Taller d'escriptura

Fa uns anys, amb una colla d'amics, vam estar fent un taller d'escriptura. Cada mes proposavem un tema i a més de buscar material d'autors, escrivíem sobre la proposta. Una de les vegades el tema va ser la mort. Aquest és el meu treball.

*

RECORDS I PARAULES D'AMOR ARA QUE ETS MORT

I

Et vaig estimar amb tota la meva ànima.
Sempre.
Fins el darrer instant.
Et vaig desitjar com mai he desitjat ningú:
anhelava el moment en què els nostres cossos
es tornarien a trobar.
Necessitava sentir-te entre els meus braços,
fins hi tot quan el teu cos va deixar de ser esvelt i robust;
necessitava acariciar cada mil·límetre de la teva pell,
fins hi tot quan va perdre la seva suavitat
per donar pas a una infinitat d’arrugues;
necessitava expressar-te els meus sentiments,
fins i tot quan gairebé no senties les meves paraules;
necessitava estar amb tu,
fins i tot quan tots dos sabíem que Ella
no trigaria a aparèixer.
I quan Ella va arribar vaig lluitar.
Sí, ho vaig fer tot i saber que perdria.
M’asseia a un costat del llit
i Ella ho feia a l’altre.
I esperàvem.
Tots dos esperàvem.
Jo et parlava del passat,
de tot el que havíem fet junts.
Ella ho feia del futur,
de tot el que t'esperava.
I tu lluitaves amb els dos:
contra mi quan el futur se t'oferia atractiu
i contra Ella quan els records del passat
et portaven directament cap a l’amor
que ens havíem professat.
Així durant mesos i mesos
fins aquell maleït dijous,
radiant i ple de llum,
d’aquells dies on la vida esdevé vida,
perquè sembla que en un jorn com aquest
res dolent pot succeir.
Tu et vas rendir
als encants d’un futur lluny del sofriment i l’angoixa
i vas marxar amb Ella.
I jo no hi era...
Ella se’t va endur
i jo ni tan sols vaig poder dir-te per darrera vegada
“t’estimo, amor meu”.
I te’n vas anar per sempre.

II

El teu cos jove, fort i bell
resta inert.
Sembla adormit.
Ho està... per sempre.
Els teus llavis no tornaran a somriure
(només en els meus records).
Els teus ulls no ploraran mai més
(només en els meus records).
Els teus dits no s'enllaçaran amb els meus
(només en els meus records).
La teva veu no em dirà t'estimo
(només en els meus records).

Vull que despertis!
Que somriguis, que ploris,
que enllacis els teus dits amb els meus,
que m'estimis!
Però restes inert.
Restes adormit... per sempre.

I quan la tomba aixequi el seu mur
i les flors donin color
a la realitat cruel
d'una mort massa sobtada,
tu restaràs només en els meus records.


III

Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets,
que m'adono de tantes coses?
Per què ha de ser ara
que vull dir-te,
una i altra vegada,
t'estimo?
Per què ha de ser ara
que necessito dir,
mil vegades,
perdona'm amor?
Per què ha de ser ara
que desitjo més que mai
tocar-te, besar-te,
tenir-te altre cop entre els meus braços?
Per què ha de ser ara,
quan ja no hi ets?


IV

Camino per la casa
recorrent els espais que vam compartir,
on ens vam estimar.
La teva olor encara es percep...
Et cerco per tots els racons,
però no hi ets.
Mai més tornaràs a ser.
La gent m’envolta,
però no hi ha ningú.
Em parlen per consolar-me,
però no hi ha consol.

Tot és buit i fred.
Jo també...

Crido el teu nom,
però no hi ha resposta.
Tanco els ulls i et busco en la memòria,
però la foscor que em domina
no permet que et trobi.

I tot és fred i buit.
Jo també...

Què fer per tornar a estar amb tu?
Ser Romeu?
Ser Julieta?
Potser aquest és el camí,
l’únic per ser junts de nou.
El camí que tu vas seguir.
Un camí que no té retorn.


V

El teu cos ultratjat i malmès
primer per la malaltia
i ara per la mort,
embolcalla la dignitat
d'algú que va saber
el que és estimar
i el que és sentir-se estimat.
El teu cos serà pols aviat,
però res no podrà amb l'amor donat,
amb l'amor rebut,
que restaran sempre
i seran el nostre record.

*

gener de 1999