Un crit eixordador ressonava en el més profund de l’ànima

Un crit eixordador ressonava en el més profund de l’ànima quan de sobte, una veu dolça, calmada, captivadora, deixà anar un breu murmuri que enllaçà el seu final amb una melodia que arribava de lluny i penetrava amb força en l’ànima. I malgrat la força del crit, que semblava convulsionar els fonaments de l’esperit humà, una mena de pau s’instal·là per tot igual com la calma s’instal·la al mar després d’una terrible tempesta. Una llum, nascuda d’un petit punt enmig de la foscor, s’apoderà de l’entorn fent desaparèixer el negre intens que dominava fins ara, canviant-lo per un blanc radiant que no permetia veure més enllà. I la veu seguia deixant el seu murmuri entremig de la melodia mentre el crit eixordador restava només en el record, en el passat. Intentà fixar la seva atenció en les paraules de la veu, però eren tan suaus que no aconseguia entendre-les. Però ell, lluny de desistir en l’intent, parà l’oïda una i altre vegada fins que el murmuri esdevingué cant, fins que la melodia esdevingué himne, fins que el blanc radiant esdevingué paisatge paradisíac. I a la fi pogué desxifrar les paraules. Paraules pròpies del més màgic dels encanteris. Paraules senzilles emeses amb senzillesa. Paraules senzilles que deien: t’estimo!

20 de juliol de 2006