El silenci s’apodera de tot el que t’envolta.
No saps que passa.
A què es deu?
Per què ara?
Busques una explicació lògica però no n’hi ha.
Intentes respondre tu mateix.
Inventes una i altre resposta.
Però no serveixen.
Cap.
El silenci s’alia amb l’obscuritat.
Tot ennegreix.
La mirada sembla torbar-se.
Tot desapareix al teu voltant.
Obscuritat i silenci.
Silenci i obscuritat.
I tu estàs allà,
sòl,
desprotegit,
oblidat.
L’oblit és ara el teu company de viatge.
4 comentaris:
És bonica, però trista.
hola albert!!!
sóc l'alba de teatre ,de casualitat e trobat el teu blog estava buscant el llibre blau ....
doncs he dit ja qué estic aquí el saludo , dirte que ets el millor professor de teatre que he tingut mai, qué ets molt simpatic i agradable amb tots , a vist la poesia de sant jordi que vas llegir a classe jaja!! ens veiem demá a l'essaig adeuu!!!
joder que maco!
sóc la gemma d cant, no t'havia comentat abans perke no em funciona l'ordinador i ara estic a casa d'una amiga.
bé,ens veiem el divendres =D !!
adèu ^^
Amb aquestes paraules em transportes al meu millor moment de benestar ... és aquí on trobo la meva pau interior ... en l'OBLIT!
Marta
Publica un comentari a l'entrada