I jo que em pensava que ja en sabia

Caminem. Caminem sense parar. Caminem sense tenir el temps necessari per aturar-nos, per respirar, per donar aire a la pròpia vida, aquell aire vital que fa que podem seguir caminant. Malgrat això, malgrat no tenir temps d’aturar-nos ho seguim fent. Caminem encara que ens falti l’alè. Pas a pas anem construint la nostra història: amb les experiències, les bones i les dolentes; amb la convivència, la que ens fa companyia i la que posa pals a les rodes; amb l’amor, aquell que ens fa feliços i el que ens fa desgraciats... I també aprens a treure profit de tot, tan del que ha estat bo com del dolent, de les bones experiències i de les que mes val no recordar. Aprens a aixecar-te una i altra vegada quan caus als paranys que la teva pròpia vida et posa. I és llavors quan penses “això no em tornarà a passar”. Però de vegades torna a passar. Ens pensàvem que havíem après a no entrebancar-nos dues vegades en la mateixa pedra però no, això no és cert. Pots tornar a caure en el mateix error: forma part de la condició humana. I quan això passa l’única cosa a fer es pensar allò de “i jo que em pensava que ja en sabia i resulta que m’equivocava”. Sí. Ens equivoquem però seguim caminant. Sempre. Fins el dia que el destí o potser l’atzar decideixi que el llarg camí seguit ja no és camí sinó carreró sense sortida.


11 de juliol de 2006