Obrí els ulls i observà el seu entorn. El lloc era gairebé a les fosques, només il·luminat per la claror de la lluna que entrava per la finestra. Recorregué l’espai amb la mirada: era el menjador de casa.
- M’he quedat adormida al sofà – es digué a ella mateixa.
S’incorporà per aixecar-se i anar al llit però de cop restà immòbil. Observà la figura que estava sobre la tauleta de vidre, aquella amb dues ales, cabells llargs i rostre fi que guarnia de feia molt de temps el seu menjador. Li encantaven les fades. Ja de ben petita havia agafat afició per aquells éssers màgics, per aquells éssers de ficció. Es fregà els ulls i tornà a observar la figura de pedra. No hi havia cap dubte: les ales es movien lentament, els ullets parpellejaven i un breu somriure s’havia dibuixat als petits llavis.
- Estic somiant. Encara estic adormida – es digué en veu alta.
- No somies. No dorms – contestà la figura. I sense més, agità les ales i aixecà el vol.
- No pot ser! ets una figura de pedra, les fades no existeixen!
Com podia ser? A més de veure visions estava parlant amb… amb què ?
- No sóc una fada – li digué la figura.
- Què ets doncs? Ets una al·lucinació? – li contestà.
- Si fos una noia seria una fada, però resulta que sóc noi.
- Ah no! Sempre has estat una fada. Des del dia que vas arribar a aquesta casa. No vinguis amb tonteries ara.
Si. Segur que encara dormia. No havia cap altra explicació a aquella absurda conversa.
- Ah si? Doncs mira – digué la figura alhora que s’aixecava la petita faldilla.
Obrí els ulls com taronges i exclamà un “oh” que denotava sorpresa però alhora admiració.
- Disculpa, amb aquests... diguem-li... atributs està clar que no ets una fada. Què ets doncs, un “fado”?
El petit ésser alat mogué el cap en senyal de resignació mentre baixava el seu vestit per tapar orgullós la seva virilitat i, abans d’aterrar de nou sobre la tauleta de vidre digué:
- Em pots dir Amadeu. Aquest és el meu nom.
- M’he quedat adormida al sofà – es digué a ella mateixa.
S’incorporà per aixecar-se i anar al llit però de cop restà immòbil. Observà la figura que estava sobre la tauleta de vidre, aquella amb dues ales, cabells llargs i rostre fi que guarnia de feia molt de temps el seu menjador. Li encantaven les fades. Ja de ben petita havia agafat afició per aquells éssers màgics, per aquells éssers de ficció. Es fregà els ulls i tornà a observar la figura de pedra. No hi havia cap dubte: les ales es movien lentament, els ullets parpellejaven i un breu somriure s’havia dibuixat als petits llavis.
- Estic somiant. Encara estic adormida – es digué en veu alta.
- No somies. No dorms – contestà la figura. I sense més, agità les ales i aixecà el vol.
- No pot ser! ets una figura de pedra, les fades no existeixen!
Com podia ser? A més de veure visions estava parlant amb… amb què ?
- No sóc una fada – li digué la figura.
- Què ets doncs? Ets una al·lucinació? – li contestà.
- Si fos una noia seria una fada, però resulta que sóc noi.
- Ah no! Sempre has estat una fada. Des del dia que vas arribar a aquesta casa. No vinguis amb tonteries ara.
Si. Segur que encara dormia. No havia cap altra explicació a aquella absurda conversa.
- Ah si? Doncs mira – digué la figura alhora que s’aixecava la petita faldilla.
Obrí els ulls com taronges i exclamà un “oh” que denotava sorpresa però alhora admiració.
- Disculpa, amb aquests... diguem-li... atributs està clar que no ets una fada. Què ets doncs, un “fado”?
El petit ésser alat mogué el cap en senyal de resignació mentre baixava el seu vestit per tapar orgullós la seva virilitat i, abans d’aterrar de nou sobre la tauleta de vidre digué:
- Em pots dir Amadeu. Aquest és el meu nom.
