Vull fugir i no em moc

Tot és a punt: les caixes plenes i ben precintades, els mobles dins del camió, les maletes a la porta i el cor ple de records. No és un adéu, però què difícil serà retornar. Molt difícil. Perquè abans de poder retornar he de poder marxar. No. Marxar no: fugir! Vull fugir! Sí, però vull fugir i no em moc! Sé que he de fer-ho però les cames, l’esperit no respon. He de fer-ho. De res serveix restar aquí si tu no hi ets. I ja fa temps que no hi ets. M’he aferrat als records, m’he aferrat a tot allò compartit, m’he aferrat als somnis que no s’han fet realitat, que no es faran realitat. Per això segueixo aquí. Sé que en el moment que la porta es tanqui darrera meu ja no serà possible retornar de nou. No serà possible...

Passaré la nit envoltat de caixes i maletes, somiaré de nou i potser demà podré travessar la maleïda porta.


7 de novembre de 2006