conèixer la notícia. 

Y un día, de golpe,

detuve mi caminar.

Giré lentamente el rostro.

un rostro curtido por los años,

y frente a mis ojos

pasaron los años de mi infancia.

Se hicieron presentes

mi adolescencia y mi juventud.

Mis hijos, mis queridos hijos,

corretearon de nuevo a mi alrededor.

Y también los hijos de mis hijos.

Noté como en mis labios

se dibujaba una sonrisa

y un pensamiento,

fruto quizás de la sabiduría

que te regalan los años,

resonó en mi mente

como un canto al amor:

¡Qué grande eres, Señor,

porque me has hecho mujer,

porque me has hecho madre,

porque me has hecho abuela!

Y también noté que una mano,

cálida y suave,

agarraba la mía.

Giré de nuevo el rostro

y Dios sonrió junto a mí.

Y a su mano cálida

se sumaron muchas otras manos:

las de todos aquellos que alguna vez

me tocaron con su amor,

las de todos aquellos que alguna vez

fueron tocados por mi amor.

Y Dios, sin dejar de sonreír,

dejó un beso en mi mejilla

que me convirtió en amor eterno.

Una brisa suave

me empujó hacia tantos y tantos corazones

que habitaría por siempre jamás.

Y mi vida pasó a ser su vida.

Y mi amor pasó a ser su amor.

(Siempre en nuestros corazones Minerva)

  

20 de junio de 2012

No dejéis de caminar

Vamos, un poco más. El esfuerzo valdrá la pena. Seguro que más allá encontraremos un tesoro, encontraremos quizás, un poco de agua.

Mamá, ¿qué sabor tiene el pan?

Sigamos adelante. No miremos atrás. El futuro pasa por ir siempre hacia allá.

¿Futuro? ¿Alguien puede regalarnos un poco de futuro?

Las piernas flaquean, la vista se nubla. Quizás es mejor sentarse y esperar a que ese futuro nos encuentre en lugar de ir nosotros en su búsqueda…

Vamos, no dejéis de caminar.

Colors

No saps on ets,
ja ho sé.
No veus res:
mires endavant,
mires enrera,
res.
Negre sembla ser el color del futur...
i del passat.
I tu?
Gris, oi?
No ets capaç de veure els colors,
els teus colors.
On és la dignitat de l’home
quan un no és capaç de veure
els seus propis colors,
de trobar-se a un mateix,
de reconèixer el seu reflex al mirall
cada matí?
Blanc, roig, blau, groc...
Tots hi són en tu.
Tots.
Busca’ls,
t’ho prego.
Fes-ho!
Troba’ls!
La nostra vida és menys vida
sense la claror dels teus colors.

Les meves paraules,
que són els meus colors,
són avui per tu,
seran sempre per tu.

Indefenso

Ayer te vi tan indefenso…
Quise llegar hasta ti,
dejarlo todo,
estar junto a ti.
Pero las malditas cadenas
no me dejan correr.
Las cadenas.
Siempre las cadenas.
Cada eslabón se aferra a mí,
se incrusta en la carne,
en el espíritu.
Y cuanto más afán pongo en avanzar,
más fuerte es su resistencia.
¿Cómo desprenderse?
¿Cómo deshacerse de tantas cosas
que se me antojan imprescindibles?
¿Cómo olvidar estereotipos y prejuicios?
¿Cómo alejarse del miedo?
Quizás tú indefensión
sea el camino.

Caminem de nou

Caminem de nou?
Som-hi.
Iniciem la ruta.
Cap a on?
Tan se val.
Caminem.
Què et sembla si anem cap allà?
Molt bé.
Seguirem el rumb que tu escullis.
I si m’equivoco?
No te equivocaràs.
Però...
Si t’equivoques girem cua.
O agafem el primer trencant.
Vols dir?
I tant!
Apa, no xerris més.
Molt bé.
Caminem doncs.
Som-hi.

Silenci. De nou

Com dir el que penso?
Com dir el que sento?
Com fer-ho si ni se realment el que penso,
si ni se realment el que sento?

Potser serà millor el silenci.
Segurament expressaré mes coses sense dir res.
El meu silenci serà un crit.
Un crit per a qui ho vulgui escoltar.
Per a qui ho ha d’escoltar.

Silenci.
De nou.Silenci.

Cicle

El cicle es tanca.
Semblava impossible, oi?
Ens crèiem invencibles.
L’eternitat era nostra.
Recordes?
Per sempre, vam dir…
Com ens vam atrevir a pronunciar aquestes paraules?
Vam ser valents?
Potser agosarats?
En realitat no ens equivocàvem:
el viscut és per sempre,
malgrat hagi acabat.

Oblit

El silenci s’apodera de tot el que t’envolta.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.

Res

Tot s’esvaeix.
Un nus s’apodera de la gola.
Un nus que estreny.
L’estómac s’encongeix.
Vols cridar.
Cridar....
De què servirà?
Però, ¿per què no?
Crida!

On ets ara?!

Silenci.
És la única resposta.
Silenci.

I a la ment gira i gira la pregunta:

Per què?

Tampoc hi ha resposta.
Silenci.
Res.

31 d’agost de 2007