No saps on ets,
ja ho sé.
No veus res:
mires endavant,
mires enrera,
res.
Negre sembla ser el color del futur...
i del passat.
I tu?
Gris, oi?
No ets capaç de veure els colors,
els teus colors.
On és la dignitat de l’home
quan un no és capaç de veure
els seus propis colors,
de trobar-se a un mateix,
de reconèixer el seu reflex al mirall
cada matí?
Blanc, roig, blau, groc...
Tots hi són en tu.
Tots.
Busca’ls,
t’ho prego.
Fes-ho!
Troba’ls!
La nostra vida és menys vida
sense la claror dels teus colors.
Les meves paraules,
que són els meus colors,
són avui per tu,
seran sempre per tu.
2 comentaris:
A vegades el problema és que veus tants colors que no saps quins escollir, només saps que no pots abarcar-los tots ...
Ara el meu color s'està tornant color esperança...com t'he dit avui.
Mua.
Carme
Publica un comentari a l'entrada