Il·lustració d'Estanis Aboal El cavaller avança amb pas ferm. Duu els seus millors vestits i l’espasa llueix penjada del cinturó de cuir finament treballat. El cavall l’espera, altiu i noble. Noble igual que ell i tota la seva nissaga. En arribar al seu costat acarona la llarga crinera. El corcer respon amb un moviment de cap. Reconeix el su senyor. Sap que a ell l’he de deixar muntar. I així ho fa.
El cavaller observa el seu entorn. D’allà dalt estant tot es veu diferent. És com si el món estigués als seus peus. Un lleu moviment dels seus talons fa que l’animal comenci a caminar. Tot està fet, res pot aturar el seu destí. Sap cap a on s’encamina. Sap que trobarà al final. Sap a qui trobarà al final.
L’observen. El reverencien al seu pas. Hi ha somriures als llavis. Un somriures que són reflex de pensaments. De pensaments... Pensen en la donzella, la donzella del final del camí mentre el seu senyor s’allunya lentament d’ells. La donzella...
En arribar el cavaller baixa, serè i tranquil, de la seva muntura. Acarona la bèstia de nou. És un gest d’agraïment per haver-lo dut una mica més enllà, més enllà de qualsevol determinació preestablerta.
Un soroll al seu darrera desvetlla la presencia d’algú. Es gira poc a poc i un somriure es dibuixa als seus llavis. És allà, davant seu, a poques passes de distancia. Avança. Avancen l’un cap a l’altre. S’atura. S’aturen l’un davant l’altre. La mà s’alça com per art de màgia per acariciar el bell rostre. Ha arribat el moment: el cavaller abraça el jove lacai d’ulls color de mar.
Els somriures, de ben segur, s’esborraran de tots els rostres.
El cavaller observa el seu entorn. D’allà dalt estant tot es veu diferent. És com si el món estigués als seus peus. Un lleu moviment dels seus talons fa que l’animal comenci a caminar. Tot està fet, res pot aturar el seu destí. Sap cap a on s’encamina. Sap que trobarà al final. Sap a qui trobarà al final.
L’observen. El reverencien al seu pas. Hi ha somriures als llavis. Un somriures que són reflex de pensaments. De pensaments... Pensen en la donzella, la donzella del final del camí mentre el seu senyor s’allunya lentament d’ells. La donzella...
En arribar el cavaller baixa, serè i tranquil, de la seva muntura. Acarona la bèstia de nou. És un gest d’agraïment per haver-lo dut una mica més enllà, més enllà de qualsevol determinació preestablerta.
Un soroll al seu darrera desvetlla la presencia d’algú. Es gira poc a poc i un somriure es dibuixa als seus llavis. És allà, davant seu, a poques passes de distancia. Avança. Avancen l’un cap a l’altre. S’atura. S’aturen l’un davant l’altre. La mà s’alça com per art de màgia per acariciar el bell rostre. Ha arribat el moment: el cavaller abraça el jove lacai d’ulls color de mar.
Els somriures, de ben segur, s’esborraran de tots els rostres.
1 comentari:
No m'agrada la última frase ... Perquè s'han d'esborrar els somriures?
L'amor és meravellós vingui d'on vingui ... inclús quan es pateix per ell
Publica un comentari a l'entrada