Desesperació i por... Esperança!

I

Et sembla que avui no sortirà el sol. Es impossible que ho faci. El dia serà fosc com la nit. El dia serà avui la nit.

Però el sol ha sortit. I a més, maleït sigui, sembla més radiant que mai. Perquè ho ha fet? És que potser no sap que avui tot hauria de ser fosc? Què no sap que el que sents és foscor i desesperació?

Però el sol ha sortit per dir-te que, malgrat tot, la seva llum segueix il·luminant. Perquè és llum de vida capaç de penetrar fins el més remot dels racons.

Deixa que avui també surti el teu sol.

II

Què dius que sents? Por? La por tan sols genera por. La por enganya els sentits. La por confon, ens empeny a fugir del propi destí. Però el destí arriba igual, t’has d’enfrontar a ell tard o d’hora. Segueix si vols l’altre camí. Donaràs més volta, potser trobaràs amb que entretenir-te, potser t’oblidaràs de la por, la disfressaràs, però al final arribaràs al mateix lloc. Fes el que el cor et digui. El cor de vegades és un bon conseller. Però si em permets un consell: tira pel dret. Ara no és moment per buscar altres camins.

III

Dos rostres et miren. Els seus ulls oberts i el somriure franc, innocent, expressiu. Són les mirades que t’acompanyen sempre, constantment. L’energia vital. El sentir de l’ànima, el sentit de tot. Són les mirades de l’esperança. Són les mirades que esborren desesperació i por. Són les mirades. Són el motor que et fan ser, que fan que tu siguis elles, que elles siguin tu. Els somriures que es dibuixen als seus llavis són els somriures de l’esperança, els somriures de la vida. Esperança i vida.

Endavant Carme!