Una força desconeguda m'empeny

Camino. Com sempre. Una força desconeguda, potser Déu?, m’empeny a fer-ho. Segueixo el camí. El camí m’allunya i alhora m’acosta. El sol m’escalfa, és agradable sentir-lo damunt la pell. Fa una mica de vent. És fresc. Contraresta l’escalfor del sol. La natura m’envolta. L’observo. A més que mires, més colors sorgeixen de cada racó. Els colors m’envolten. S’apoderen de mi. Sóc part d’ells. Sóc part de la natura. Segueixo caminant enmig de verds, marrons, blaus... Les pedres m’atrauen, em criden. M’aturo. Prenc una entre les mans. Sento la seva forma en els meus dits. L’oloro. Te aroma de terra. De terra humida. Em sento part d’ella, sóc part de la terra. Reemprenc el camí. Fa pujada i costa. La respiració s’accelera. El caminar és més lent. Arribo al final de la pujada. Les runes d’una casa em criden a explorar-les. Entro i em moc enmig de pedres caigudes i de bigues de fusta malmesa pels corcs. Quins secrets amaguen? De què són testimonis? Escolto atentament. El vent, que segueix bufant, sembla portar la resposta: són testimoni del passat. Però aquest passat es fa present en cada pedra per perdurar en el temps. Deixo les runes i el camí em porta fins a una cruïlla. He de decidir: esquerra o dreta. Però hi ha una tercera opció que és tornar enrera. Miro a una banda, miro a l’altra, em giro i faig una ullada al camí recorregut. Torno. Aquesta és l’opció. Per la mateixa senda que ara no és la mateixa. Ara tinc el sol de cara i el vent bufa al meu favor. Veig altres colors, altres pedres, una natura nova observada amb uns ulls diferents perquè ara tenen l’experiència viscuda uns quants minuts abans. És el mateix camí i alhora diferent. I a més del vent, m’empeny un objectiu que abans no tenia: al final del camí trobaré casa meva i els meus germans. I quan demà surti de nou a caminar ho faré amb la convicció que sempre tindré un lloc on tornar.

11 de febrer de 2007