Capvespre

Capvespre.

Els peus, sense presa, com d’altres vegades,

em duen fins el mar, just a la vora de l’aigua.

Com sempre observo.

El sol s’amaga darrera l’horitzó.

Malgrat això, els seus rajos es deixen veure

reflectits en els núvols que decoren juganers el cel.

Em descalço.

La sorra s’escola entre els dits

i la seva humitat em fa estremir lleugerament.

Tanco els ulls i respiro profundament.

I de sobte, com si de cop un somni m’envaís,

el teu rostre s’ha fet present.

Uns ulls, mai vistos,

han clavat la seva mirada en la meva mirada

i un somriure, mai contemplat,

m’ha omplert de sensacions noves, desitjades.

I també de sobte, l’aroma del mar

ha esdevingut el teu aroma,

aquest aroma mai olorat

i l’aigua, la d’una onada perduda

que ha mullat els meus peus dolçament,

s’ha convertit en l’escalfor de la pell de les teves mans

acaronant la meva pell.

Obro els ulls i el mar sembla somriure.

I sense poder-ho evitar,

els meus llavis li tornen el gest

somrient obertament.

I abans de girar cua i iniciar el retorn cap a la realitat,

pronuncio el teu nom i llenço un petó a l’aire.

Potser demà, quan els teus ulls observin el mar,

el capvespre deixarà dolçament al teu rostre aquest petó.

Ja ho saps que és per tu... 

12 de setembre de 2013