Els ulls sempre miren endavant. En tot moment, malgrat les adversitats sorgides en ocasions. La màxima és viure al moment amb la mirada posada en el futur. El passat només és això: passat. Passat i experiència, sens dubte.
Però avui, passejant en solitari per les muntanyes emboirades, sota un cel negre amenaçador, protegit per tres capes de roba per evitar el fred malgrat ser a ple estiu, sense previ avís i com si fos una llosa pesant, els anys, el passat cau al teu damunt. I et sents com mai t’havies sentit: gran. Veus el passat i t’imagines el futur: el mateix lloc, el mateix cel, el mateix fred, any rera any. I tu, sempre sòl.
La pluja fa acte de presència i apressadament cerques refugi. Perquè? Perquè ara? Tan se val. Potser ha estat només un mal moment. Espera a demà: el cel és més lluent després de la pluja. Segur que llavors miraràs de nou cap endavant.
26 d’agost de 2006
Però avui, passejant en solitari per les muntanyes emboirades, sota un cel negre amenaçador, protegit per tres capes de roba per evitar el fred malgrat ser a ple estiu, sense previ avís i com si fos una llosa pesant, els anys, el passat cau al teu damunt. I et sents com mai t’havies sentit: gran. Veus el passat i t’imagines el futur: el mateix lloc, el mateix cel, el mateix fred, any rera any. I tu, sempre sòl.
La pluja fa acte de presència i apressadament cerques refugi. Perquè? Perquè ara? Tan se val. Potser ha estat només un mal moment. Espera a demà: el cel és més lluent després de la pluja. Segur que llavors miraràs de nou cap endavant.
26 d’agost de 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada